Bèlgica no és Espanya (i viceversa)

Rate this post

Hi ha gent que està de pega. Els belgues, per exemple. Molt. Pobrets. I pobretes. Ja els agradaria a ells (i a elles) ser, no ho sé… espanyols? Perquè si ho fossin, podrien fruir d’uns quants atractius on Espanya excel·leix.

1/ En tracte policial. Espanya és un Estat on el tracte de certa policia als presumptes culpables és exquisit. Als fets ja explicats aquí mateix fa un parell de dies​ hem d’afegir-hi el que s’ha anat sabent sobre el trasllat que la Guardia Civil va fer dels detinguts des de la Audiencia Nacional fins la presó. Un viatge emocionant i ple d’aventura. I amable! I gratuït! I gens humiliant. Què més volen? En canvi en aquesta cosa de Bèlgica, que és una autentica semi-dictadura, permeten que els policies no emmanillin la gent ni res. Aquest diumenge mateix, van presentar-se en una comissaria un grupet de colpistes simpatitzants del jihadisme, que adoctrinen nens i televidents i que són els responsables que Catalunya sigui com l’Alemanya dels anys 30 per tothom que no pensa com ells. I van comparèixer acompanyats de terroristes d’ETA que segur que roben les dentadures postisses als avis i els amaguen les viagres. I, ¿sap què van respondre els policies i la fiscalia belgues a les insistents preguntes de certa premsa espanyola sobre si havien emmanillat a Puigdemont i a la seva banda de sequaços facinerosos? Doncs que no. No van emmanillar-los. Per què? Doncs perquè estaven tranquils i, al presentar-s’hi voluntàriament, ni van oferir cap resistència ni hi havia risc de fuga. IN-TO-LE-RA-BLE! Se’ls emmanilla i se’ls foten quatre hòsties ben donades, caguncony!

2/ En policia democràtica. Els membres de la Mesa del Parlament que van anar dijous a Madrid per declarar al Tribunal Suprem, van ser rebuts a l’estació d’Atocha per “Hogar social”, un simpàtic grup neonazi que els va dedicar tota mena de no menys simpàtics improperis. Doncs resulta que un dels presents que, a més, era un dels que duia la pancarta, va ser el senyor Julián Leal Luna. Un senyor que és Secretari de Difusió i Premsa del sindicat Col·lectiu de Policia Municipal de Madrid. Guaiti quina cosa més bonica, un sindicalista de la policia municipal de Madrid manifestant-se amb neonazis i contra polítics elegits democràticament. En canvi això a Bèlgica no passa, cosa que demostra quina mena de país és.

3/ En independència judicial. En general. Bé, això no cal explicar-ho gaire perquè tothom ho sap i és profecia. Es veu. I es nota. I es percep. Mentre aquí una jutgessa totalment independent engarjola mig Govern democràtic aplicant la llei a través de l’article 69, la justícia belga ofereix coses com “garanties” i altres frivolitats dignes de país petit, acomplexat i que entén la llei com una manera de fer justícia i no de practicar la venjança. I així els va. Als belgues. Tot el dia menjant musclos. I amb paraigües. Perquè plou. I fa fred. Per tant, no val la pena dedicar-hi més espai. Ni més temps.

Bèlgica no és Espanya. Lamentablement. I els polítics belgues, com altres de francesos, italians o britànics que comencen a dir que l’Estat espanyol no ofereix garanties democràtiques homologables i que tenen una manera de fer pròxima al franquisme, haurien de ser detinguts i posats a disposició de la justícia espanyola. L’única vertadera. Ah, i els hauria de ser aplicat el 155 amb efectes retroactius. I les empreses haurien de marxar del seu territori. Voluntàriament. Per suposat. Bé, o en tot cas, després de rebre alguna amable trucada. I haurien de rebre la visita dels piolins per posar una miqueta d’ordre a la seva cara, al seu cap i a algunes de les seves parts toves. A base de cop de porra i de pilota de goma. Que és l’única manera amb la qual alguns entenen quin és el recte camí.

Anar a la font
Iu Forn

Powered by WPeMatico

Translate »