Carrers i places en nom de Neus Català

No és ben bé allò que “De fora vingueren i de casa ens tragueren”. Tampoc allò que “Hostes vindran que de casa ens trauran” i tampoc, com ho diuen a Menorca, que “Unes hostes treuen ses altres”. No em refereixo al sentiment que tenen els autòctons quan són foragitats per gent adventícia, em refereixo a l’evidència que han de ser “els de fora” qui ens posin davant el mirall per veure el reflex que, quan parlem de memòria, els d’aquí prefereixen oblidar.

El passat divendres, París homenatjava la Neus Català i gravava per sempre més el seu nom com el sinònim de la lluita i resistència contra el feixisme. El Boulevard de Charonne acull un passeig que porta el seu nom, una acció senzilla i lògica: reconèixer a qui va plantar cara als nazis, qui mai va abaixar la mirada a les seves ordres i qui mai va plorar. Sembla que no ho ha entès així l’estat espanyol.

L’explicació de per què França i no Espanya és ben senzilla: els republicans espanyols són concebuts com a herois, com aquells que gràcies a la seva ajuda van alliberar París dels nazis, precisament, ara que es commemora el 75 aniversari. La supervivència als camps nazis perdurarà per sempre més al costat de carrers que porten el nom de grans lluitadores, com el de Maria Doriath, republicana espanyola comunista, o el de la militant feminista Maya Surduts. Un nou reconeixement per part de París a la lluita republicana antifeixista contra el totalitarisme i l’absolutisme.

Ja ho veuen, homenatjar una lluitadora i condecorar-la ―a títol pòstum― amb la màxima distinció de la ciutat, la medalla Grand Vermell, amb l’Ajuntament de París saltant-se el seu propi codi intern ―que hagin passat 5 anys des de la mort― per posar el nom de la Neus Català al que ja és el seu passeig.

França homenatja l’Espanya republicana i l’Espanya postfranquista s’esforça per amagar, depreciar i oblidar, precisament, la seva lluita.

I es preguntaran, si ho ha fet la ciutat de París, per què a Barcelona encara no tenim cap espai amb el nom de la Neus Català? El consistori d’Ada Colau ―emulant el màrqueting del PSOE amb les polítiques de memòria― ho va intentar, bé, va fer allò “d’ensenyar la poteta”, mostrar interès davant d’un fet que genera sensibilitat a la ciutadania. El resultat, el de sempre: res de res, ambigüitat política i paralització de la decisió per la campanya de l’alcaldessa per renovar el seu mandat. Que la capital de Catalunya no tingui un carrer, una plaça o un monòlit en record de Neus Català és l’evidència de l’anomalia democràtica que vivim amb la memòria. La incomprensible disjuntiva d’entendre que els republicans espanyols són herois a França i uns autèntics desconeguts a casa seva, per què serà?

En un moment on l’extrema dreta continua avançant, el testimoni de la Neus Català ens recorda que cal continuar lluitant perquè mai més torni el feixisme

Per això celebro que Esquerra Republicana hagi decidit presentar una moció a tots els ajuntaments de Catalunya per demanar que es posin els noms de Neus Català i Conxita Grangé. Les veus de les últimes catalanes supervivents dels camps de concentració nazi s’han apagat, no permetem que també s’apagui la lluita feminista i la lluita contra el feixisme!

Però igual que denuncio una cosa n’agraeixo una altra. A Catalunya ja tenim un carrer amb el nom de la Neus Català. A finals del 2018 la població de Ginestar (Ribera d’Ebre) va rebatejar un dels seus carrers amb el seu nom. Tot gràcies a la lluita de la Conxita Pujol, l’alcaldessa de Ginestar, qui estima i cuida la memòria, qui treballa des del municipalisme per recordar la lluita antifeixista, però, sobretot, qui estimava la Neus.

La Conxita era una més del grup d’amics i amigues que acompanyàvem la Neus Català durant el dia del seu aniversari. Un ritual que organitzava l’Aureli Villalví, una de les persones que més estimava a la Neus. Una celebració on no hi faltava la música, els poemes, el puny alçat i la companyia dels qui sempre han estat al seu costat, fins a l’últim dia.

Aquest ha de ser l’esperit de la nostra lluita, recuperar la memòria d’aquells que han fet de la seva vida el sinònim de la lluita per la llibertat. I som molts més del que es pensen els qui tenim alguna cosa pendent amb el passat. El divendres passat ho vaig poder comprovar a l’Ateneu Barcelonès. La sala Pompeu Fabra era plena per escoltar una tasca que encara hem d’acabar de fer, la identificació dels desapareguts a la Guerra Civil, aquells que encara jeuen sota terra. Tots junts vam analitzar el perquè de tot plegat, per què 80 anys després encara tenim tanta feina per fer i per què hi ha qui ho ha volgut evitar. I els puc assegurar que tots vam arribar a la mateixa conclusió: el paper clau d’una classe política nacional espanyola que ha volgut imposar l’oblit per davant dels drets fonamentals. I els he de dir que em vaig quedar ben sorprès quan la gran majoria dels assistents em va dir: “Jo també tinc un avi desaparegut a l’Ebre”.

Com n’és l’exemple el cas familiar de l’amic Sergi Sol, qui justament aquesta setmana em recordava: “M’hi vull implicar més!”. El Sergi, com milers de persones en aquest país, encara espera que l’avi torni a casa. La família del Sergi era i és fortament republicana i antifranquista. El germà de l’àvia del Sergi, de ben jovenet, es va allistar com a voluntari a la Columna Macià-Companys, però amb l’ofensiva franquista a l’Ebre de 1938 hi va trobar la mort, va desaparèixer i de qui mai més s’ha sabut.

Però si això no fos poc, l’avi del Sergi, l’avi Joan, qui havia quedat coix de petitet, tot i estar exempt del servei militar també va anar a la guerra com a voluntari, per lluitar al Madrid envoltat pels nacionals. De tornada a casa va ser capturat i enviat a un camp de concentració de València. Hi va sobreviure, però per sempre més va quedar marcat per l’horror de veure com mataven els reclusos a cops de culata o com se suïcidaven per gana o desesperació. L’avi Joan deia: “El pitjor record no va ser la guerra, sinó el captiveri de la postguerra”.

Venim d’aquí, de la lluita a la trinxera; de voler amagar-nos la veritat; de voler eliminar la memòria; de voler fer-nos creure que no tenim dret a recuperar els nostres morts, els nostres herois. I és per això que apel·lem que carrers i places d’arreu adoptin els noms de tots aquells que de la lluita per la llibertat i la democràcia en van fer la seva forma de vida. Molts ho van pagar amb la mort.

En un moment on l’extrema dreta continua avançant, el testimoni de la Neus Català o la història familiar del Sergi Sol ens recorden que cal continuar lluitant perquè mai més torni el feixisme. De la seva lluita en farem la nostra força per no oblidar, per persistir, per no rendir-nos, per guanyar i per ser lliures.

Fem que torni a guanyar la llibertat!

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: