Carod-Rovira: “No podem continuar més sense lideratge ni estratègia unitària”

Rate this post

Josep-Lluís Carod-Rovira (Cambrils, 1952) és filòleg i escriptor i ha dedicat més de mitja vida a la política des que, a principis dels setanta, es va afiliar al PSAN. Al tombant de segle, com a secretari general i després president d’ERC, va ser l’home clau en el salt electoral dels republicans i l’emergència de l’independentisme. El 2003 va portar ERC al Govern amb un pacte amb el PSC i ICV que va descavalcar CiU de la Generalitat després de 23 anys. Conseller en cap del primer tripartit (2003-2004), amb Pasqual Maragall, en va sortir arran de la tempesta desfermada per la seva reunió amb membres d’ETA a Perpinyà. Va tornar a la Generalitat amb el segon tripartit, el 2006, amb José Montilla, com a conseller de la Vicepresidència i vicepresident. El 2010 va abandonar la política professional i la militància a ERC per dedicar-se a la universitat, com a titular de la càtedra de Diversitat de la UPF. Ara està “jubilat”, però no de les seves passions: la família, els llibres, la bona cuina i el debat polític. No debades, Carod-Rovira es defineix com “un català sense partit però amb país”.

Josep Lluis Carod Rovira - Sergi Alcazar

L’any 2008 vostè va publicar el llibre ‘2014’, on preveia el pas d’un nacionalisme i un independentisme diguem-ne més emocional, a un independentisme polític, que, vaticinava, seria majoritari. Se sent una mica profeta de tot plegat, de tot el que ha vingut després?
Jo mai he parlat de nacionalisme. Precisament, la gent no s’adona que aquesta és una de les paraules que ha desaparegut del procés. “Nacionalisme” i “nacionalistes” només ho diuen els de fora…

Quan va fer el llibre sí que se’n parlava, de nacionalisme…
Sí, sí, és clar. Per mi, el llibre té dues característiques. Una: un projecte nacional no ètnic, no essencialista, sinó inclusiu i de lliure adhesió, que no té en compte els orígens sinó cap on vols anar. Si estic satisfet d’una cosa és que avui aquest discurs és majoritari. Aquest llibre està escrit el 2007 i publicat el 2008, quan jo deia allò que a Catalunya hi cap tothom, hagi nascut on hagi nascut, parli la llengua que parli, dugui els cognoms que dugui. Quan ara veig que molta altra gent ho va repetint, estic satisfet de veure que al meu país hi ha un discurs “nacional” no per als nacionalistes sinó per a tots els nacionals. No només per als que llegeixen El Nacional.cat sinó per als que se senten integrants d’una comunitat nacional perquè volen, directament.

Deia que tenia dues característiques, el llibre…
L’altra característica és que hi ha un conflicte polític. Catalunya necessita resoldre el conflicte espanyol. El conflicte espanyol l’ha generat un Estat al·lèrgic a la diversitat, amb totes les conseqüències. I el futur de Catalunya només es pot resoldre votant. I ho deia seguint la tradició política catalana no només de l’antifranquisme. Sovint s’oblida que al preàmbul de l’Estatut de Núria del 1931 ja es diu que Catalunya es dota d’aquest Estatut en ús del dret que té com a poble a l’autodeterminació. Em sento satisfet que allò que vaig proposar al seu moment per incorporar al debat públic a poc a poc ha anat arrelant i la gent ho ha assumit com una opció majoritària.

Ara, on som? Som a prop de la independència? S’ha estroncat el camí?
Som més a prop que mai perquè mai no havíem arribat tan lluny com ara. El que sí que tots plegats hem de reconèixer és que si girem els ulls enrere és evident que les coses no han sortit com volíem. Per molts motius.

Quins?
Jo de vegades explico una conversa que vaig tenir fa tres anys a Còrsega amb qui havia estat primer ministre francès, Michel Rocard, que ara ja és mort. Ell em va dir: “Vosaltres els catalans… sempre fent aquestes manifestacions tan boniques al carrer… i la política? Quan?”. Un dels problemes del procés és que ha tingut un superàvit extraordinari de tuits i d’informes jurídics que a l’hora de la veritat s’ha demostrat que no han servit i un dèficit colossal de política. I segurament també de polítics. La reacció brutal de l’Estat ens ha deixat tocats col·lectivament segurament perquè hi va haver per part d’alguns sectors del moviment independentista un menyspreu a Espanya com a Estat, allò d‘”Espanya és un Estat de fireta…”. Si tu vols tenir Estat, has de començar a tenir sentit d’Estat. Ha faltat més gent amb sentit d’Estat en la direcció de la política catalana. El menysteniment d’Espanya ens ha impedit de veure que Espanya té una diplomàcia professional, 153 ambaixades obertes arreu del món, un exèrcit i unes forces armades professionals, uns serveis d’intel·ligència que funcionen. I nosaltres d’això no tenim res.

