Cap i cua de la Guerra Civil

“Había un cuadrilátero alambrado, con alambrada hasta por arriba. Lo llamábamos la parrilla, pues al que castigaban lo ponían allí desnudo solo con calzoncillos y con el sol que hacía allí de mayo en adelante se quemaba y se lo comían las moscas”. Ho recorda Manuel Bergaz, que fou presoner a Albatera, a Alacant, un dels camps de concentració més durs dels prop de 286 (14 a Catalunya) que va instal·lar el franquisme entre 1936 i 1939. Hi deurien passar entre 700.000 i un milió de represaliats republicans. Un mínim de 10.000 no en sortiren vius, i si ho van fer va ser per ser víctimes de les sacas a mitja nit, quan n’agafaven un grapat i els afusellaven al voral més proper. Ho ha analitzat amb detall científic i profusió de testimonis esfereïdors l’autor del també ja indispensable Los últimos españoles de Mauthausen. La graella d’Albatera no era, tristament, el pitjor: rapats, sense abrics ni mantes (tot requisat), amb jerseis que caminaven sols per la munió de polls i puces que hi havia, sense gairebé res per menjar ni beure, les crueltats i vexacions eren infinites: falsos afusellaments, fuetades, treballs forçats… Amb els presoners no es respectava la Convenció de Ginebra perquè es tractava d’“hordas de asesinos y forajidos”, segons defensaven internacionalment les autoritats feixistes. En realitat eren soldats, però també càrrecs de l’administració republicana, militants d’esquerres… De dones n’hi hagué de tancades en convents-presons: moltes mares o dones de soldats… El càstig de gènere era cruel: de les companyes i filles dels presoners se n’abusava sexualment a canvi de poder-los veure o portar-los roba i aliments. Una derivada serien els 30.960 nens que es van robar a les presoneres… En aquest context, cantar el Cara al solo formar tres cops al dia, o ser reeducat pels violents capellans (alguns amb pistola al cinyell), era, potser, el de menys.

Seguir leyendo.

Deixa un comentari

%d bloggers like this: