Brussel·les tanca la porta

Rate this post

Brussel·les tanca la porta. Més exactament el Ministeri Fiscal de Brussel·les és qui ha tancat la porta al lliurament a la justícia espanyola dels consellers Comín, Serret i Puig.

En un escrit en un castellà perfecte, clar i didàctic, lluny dels retorciments barrocs de l’habitual prosa judicial ibèrica, que el Tribunal Suprem (TS) cultiva amb especial zel -com si hagués un Nobel de literatura jurídica sovint inintel·ligible-, el Ministeri Públic de Brussel·les ha postulat davant el tribunal competent del Regne dels Belgues que no pot fer valer la euroordre emesa per l’instructor del TS.

La raó: no es correspon amb la normativa vigent. O el que és el mateix, dit amb tota la cortesia professional que es vulgui: la petició de l’òrgan judicial, que rau a Las Salesas de Madrid, no s’ajusta a les previsions legals de l’euroordre.

No es tracta, a parer meu, com, amb certa precipitació s’ha dit, d’un defecte de forma. Som davant d’una manca de substància processal, que, havent pogut estar corregida, no ho ha estat, malgrat les peticions de precisions a l’efecte emeses per la Fiscalia belga. Fiscalia, que, com sovinteja al dret comparat, té una dependència governamental, limitada, però dependència al cap i la fi.

Què ha succeït per a què el Ministeri públic requerit digui que no pot sustentar la petició espanyola?. Doncs una cosa ben senzilla: l’euroordre, tal com té declarada a bastament la Justícia europea, el Tribunal de Luxemburg, no és una disposició autònoma, sinó que suposa l’execució d’una ordre de detenció (títol subjacent se’n diu) preexistent en el país d’origen. Cal, en definitiva, haver dictat una ordre prèvia de detenció nacional i dictar després, si cal, com a extensió de la mateixa, una euroordre.

Aquesta és la història:

1) La Jutgessa Central d’Instrucció nº 3 de la Audiència Nacional va emetre una euroordre de detenció contra, entre altres, els ara exiliats a Brussel·les, amb data de 3 de novembre de 2017, ordre que es basa en cinc delictes. Aquesta ordre es va retirar per l’instructor del TS el 5 de desembre següent. El  23 de març proppassat, conclòs el sumari amb la interlocutòria de processament, es va tornar a reactivar l’euroordre, però ara només per tres delictes. Tanmateix  el substrat fàctic és més ampli que l’anterior i amb diverses qualificacions jurídiques, és a dir, es dicta una nova euroordre.

2) D’acord a la jurisprudència de Luxemburg l’euroordre no és un disposició judicial autònoma, sinó que requereix l’existència prèvia d’una ordre de detenció del país que la requereix, el que jurídicament s’anomena un títol subjacent. És a dir, tal i com emfatitza la fiscalia belga, si no hi ha ordre de detenció nacional prèvia, en aquest cas a Espanya, l’euroordre està òrfena de base.

3) Aquesta absència, la fiscalia belga la va posar de manifest a l’instructor del TS i aquest, en síntesi, assenyala que els fets i qualificacions són diversos als establerts per l’Audiència Nacional i que el nou estat de la qüestió es troba a la interlocutòria de processament.

Fins aquí la cadena de fets processals. Davant aquesta mateixa pel·lícula de fets el Fiscal de Brussel·les no veu raó per procedir a l’extradició, perquè no existeix una ordre prèvia de detenció espanyola emesa per l’instructor del TS.

Perquè ho havia de fer l’instructor del TS?. La raó és molt simple: l’ordre de detenció –i subsegüent euroordre de l’Audiència Nacional- era per cinc delictes i uns fets determinats. La euroordre, en segon lloc, és retira. En tercer lloc, el processament ho és per tres delictes: contra dos consellers per desobediència i malversació i contra un tercer per malversació i rebel·lió; res a veure en els fets, imputacions i qualificacions de l’Audiència Nacional.

Finalment, l’instructor del TS respon a la Justícia belga que l’ordre de processament val com a ordre de detenció, la qual cosa, òbviament ni és certa ni és acceptada per Brussel·les. Conclou la fiscalia de la capital d’Europa: “En absència d’un títol nacional subjacent (correcte), la present ordre de detenció europea ha de ser considerada irregular i, per tant, el procediment ha de ser considerat sense objecte”.

Per ignorància o supèrbia, la Justícia espanyola ha perdut una batalla decisiva en el front europeu, que, indubtablement tindrà repercussions sobre els processos de lliurament d’imputats oberts a Escòcia, Alemanya i Suïssa.

A més s’ha produït un fet important per la construcció europea: la llibertat de les persones sotmeses a un procediment penal ha d’estar garantida al mil·límetre, sense dreceres ni giragonses. Sense llibertat personal davant el poder punitiu dels estats, no hi ha llibertat ciutadana. Aquesta és una lliçó que els poders públics han d’aprendre i practicar-la com si els hi anés la vida. Cal, però, demanar-se, perquè no ho han fet fins ara, si compartim, com europeus, el mateix marc normatiu bàsic.

Aquest marc normatiu bàsic no permet anomalies, ni excepcions ni extravagàncies com perseguir a ciutadans per delictes que només existeixen en la ment dels seus perseguidors. Perseguidors, això sí, dotats de poder. Tanmateix es dubtós que els poders perseguidors n’extreguin les conseqüències democràtiques i legals evidents de la jornada d’avui.

Brussel·les, un cop, més és la Grand Place d’Europa.

Anar a la font
Joan J. Queralt

Powered by WPeMatico

Translate »