Cap llàstima

Rate this post

Màxim Huerta, el polèmic, frívol i mal educat ministre de Cultura, ha durat set dies al càrrec, comptant els dos festius. Literalment se l’ha emportat que es conegués que havia defraudat a Hisenda més de 218.000 euros entre els anys 2006 i 2008, un molt mal assumpte en uns moments en què un nou govern ha començat la seva singladura donant lliçons d’ètica política i de compromís amb les seves promeses. La dimissió o cessament de Huerta -si és una cosa o l’altra només ho saben els protagonistes- és molt simptomàtica dels nous temps però també és el reflex d’una Espanya en hores molt baixes en la qual un ministre dura set dies, el seleccionador de futbol Julen Lopetegui és cessat a 48 hores que s’iniciï el mundial de futbol i que a Iñaki Undargarin, gendre de rei, cunyat de rei i espòs d’una infanta d’Espanya, li comuniquin en un jutjat de Palma que té cinc dies per ingressar en una presó. Espanya és un vaixell amb moltes fuites d’aigua per més que el somriure, la intuïció i la celeritat de Pedro Sánchez en tancar la crisi dissimuli bastant millor que la rigidesa, el plasma i el blanc i negre de Mariano Rajoy.

El ministre cessat s’ha anat donant una puntada de peu a la porta i assemblant-se més al tuitaire que no es reprimia davant de res que al titular del càrrec que ha ocupat amb correcció durant unes 150 hores. Parlar que “la innocència no val res davant d’aquesta llopada” o “el soroll de tota aquesta llopada” com la raó de la seva dimissió no només és una mentida sinó que algú fàcilment podria recordar-li la seva continuada participació al matinal estrella del sensacionalisme televisiu, El programa de Ana Rosa. Però un govern aparador com el de Pedro Sánchez, en el que les peces no tenen per què casar sinó que el que preval són els cops d’efecte, té aquestes coses. Són els problemes de fer un consell de ministres com si fos un àlbum de cromos.

A Sánchez cal agrair-li que hagi resolt la seva primera crisi en unes quantes hores. Però, compte: al matí ni el cessat no pensava dimitir ni el cap del govern contemplava que marxés. Era una crisi controlada que s’havia d’anar esvaint. Només la força de les xarxes socials va tombar el president i el ministre. I com que Sánchez és un supervivent polític, fins i tot va treure pit de la celeritat amb què ho va fer, passant per alt l’error del nomenament. I és que la frivolitat de l’un i de l’altre els ha permès entrar al rècord Guinness a una velocitat que cap president i cap ministre ho havien fet fins ara. Mai un president no havia fet una crisi tan aviat i mai un ministre no havia durat menys. La seva liquidació no arriba a 1.200 euros de sou i tampoc a mil com a indemnització. Vist així, un ministre mileurista.

Anar a la font
José Antich

Powered by WPeMatico

Translate »