El procés ha tingut un superàvit extraordinari de tuits i d’informes jurídics que a l’hora de la veritat no han servit i un dèficit colossal de política

Josep Lluis Carod Rovira - Sergi Alcazar

Vostè ho va patir directament això, la pressió de l’Estat, quan va ser membre del Govern de Catalunya. El van seguir fins a Perpinyà [a l’entrevista amb membres d’ETA el 2003]…
No, no, no em van seguir.

Com va anar, doncs?
Com es va saber [la reunió]? Segons em va explicar algú que ho podia saber molt bé, vaja, qui millor ho podia saber, es va interceptar una trucada telefònica entre dues persones basques, una pertanyent a un partit polític i una altra a una organització armada, en la qual van comentar que hi havia hagut aquesta reunió. Però el que pitjor es va pair en aquell moment és que algú s’atrevís a fer-ho [dialogar amb ETA] sense ser Estat. Aquestes coses les fan els estats. També diu molt, o molt poc, de la reacció que hi va haver aquí per part d’alguns estaments polítics, sense excepció, gairebé.

[L’1-O] Europa va permetre que ciutadans de la UE fossin agredits en territori europeu i que s’impedís el dret a anar a votar 

L’altre motiu que explicaria el que no ha anat bé en el procés independentista?
La sobrevaloració d’Europa. Europa [es deia] no permetrà que ciutadans de la Unió Europea, en territori europeu, siguin agredits, i que s’impedeixi el dret a votar quan van a votar… Doncs mira, [l’1-O] Europa ho va permetre…

Parlant de la repressió. És paradoxal que a cases on hi ha llibres com, per exemple, el clàssic de Josep Benet ‘L’intent franquista del genocidi cultural contra Catalunya’, ara se sumin altres com el dietari del conseller Quim Forn, un dels empresonats per l’1 d’Octubre, ‘Escrits de presó’… 
… és que hi ha un fil de continuïtat, repressiu, en la història de l’Estat…

Vostè s’imaginava quan era activista i membre dels moviments catalanistes i d’esquerres al final del franquisme, i a la transició, que a Catalunya hi tornaria a haver presos polítics i exiliats? S’ho imaginava, 40 anys després de la Constitució espanyola?
Jo el que m’imaginava és que un procés d’independència ―i això també és una de les coses que tots plegats ens hem de preguntar si la vam encertar prou― mai no és ni immediat, ni fàcil, ni gratuït. Espanya no deixarà anar mai Catalunya per pròpia voluntat, fonamentalment, per motius econòmics. Sempre li ha preocupat molt més Catalunya que el País Basc. El pes econòmic, el pes demogràfic, el pes real de la llengua a cadascuna de les dues societats… el perill per a l’ADN d’Espanya sempre és la societat catalana i no pas la violència. A Espanya li ha fet molt més mal una urna l’1 d’Octubre que totes les accions violentes que hi ha hagut al llarg de la història. Esclar que no sabíem de quina manera es podria produir [la reacció de l’Estat], però sí que crec que, sense gastar més energies a analitzar el passat, sí que val la pena que ens hi aturem una mica i pensem que d’allò que no ha sortit bé al passat podem evitar repetir errors.

Un procés d’independència mai no és immediat, ni fàcil, ni gratuït. Espanya no deixarà anar mai Catalunya per pròpia voluntat, fonamentalment, per motius econòmics 

Com per exemple?
Vam anar al procés d’independència amb tant d’entusiasme i alegria patriòtica que no vam saber valorar prou el que estava en joc. Entre d’altres coses, aquests 16.000 milions d’euros que cada any van a Madrid i no tornen. Una Espanya sense Catalunya és una Espanya que s’haurà de replantejar moltíssimes coses, que s’haurà d’espavilar, que haurà de veure si vol retenir altres territoris. Haurà de pensar a organitzar-se d’una altra manera. Si no, el que ara fa Catalunya, d’aquí a un temps ho faran les Balears, el País Valencià…

L’independentisme ha anat encadenant majories absolutes al Parlament, però no arriba al 50% dels vots, tot i que hi està molt a prop. El debat sobre com s’eixampla aquesta base està obert. Com, després de tot el que ha succeït?
En aquest país on fa segles que no tenim Estat, que en certa manera és la pàtria de l’anarquisme ―la CNT, la FAI, el Partit Sindicalista… es van fundar a Catalunya i el País Valencià―, hi ha un individualisme que en part és el resultat d’estar desproveïts d’Estat. De tot el que ve de l’Estat, nosaltres n’estem en contra…

Josep Lluis Carod Rovira - Sergi Alcazar

El poble, la gent, és l’única estructura d’Estat que realment teníem i que continuem tenint

També del principi d’autoritat?
Segurament. Això explica per què no hi ha militars catalans, per què hi ha tan pocs jutges catalans… Com que l’Estat era el que era i representava el que representava contra Catalunya, costava de trobar catalans que eixamplessin l’exèrcit espanyol i l’administració de justícia. Això era cosa de l’Estat, no cosa nostra… Doncs bé, aquí ens vam anar animant els uns als altres en el sentit que hi havia un poble, que, entre parèntesis era l’única estructura d’Estat que realment teníem i que continuem tenint. L’única estructura d’Estat que tenim és el poble, és la gent. Ens anàvem animant els uns als altres. La gent empenyia el Govern, convençuda que el Govern havia fet els deures, i el Govern, deures fets o no, va considerar que havia de tirar endavant perquè la gent l’estava empenyent… Tots plegats ens vam arribar a creure que tot seria més fàcil. Ara: no ens podem plantejar continuar més en la situació actual. La situació actual es caracteritza fonamentalment per dues coses, al meu entendre. L’absència clara de lideratges polítics i civils. Abans esmentàveu en Josep Benet… Anys enrere tenies un Josep Benet, tenies un Max Cahner… noms que, cadascú al seu àmbit,  representaven moltíssima gent d’ideologies diferents però sabies que hi podies tenir un punt de connexió. Avui dia tenim un problema greu de lideratge polític. I no hi ha una estratègia unitària. Que no vol dir un partit únic. Cada societat nacional té la seva realitat. Els escocesos estan tots en un sol partit perquè sempre hi han estat. No hi ha una diversitat de partits independentistes amb presència al Parlament. Allà hi ha l’Scottish National Party i punt, i són els que la gent vota més. Però aquí procedim d’una tradició històrica amb diversitat d’opcions polítiques. No podem continuar més temps sense intentar resoldre això, aquests dos temes. Que no vol dir, insisteixo, una estratègia electoral única, unificada amb una sola sigla. En canvi, això ho defenso per al Parlament Europeu.

Tenim un problema greu de lideratge polític. I no hi ha una estratègia unitària. No podem continuar més sense intentar resoldre això

Ha proposat una llista per a les eleccions europees en què hi puguin anar des de la CUP a antics membres del PP… 
Jo conec exdiputats del PP que avui són independentistes. Conec exministres socialistes que avui estan a favor que Catalunya tingui la seva pròpia estructura d’Estat. Almenys hi ha dues institucions que els catalans no aspirem a governar. El nostre objectiu no ha de ser ni governar ni arreglar Espanya ―si Espanya no es vol arreglar què hi farem, fa segles que ho provem i no hi ha manera― ni tampoc assumir la majoria de càrrecs de la Unió Europea. Per tant, en el context en què estem, al Parlament espanyol, mentre siguem a l’Estat espanyol, i al Parlament Europeu s’hi ha d’anar amb una llista nacional, amb una llista de país. No tant per fer una suma de sigles sinó perquè la gent que està perquè Catalunya tingui el seu propi Estat la voti. Sabent que no anirem a Madrid o a Europa a precisar si aquell model educatiu, aquell model social, ha de ser així o aixàs, sinó que hi anirem en tant que presència nacional. Hi anirem per demostrar que hi ha una comunitat nacional que el que vol és exercir el dret a l’autodeterminació; que forma part de la Unió Europea i que l’Estat al qual pertany limita dràsticament els seus drets fonamentals.

Al Parlament espanyol, mentre siguem a l’Estat espanyol, i al Parlament Europeu, s’hi ha d’anar amb una llista nacional, amb una llista de país

El seu antic partit, perquè vostè fa temps que es va retirar de la política i ja no milita a Esquerra Republicana…
… 8 anys…

… sí que va fer una experiència unitària, amb la llavors encara Convergència, la llista de Junts pel Sí, a les eleccions del 2015… però no ho vol repetir. Tampoc per a les europees.
Allò no va ser una llista unitària. Jo parlo d’una altra cosa. Jo no parlo d’Esquerra més els antics convergents. Parlo d’una llista on les diverses sensibilitats de l’independentisme que tenen models diferents en educació, en sanitat, en transports, infraestructures, en discriminació de gènere, etcètera, discuteixin tot això a Catalunya, que ho resolguin al Govern de Catalunya…

És a dir, país endins…
Exactament. I al Parlament Europeu hi hem d’anar en tant que catalans i catalanes. Perquè si no, passarà allò que si els sumes tots, si sumes Junts per Catalunya, Esquerra i la CUP, són més que Ciutadans, sí, però qui ha guanyat és Ciutadans. Parlo d’una llista nacional, una llista de país on hi hagi gent jove, preparada, que parli idiomes, i gent amb experiència política procedent de diferents experiències ideològiques anteriors.

No està parlant, per tant, d’una llista unitària encapçalada per Junqueras o Puigdemont?
Això ho han de decidir les formacions polítiques. No veig que sigui incompatible. Per mi no és en absolut contradictori que una llista d’aquestes característiques la pugui encapçalar Puigdemont o Junqueras. Mentre el que vingui darrere expressi aquesta pluralitat. No hi vull posar noms. Però segur que tots tenim al cap noms de gent magnífica que ha estat diputada per la CUP al Parlament de Catalunya que podria anar en aquesta llista; de gent que s’ha assegut en un consell de ministres socialista; conselleres del govern de Catalunya en diversos moments; del PSC, o gent que ha estat diputat pel PP i que avui defensen posicions sobiranistes.

A l’actual Govern hi ha dues persones que van ser companys seus als governs tripartits: Josep Bargalló, d’ERC, que li és molt proper, i Ernest Maragall, llavors al PSC i ara també a ERC. En certa manera això que proposa vostè ja hi era, i ara també, al Govern…
No em vull posar en el tema de sigles perquè fa 8 anys que em vaig donar de baixa d’Esquerra. Com la majoria de la gent, soc un català sense partit però amb país. Tinc país, no tinc partit. I soc un català d’esquerres com ho he estat tota la vida.

Com la majoria de la gent, soc un català sense partit però amb país. Tinc país, no tinc partit

Josep Lluis Carod Rovira - Sergi Alcazar

Potser vostè també hi podria ser, al Govern actual…
No, jo ja hi he estat, a Govern, i [tornar-hi] no forma part en absolut de les meves prioritats… Però sí que vull dir que hi ha una tendència massa fàcil a carregar-se coses positives que han fet els altres. Segurament no seríem aquí si el govern tripartit no hagués impulsat un Estatut. Per mi, la jugada de l’Estatut era una jugada guanyadora.

Per què? 
Perquè jugaves sobre segur. Si s’aprovava, tal com estava, Catalunya recuperava un àmbit de decisió i poder polític extraordinari, com ningú.

Però això no va passar.
Això no va passar. Si hagués passat, allò ens hauria acostat molt més a l’objectiu final. Per a alguns, suposo que per al PSC, per a Iniciativa, per a la Convergència de l’època, era el màxim a què es podia arribar; i per a altres, els que volíem la independència, encara ens quedava un tros de camí. Però si no passava, ocorria el que finalment ha ocorregut. No hi havia marge. Hem de tenir tots plegats la maduresa i la generositat d’entendre que no podem estar permanentment desqualificant els passos que fan altres. Quan es diu: “això d’eixamplar la base és una traïció!”. No se m’acut ningú que [a l’independentisme] estigui en contra que els independentistes siguem més gent dels que som ara, oi? Si en comptes de ser el 47 i mig per cent, tinguéssim una presència social tan brutalment evident, vostè ara no m’estaria fent una entrevista a mi, perquè ja ho tindríem resolt. Ningú no pot oposar-se al fet no ja que eixamplem la base sinó que “anem potenciant les lluites compartides”, una expressió que fa servir en Jordi Cuixart i m’agrada molt. I aquí ve la segona part. És evident que no creixerem en convèncer gent per la banda d’esperar aliances amb el Partit Popular o Ciutadans. Però em sembla un error de manual carregar persistentment contra uns comuns que són favorables a un referèndum d’autodeterminació. Com pensem obtenir, si no, una majoria? Esclar que amb això no n’hi ha prou, no. Al costat d’això el govern ha de governar, el president ha de presidir, el Parlament ha de parlamentar… Han de fer mesures que convencin la gent de fer el pas cap a l’independentisme perquè milloren les seves condicions de vida.

