Carta a Charles Saatchi

Rate this post

Benvolgut, 

Maleïts els homes, Charles, que venen a guanyar-se la vida amb l’art. Sempre he volgut preguntar-te si havies estat més feliç a Saatchi & Saatchi o a la galeria, m’agrada fer preguntes a gent que en respon sovint sabent la resposta. Només per veure quin gest provoquen, quina facció de la cara remouen, si et tornen més seriós o et desperten el sentit de l’humor. Per aquestes contrades meves, la Barcelona de Gaudí, la literàriament superba però artísticament despullada per una metròpolis xucla-la-sang, em diuen molts que no et coneixen. D’alguna manera les teves aficions i la teva privilegiada conversa se’ns han quedat mig amagades, però també suposo que aquells que voldries que et coneguéssim som aquí passejant pels mateixos carrers que a Londres estan plens de petits museus d’art. 

Petits museus d’art, una expressió que entre tu i Gagosian veu elevar a categoria. Fins que vareu arribar teníem galeries i teníem museus, després vam veure com qui mira créixer un arbre estrany que les ciutats per on passàveu s’anaven omplint de llocs ben dissenyats amb el vostre nom lluent en una porta de cristall refinat i a dins els crítics ens deien que havien vist exposicions que competien amb el Tate o amb el MoMA o amb qualsevol altre gran espai d’art. I va començar tot sense els diners que tenien, posem, els Rockefeller. Però si em diuen que no saben qui ets, Charles, és perquè encara guardem cert esperit de la bellesa de l’art lligada a l’èpica de l’artista com alguna cosa més que un simple contractant. No és cap retret, faltaria més, tu que si em sentissis faries que sí amb el cap. On va ser que fores més feliç, fent de publicista de renom o comprant i venent art com un Don Joan? En l’art, sens dubte, és on t’han imitat més i no t’han fet fora mai. 

Hi ha alguna cosa, dear Charles, en això de ser publicista; fa que no deixis de ser-ho mai del tot. Segur te n’has adonat, que un no pot començar a vendre rentadores creativament -no sé si vas vendre mai rentadores- i no acabar perdent el que de la vida pot canviar Jackson Pollock. Però no vinc a ser jo un d’aquells que moralitzen la publicitat amb sordina, ni el màrqueting: la publicitat informa millor que els diaris, és l’embelliment últim de la informació. Si em vols dir com és l’Iraq natal del teu pare m’agafaré abans a veure com us veneu les coses els uns als altres que a un article sobre mecanismes parlamentaris o a un escàndol sobre la interpretació de l’Islam. Com es venen, Charles, les coses, a l’Iraq? Sí, tens raó: vendre és vendre i a tot arreu ens assemblem una mica. Heus aquí un sentit més noble del cosmopolitisme, que no admet jerarquies categòriques ni culturals. Un universalisme ben entès. Més individual, més artístic. Ja ens entenem. 

I, tot i així, et salvo de la lenta crema. No em sembla que hagis tingut una idea gran en temps i temps, i així ho diu la galeria que ara dones a l’ajuntament de Londres -gràcies, la Duke of York Square serà sempre nostra-, però sí has tingut aquella primeríssima delicadesa de tornar a les coses simples. A saber, que un bell quadre és, abans que res, un quadre bell. Estires una mica per aquí, una mica per allà, sempre hi ha alguna cosa que fa d’un passeig per la galeria quelcom de senzill, fàcil, més o menys estructurat, encara que tinguis tanta pressa per dur-me a la botiga, plena de llibres sobre artistes dels que ja ho sé tot, francament -i tu també, que és el que veritablement em fot. Aquell primeríssim talent, deia, delicat i cuidat, encara molt noble, entendridor fins a cert punt, que et va fer pioner de les compres d’art massives, les grans subhastes, un jugador cofoi i amant del joc, sobretot el gat vell abans d’hora que va donar a Damien Hirst diners i temps per fer The Physical Impossibility -i que t’han agraït prou, de forma sincera, com tu havies volgut. El primeríssim talent que vas llogar com cadires d’una festa als Bolton a aquells joves Young British Artists i qui ha anat mai als Bolton sap que les cadires són cares. Larry Gagosian encara no t’ha perdonat la gosadia: no tenies cap interès en Jeff Koons i vas comprar-ne tots els fills! Admirable. Definitiu.

I mira, pots creure que mentre t’escric això he oblidat que ja duus a sobre 74 estius i 74 hiverns? Veia ara la fotografia del sopar amb Trinny Woodall, però et deixaré en pau amb les teves dones. Continua caient bé aquesta americana, continuen agradant-me aquestes sabates negres i la camisa blanca sense corbata. Ella també m’agrada. Però no puc, Charles, deixar enrere aquesta sensació i la seva cruesa de que hem arribat al final del que podíem ensenyar-nos. Que no pots aprendre ja res més del públic, que no et podrà admirar mai més com va admirar els vostres anys 90, que foren millors que els 80 per vosaltres, i quan vaig a la galeria sempre retornen al cap els versos finals de La bohème -recordes?-, i aquella veu d’Aznavour que es passeja per una cançó com un dia et passejaves tu per l’art modern, i “on était jeunes, on était fous”, i ai “la bohème, ça ne veut plus rien dire du tout”. 

Llavors em dic que quan ho aixequem de nou i tinguem amb què pagar-nos la tranquil·litat natural, naturalíssima dels nostres ulls un altre cop, amb idees que ja no seran les teves i segurament feriran les teves, i més que segurament les deixaran al terra de la perspectiva i no, no serà bonic; llavors, però, et convidarem a veure’ns i a mirar, posarem cadires noves. Alguna cosa em diu fervorosament que trigarem a veure tan entregats als amants dels bons vins italians dels Bolton que vas encisar tan ràpidament que t’han acabat deixant tan sol. Tu mai vas tenir temps per viure a foc lent.

Fins llavors, 

tot el que puc enviar-te és una forta abraçada.

Anar a la font
Xavier Servat

Powered by WPeMatico

Translate »