‘Bonjour tristesse’

Rate this post

Estar trist està poc reconegut. No es valora la tristesa, s’intenta foragitar. Es fuig de la tristesa. Els anuncis, les frases motivacionals, els desitjos que ens intercanviem. Ningú et desitja “fins ara, que estiguis trist”. I, en canvi, la tristesa ens cal. Erradicar-la és com fer fora la nit perquè només volem el dia. Sense sentir-se trist, no es valoren altres moments, com l’alegria, la joia autèntica, la pau, la creativitat, el benestar, la complicitat, estar acompanyat. A la revista jesuïta La Civiltà Cattolica, Giovanni Cucci, SJ, fa una apologia de la tristesa. La tristesa, puntualitza, “no és certament un sentiment desitjable o atractiu”. No ho ha estat mai, i només ens cal un passeig per la literatura o la filosofia. Però és a partir de la Segona Guerra Mundial quan, després de tants horrors, s’infla la noció d’alegria (happiness), i es fa fora la tristesa de l’horitzó. Es procura arribar a una pau d’esperit, a la perfecta serenor. Fals, i artificial, perquè no és humà.

L’any 2007 es va publicar als Estats Units un assaig sobre La pèrdua de la tristesa. Es distingia entre la tristesa motivada (la tristesa amb una causa) de la depressió (la tristesa sense causa). Aquesta darrera requereix teràpia. La primera, en canvi, és necessària per a una vida “sana i rica”, recomana Cucci. Entre els joves i més entre adolescents s’ha difós darrerament l’alexitímia, la incapacitat de reconèixer i expressar la pròpia vivència afectiva, una situació de fredor i superficialitat crònica. Joves que no saben ni si estan tristos. Adolescents que no tenen manera d’expressar el tedi, la indiferència o la fredor interior. La tristesa demana reconeixement, i expressivitat. Per Ivo Andric, Premi Nobel de Literatura, la tristesa és una forma de defensa i protecció. Shakespeare també veia en la tristesa la força per un recomençament i per bastir el futur.

És a partir de la Segona Guerra Mundial quan s’infla la noció d’alegria (happiness), i es fa fora la tristesa de l’horitzó

En el món de les religions, hi ha conceptes que s’acosten a tristesa, com desolació, aïllament, trencament de la relació amb el sagrat, desconsol, aflicció, tribulació, amargor, pena. L’imaginari catòlic mateix ens forneix un catàleg d’icones començant per la Mare de Déu dels Dolors fins a diversos moments de la vida de Jesucrist. Les processons de Setmana Santa són un catàleg de dolors i de penes. El rosari mateix, que aquest mes tanta gent resa (sí, existeix el mes del rosari i és octubre), és quantitativament una pregària amb continguts més propers a la tristesa que a la glòria.

La tristor, però, ha de ser present i no instal·lada. El Papa ha demanat que els cristians no vagin pel món amb cara de pal, i en el seu text l’Alegria de l’Evangeli suggereix fer de la joia el motor de l’existència. Però sense ser naïf.

Donem la benvinguda, per tant, a una mica de tristesa, perquè sense saber-la suportar, com apunta el psiquiatre A. Frances, tampoc serem capaços de ser feliços. 

Anar a la font
Míriam Díez

Powered by WPeMatico

Translate »