És un error de manual carregar persistentment contra uns comuns que són favorables a un referèndum d’autodeterminació. Com pensem obtenir, si no, una majoria?

És crític amb el president Quim Torra…
No, no, jo no critico ningú…

Amb el Govern Torra…
No, jo crec que no és tant un tema de govern…

És un tema de direcció política? El problema és el president Torra? El president Puigdemont? El vicepresident Oriol Junqueras?
No, no hi poso noms. Perquè si això és un procés col·lectiu… Hi ha una pregunta molt senzilla…

Digui.
Quan Pla arriba a Nova York per primera vegada i veu Manhattan i veu tanta llum diu: “tot això qui ho paga?”. El taxista mateix que m’ha dut fins aquí [la seu d’El Nacional.cat] fa la mateixa pregunta: “Però escolti, senyor Carod-Rovira, qui mana aquí?”. Estaríem en condicions de poder dir qui mana aquí? Qui mana? El president Torra? El president Puigdemont? El vicepresident Junqueras? El jutge Llarena? Qui mana aquí? Mana l’ANC? L’Òmnium? No hi ha uns referents clars, inqüestionables, que vol dir que els pots criticar tant com calgui, però saps que són el teu referent.

Josep Lluis Carod Rovira - Sergi Alcazar

Qui mana aquí? El president Torra? El president Puigdemont? El vicepresident Junqueras? El jutge Llarena? Mana l’ANC? L’Òmnium?

Des de l’independentisme es diu que “el poble mana, el govern obeeix”…
No m’agraden les consignes, crec que simplifiquen molt la realitat. A veure: amb els que som ara podem fer moltes coses, perquè mai havíem estat tants. Ara: també ha quedat clar que no les podem fer totes, si no ja ho tindríem. Alguna cosa ens ha fallat. Per tant, és una suma de molts factors. Hi ha gent que pot ser favorable a la independència per motius culturals; altres diran: “no, jo ho vull perquè viurem millor”, perquè les desigualtats socials es podran gestionar millor… Cada vegada em trobo més gent que és favorable a la independència per raons democràtiques. Cansats que l’Estat espanyol no és capaç de presentar un projecte atractiu i positiu per a Catalunya.

Però, al final, com es fa la independència? L’Estat espanyol s’oposa de manera radical a un referèndum a l’escocesa.
L’any 22, Antoni Rovira i Virgili, tarragoní, va pronunciar una conferència molt famosa: “Els camins de la llibertat de Catalunya”. Passen els anys i, si fa no fa, els camins són els mateixos. A un procés d’independència hi arribes, tradicionalment, amb una victòria militar en una guerra, escenari número u totalment descartat ―no tenim exèrcit, per tant, la viabilitat d’aquesta solució és inexistent―. Dos: quan tens una majoria tan immensa del poble de Catalunya que les coses cauen pel propi pes o si no, com deia aquell, per la llei de la gravetat, no hi pots fer res, contra això; si en comptes de 2 milions de persones en tens 4, està tot dit: ni hi ha Estat que ho pugui aturar, però ara com ara no som en aquesta fase. N’hi ha una altra que és aquella que diu: “s’ha d’arribar a un referèndum pactat amb l’Estat” perquè és l’única manera que internacionalment s’accepti ―la gent no està per guerres, per violències―. M’agrada més parlar d’un referèndum forçat que d’un referèndum pactat. Perquè Espanya mai no pactarà de bon grat un referèndum el resultat del qual pot comportar que la part del territori que li genera el 21% del seu PIB se’n vagi. Per tant, només ho farà si hi ha pressió internacional. Una pressió internacional que, en aquests moments, vol dir fonamentalment Alemanya. I Alemanya i la Unió Europea només pressionaran Espanya perquè faci un referèndum, ja no sols amb un acord entre govern espanyol i català, sinó amb tutela i implicació internacional, només si abans nosaltres hem pressionat des d’aquí.

