Benet i Jornet, el pal de paller de l’etapa daurada del teatre català

A tots aquells qui estimem les arts escèniques, la mort de Josep Maria Benet i Jornet (1940-2020) ens ha agafat a contrapas, més o menys desprevinguts, reclosos en la pretesa seguretat de les nostres quatre parets i aïllats del que la família i els amics més propers sabien que podia passar en qualsevol moment. 

Lector afamat i apassionat, tot i que a casa no disposaven d'una biblioteca gaire nodrida, Benet i Jornet va cursar Filosofia i Lletres pensant, sobretot, de poder saciar la seva vocació d'escriptor. Aprendre a escriure era, de fet, el seu objectiu primordial, quelcom que acaba quallant en esdevenir alumne lliure, l'any 1962, de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), liderada per Maria Aurèlia Capmany i Ricard Salvat, dues figures claus del teatre independent d'aleshores. Allí coneix altres figures importants de la recuperació dramàtica dels últims decennis del segle XX, com Fabià Puigserver, Francesc Nel·lo o Josep Montanyès, que a finals dels anys vuitanta li facilitaran l'accés al Teatre Lliure

Josep Maria Benet i Jornet/ACN

Home de teatre

El seu pas per l'EADAG consolida la seva passió dramàtica i cristal·litza amb la redacció dels seus primers textos. Amb Una vella, coneguda olor (estrenada l'any 1964 al Teatre Romea), la primera de la cinquantena d'obres teatrals que va escriure, va guanyar la primera edició del Premi Josep Maria de Sagarra, el certamen de més prestigi que acull els joves dramaturgs dels anys 60 i 70, quan la literatura dramàtica catalana mostrava els primers símptomes d'una recuperació gradual vers una normalitat estroncada davant el predomini escènic de la dramatúrgia no textual a les acaballes del règim franquista. 

Les seves primeres peces, deutores del model realista, plantegen una reflexió sobre la satisfacció de l'individu en relació al seu context social i les possibilitats que té de superar-lo. Serà amb Berenàveu a les fosques (escrita entre l'any 1970 i 1971 i estrenada comercialment al Teatre Capsa el 1973) que Benet incorpora les tècniques pròpies del teatre èpic, cercant un distanciament brechtià per explicar les històries d'una escala de veïns, quelcom que la crítica no va saber copsar tot dient que feia un teatre semblant al de Buero Vallejo. L'estrena va ser un fracàs de crítica, un fet que, en lloc d'enfonsar-lo, el va portar a escriure La desaparició de Wendy (escrita l'any 1973 però estrenada el 1985 a la Sala Villarroel), una resposta literària a les males crítiques rebudes i on l'autor proposa un tipus de teatre més imaginatiu, i també Revolta de bruixes (enllestida el 1975, estrenada amb èxit de públic i crítica al Centro Dramático Nacional de Madrid el 1980 i al Centre Dramàtic de la Generalitat -el Romea- el 1981) en què planteja la importància de la raó davant de la por i la fantasia, tot portant el realisme fins al paroxisme. 

No és, però, fins a la dècada dels vuitanta que guanya notorietat en els cenacles teatrals del país. Gràcies a Montanyès i Puigserver, que modifiquen la posició que el Teatre Lliure havia tingut fins aleshores en relació a la literatura dramàtica catalana, es programa els seus textos El manuscrit d’Alí Bei, (del 1985, estrenada el 1988, un dels seus textos més rellevants en què fa un al·legat de la insatisfacció humana i el somni d'una utopia) i Ai, carai! (escrita i estrenada el 1989). Ara bé, serà l'obra Desig, estrenada el 1991 al Romea, la que suposa un punt i a part en la seva trajectòria teatral. Seguint les influències de Harold Pinter i el jove Sergi BelbelDesig (text que presenta una parella madura amb problemes de comunicació que desemboquen en una evident infelicitat) es converteix en la primera obra reconeguda de manera unànime per la crítica i el públic i obre el camí a altres títols dels noranta que suposaran la seva consolidació com a dramaturg capdavanter de la recuperació teatral catalana dels últims cinquanta anys. D'una banda, hi ha textos com Fugaç (1994), en què tracta la infelicitat com a part de l'existència humana i E.R. (1994) on recrea el món del teatre com a metàfora de l'existència i de les relacions humanes; i de l'altra, en un àmbit més domèstic, títols com L'habitació del nen (2003) en què presenta el drama d'una parella que ha perdut la criatura. Els seus últims textos, per exemple Salamandra (2005) o Com dir-ho (2013), ja mostren una nova concepció estètica, en què destaca, sobretot, els pocs personatges que hi apareixen. 

A més de textos teatrals, també va publicar dos volums de memòries, el primer, publicat l'any 2010, titulat Material d'enderroc, on fa una recopilació de vivències relacionades amb el teatre del seu barri i el món literari al llarg de la seva vida, tant d'autors com Llorenç Villalonga, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu o Montserrat Roig, com de la seva relació amb Joaquim Molas, Joan Lluís Marfany,  tot plegat amb un estil acurat i treballat. I un segon volum, potser no tan reeixit estilísticament, titulat La catàstrofe de ser un nen, escrit després de la concessió del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i publicat l'any 2014, en el qual presenta, entre d'altres, records de la seva Gironella d'infantesa.    

