Bones persones

Rate this post

Des que vaig anar a l’acte de Lledoners del 2 de novembre en suport als presos polítics, tinc encara més por que aquests esdeveniments quedin reduïts a un espai on els independentistes vagin a abraçar-se i a plorar mentre els comuns els consolen.

El risc de basar una causa en el dolor sofert és que, si no va acompanyada d’una proposta per a l’acció que transformi el greuge en poder, acabarà rematant la feina de la repressió. Resulta significatiu que els discursos pronunciats a Lledoners que tenien més capacitat de treure els allà presents de la paràlisi de la ferida fossin els d’Aamer Anwar, l’advocat escocès de la consellera Clara Ponsatí, i els dels treballadors de la Generalitat. El cas d’Anwar va ser especialment punyent per allò que ha de venir algú de fora a recordar-te que tant els drets humans com l’autodeterminació es defensen exercint-los. L’altre encert va ser que articulés la lluita antirepressiva a la causa de la repressió, que és la ideologia de les estructures de poder de l’estat espanyol. Això fa que es pugui sostenir una estratègia coherent abans, durant i després del judici, independentment de si finalment es rebaixen penes o no.

Trobo a faltar el vincle de la repressió amb la seva causa al manifest “Som el 80%” presentat per Òmnium Cultural. La idea d’Òmnium és bona, i per això seria una llàstima que esdevingués un document de consens sobre com no s’ha de disciplinar l’independentisme, més que no pas una condemna del fet que l’Estat reprimeix un conjunt de persones que van facilitar el lliure exercici del dret a l’autodeterminació de Catalunya l’1 d’octubre. Això últim, de pas, serviria per interpel·lar als seus signants, sobretot els no independentistes, a plantejar-se què han fet ells per permetre que l’estat espanyol hagi arribat fins on ha arribat.

El manifest és curull d’aquell llenguatge processista que empra paraules grandiloqüents amb les quals tothom està d’acord perquè poden tenir un miler de significats, i que redueix l’exposició dels fets i les seves causes al “ja ens entenem”. El problema a Catalunya no és que la societat catalana no defensi ni la llibertat d’expressió, ni la pluralitat, ni la resolució política i pacífica dels conflictes. El problema és que té visions diferents sobre què volen dir totes aquestes coses. És això el que ha fet que, per exemple, quan l’Estat s’hagi negat per milionèsima vegada a oferir la via dialogada, política i pacífica que el manifest demana, una part dels catalans, també alguns dels signants, no acceptessin l’alternativa, el referèndum de l’any passat.

És exasperant com la denúncia de la injustícia que suposa tenir presos polítics i exiliats sovint es recolza en la reivindicació que les persones perseguides són “bons homes i dones”

Així doncs, de la mateixa manera que la campanya de migrants i refugiats contra la llei d’Estrangeria i els CIE és “el racisme ens tanca”, i que les persones trans denuncien els assassinats de persones del col·lectiu al crit de “la transfòbia mata” ―i que és des d’aquesta base que es treballa per fer entendre que tot això són vulneracions dels drets humans, intolerables en societats democràtiques― cal denunciar sense embuts, als manifestos, als actes, a tot arreu, que la causa general és contra l’independentisme, i que és la visió assimiladora del que és el poble espanyol la que fa que l’Estat es passi els principis democràtics per la pebrotera.

Tal com ha demostrat el dictamen del Tribunal Europeu de Drets Humans en relació a Arnaldo Otegi, l’Estat no només està disposat a pagar el preu d’una clatellada judicial europea de tant en tant, sinó que la via judicial contra els nacionalismes rebels és una estratègia política que, de moment, funciona. No ser conscients d’això, i no treballar per revertir-ho, acabaria de situar l’independentisme on el vol Espanya: llepant-se les ferides mentre espera que Europa li faciliti un esparadrap en forma de victòria moral.

És precisament la moral, la mentalitat del “no hem guanyat però hem jugat bé”, un dels principals obstacles interns de l’independentisme i una de les causes del relat encotillant del martiri. És exasperant com la denúncia de la injustícia que suposa tenir presos polítics i exiliats sovint es recolza en la reivindicació que les persones perseguides són “bons homes i dones”. A banda de desplaçar encara més del discurs la raó per la qual són perseguits, el relat de les bones persones blinda els presos i exiliats de les crítiques, i fa oblidar que el bon govern democràtic es basa en el judici sobre els fets, en la capacitat de complir el programa polític votat per la ciutadania i, en cas que no es pugui fer efectiu, en l’explicació del perquè.

L’única cosa que vol dir tenir presos polítics i exiliats per la teva causa és que la teva causa té presos polítics i exiliats. Com va escriure el periodista Arturo Puente, quan l’Estat dicta sentència, dicta la teva, no la seva. Les persones vivim menys que els estats ―llevat que siguin catalans― i això fa que les conseqüències per a la carn sempre siguin més dramàtiques que per a les institucions. La part positiva de tot plegat és que, un cop assumides aquestes evidències, decidir què fer-ne i com tornar-les productives per a l’estratègia independentista tan sols depèn dels independentistes.

Anar a la font
Marta Roqueta

Powered by WPeMatico

Translate »