M’agrada més parlar d’un referèndum forçat que d’un referèndum pactat

El referèndum de l’1 d’Octubre també va ser en certa manera això, no ho creu?
Sentíem afirmacions del tipus: “és que no ens ha reconegut ningú”. Però, com podem demanar als de fora que avalin allò que encara no hem fet els de dintre? I quan ho hem fet no s’acaba de saber si hem proclamat la independència, si no l’hem proclamada… Tothom sap el que vam fer l’1 d’octubre, que per a mi és la data més important de la nostra història des de l’11 de setembre del 1714 fins ara. És més complicat d’explicar què vam fer el 10 d’octubre i el 27; és francament bastant més complicat. Aleshores, com que de grat Espanya no s’hi posarà mai, hem de fer que s’hi posi. I és aquí on hem d’anar combinant diverses solucions. No hi ha una solució màgica. Fins ara, els catalans i les catalanes hem utilitzat la nostra condició de ciutadans, intentant exercir el dret a vot perquè som gent raonable, sensata, que entenem que les coses no es resolen amb cops de porra, però encara no hem exercit una altra condició que tenim: la nostra condició militant, si volem, de clients i consumidors. Aquí ni tan sols hem començat a fer pessigolles. Dos milions de votants, un milió de persones a la Diagonal si ens ho proposem podem fer moltes, moltes i moltes coses que obliguin grans empreses, no només espanyoles, no només catalanes, sinó també alemanyes, nord-americanes… a forçar l’Estat. A dir: “Escolteu, això no pot durar més. Pacteu un referèndum. Formuleu la pregunta de si aquesta gent se’n vol anar o es vol quedar aquí”. I punt. I s’accepta el resultat. I si guanyem, no és que toquem el dos, qui toca el dos és Espanya. Qui se’n va de Catalunya és Espanya.

Josep Lluis Carod Rovira - Sergi Alcazar

En la nostra condició de clients i consumidors podem fer moltes coses perquè grans empreses forcin l’Estat a pactar un referèndum 

I si no?
Doncs tornem-hi, que no ha estat res, perquè la nostra causa no s’esgota només en una votació. Els escocesos no han renunciat a la independència per més que no han guanyat el seu referèndum. Aquesta és l’altra: a diferència d’escocesos i quebequesos, nosaltres no hem perdut mai cap referèndum. Mai. És curiós de veure com el president Sánchez quan se’n va al Canadà parla del 9-N i de l’1 d’octubre dient que “a Catalunya s’han celebrat dos referèndums”. Em va fer pensar en allò que passava als anys cinquanta, crec que era a la Unesco, on, quan el català era prohibit com a llengua d’edició i de circulació, en algunes reunions els franquistes tenien la barra de treure publicacions clandestines i llibres en català per fer veure que no estava prohibit. Nosaltres no hem perdut mai cap referèndum. Al Parlament de Catalunya hi ha una majoria independentista i això no hem captat prou la fortalesa que té.

A diferència d’escocesos i quebequesos, nosaltres no hem perdut mai cap referèndum. Mai 

Què va passar el 27 d’octubre?
Sincerament, no ho sé. He parlat amb gent diversa, cadascú t’explica una versió diferent… Sí que sé que alguna persona, de les que en aquests moments no pot fer vida normal, o bé perquè és a la presó o bé perquè és a l’exili, en una carta que em va enviar, em deia: “quan sortim, entre tots, ens haurem de perdonar moltes coses”. Jo crec que, per desgràcia, potser el que va passar és que la bondat sociològica del moment, on ens semblava que el pes de l’independentisme era imparable, va fer que del trampolí saltéssim a la piscina quan no hi havia el mínim d’aigua imprescindible com perquè no prenguéssim mal. I ja està. I es tracta de no tornar a saltar sense aigua. Però sabent que no només avances més quan creixes més sinó que, a vegades, has d’avançar més per ser més. Si no fas determinades passes, difícilment hi haurà gent que es preguntarà si això va de debò o no. Per a mi, un dels moments més durs del procés va ser quan el president Rajoy va enviar aquella carta al president de la Generalitat dient: a veure, heu proclamat la independència o no l’heu proclamada? Allò era una mica l’expressió de la nostra impotència i també de fins a quin punt a l’hora de la veritat va faltar més gent amb sentit d’Estat. Que no vol dir que no n’hi hagués. Més gent amb sentit d’Estat hauria fet passar al davant l’Estat que volíem, més que no pas el futur electoral immediat d’alguna de les sigles. O potser de totes.

Anar a la font
David González

Powered by WPeMatico

Translate »