Poble Nou Benet i Jornet

Imatge de la sèrie Poble Nou, una de les creacions més importants de Benet i Jornet.

L'historiador i crític teatral Enric Gallén, un dels màxims coneixedors de la seva dramatúrgia, sosté que "ha estat sens dubte el gran supervivent d’un grup d’escriptors, els assenyalats com a generació dels setanta, que van sofrir les conseqüències del desplegament de la dramatúrgia no textual dels seixanta i setanta. La seva travessia del desert va ser molt dura, alguns no la van superar, altres com Benet i Jornet ho van aconseguir per l’ambició, la tossuderia, la sort de trobar complicitats, i la convicció de considerar en el fons que el que escrivia podia ajudar a la necessària renovació de la literatura dramàtica catalana". I efectivament va acabar essent així. Una renovació de la qual era tan conscient que, tan aviat com li va ser possible, generós de mena com era, va encarregar-se d'acompanyar i apadrinar aquells nous dramaturgs que apareixien al panorama teatral català, tal com havia fet, anys abans, el professor Joaquim Molas amb ell i una colla d'estudiosos i escriptors que, en el sí dels Estudis Universitaris Catalans, ubicats a la seu de l'IEC, solidificaven la base dels estudis filològics catalans al voltant del Grup de l'Enciclopèdia Catalana, tot creant un cànon de la nostra literatura, i que quallaria en la fundació de la revista Els Marges l'any 1974. 

A més del teatre, tant per al públic adult com per a l'infantil i juvenil, amb textos com Supertot (1976) o El somni de Bagdad (1977), Benet i Jornet també va conrear una intensa faceta com a guionista televisiu, sobretot com a responsable de les primeres sèries de ficció televisiva produïdes per Televisió de Catalunya: Poble Nou (1993-94), Rosa (1995-96), Nissaga de Poder (1996-98), i més endavant Laberint d'ombres (1998-2000), Nissaga, l'herència (1999) i Ventdelplà (2005-2010). El mèrit de les seves sèries era que no renunciaven a la qualitat literària per explicar històries que els teleespectadors es podien sentir properes. 

Reconeixements 

Carlota Benet i Josep Maria Benet i Jornet. Pilar Aymerich

Carlota Benet i Josep Maria Benet i Jornet. Pilar Aymerich

Tota aquesta quantiosa feina d'escriptura, a més, va ser reconeguda amb un bon grapat de guardons com, entre d'altres, el Premi Crítica Serra d'Or de teatre (1971, 1986 i 1990), el Premi Nacional de Literatura catalana de teatre (1991), el Premio Nacional de Literatura Dramática (1995), la Creu de Sant Jordi (1997), el Premi Max d'Honor (2010), el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2013) o la Medalla d'Honor de la SGAE (2015). La seva obra s’ha traduït, publicat i estrenat en diverses llengües (com l'alemany, el francès, el castellà, l'anglès, el txec, el grec, l'italià o el portuguès) i ha suposat una primera obertura de la dramatúrgia catalana contemporània més enllà de les nostres fronteres, tot obrint camí a una colla de dramaturgs actuals que han pogut omplir el cove d'autors catalans internacionals. 

L'any 2018 la seva filla Carlota va publicar el llibre Papitu. El somriure sota el bigoti (Columna), que oferia una imatge personal i propera del personatge. Alhora, aquell mateix any una exposició al vestíbul de l'Institut del Teatre repassava de forma concisa i notable la significació de la seva obra al llarg dels cinquanta anys de vida teatral. Van ser dos punts culminants per repassar les diverses facetes d'un home que s'anava apagant lentament. A principis del 2019 un volum editat per Arola Editors i el TNC recopilava una selecció representativa de la seva producció dramàtica. 

Ara bé, tot va començar a canviar el juny del 2015, quan aprofitant la celebració del seu setanta-cinquè aniversari en un acte organitzat a la Sala Gran del TNC es va fer públic que patia alzheimer, una malaltia que des d'aleshores el va allunyar de l'escriptura i de la vida pública. Un temps després va ingressar en una residència lleidatana, i finalment en una segona, on ha passat els seus últims mesos, tranquil, a prop de la família, rebent les visites dels amics més propers fins que aquests últims dies el virus actual ha acabat posant el punt i final a una trajectòria fulgurant en el món teatral del país. Un virus que ara ens obligarà a ajornar la celebració de vida que es mereix: el del reconeixement de tot el sector cultural i, en última instància, de tot el país.

Amb la mort de Benet i Jornet se'n va un dels millors autors de la segona meitat del segle XX i la baula essencial per entendre la continuïtat entre els clàssics de la primera època del teatre català amb el de les generacions nascudes a partir dels seixanta. És ell qui relliga la tradició teatral de Frederic Soler, Àngel Guimerà (a qui Benet recupera públicament l'any 1974 al Correo Catalán), Ignasi Iglésias, Santiago Rusiñol, Joan Puig i Ferrater o Josep Maria de Sagarra amb Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé, Jordi Galceran o Carles Batlle, i amb els que han vingut després, com Josep Maria Miró, Pere Riera, Llàtzer Garcia i tants d'altres. Ben mirat, la seva mort suposa la desaparició de la figura més representativa de la dramatúrgia catalana de l'època daurada del teatre català: la dels anys setanta ençà. 

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: