Barcelona, la llar compartida i el turisme sostenible

L’economia digital ha emergit els darrers anys com un element de disrupció en mercats tradicionals com el de la mobilitat urbana, la restauració, l’hospitalitat, els serveis professionals o els serveis financers, en molts casos caracteritzats per una baixa intensitat competitiva i la presència de nombroses barreres d’entrada a nous operadors. La plataforma actua de nexe entre el consumidor i el ciutadà productor o prosumidor. Permet rendibilitzar actius que anteriorment estaven infrautilitzats, com una habitació, un seient del cotxe o una plaça de pàrquing, oferint noves oportunitats pel que fa a l’elecció del consumidor, la creació d’ocupació i l’impuls d’una economia més circular i sostenible.  

Un concepte que ha revolucionat el paradigma del mercat turístic a tot el món és el home sharing o llar compartida. És una modalitat d’oferta turística no professional que consisteix en compartir l’habitatge principal —domicili habitual i permanent— per períodes de curta durada. Es distingeix dels habitatges d'ús turístic pel fet que l’immoble no té un ús comercial dedicat únicament al turisme, sinó que l’activitat turística complementa l’ús habitual de la residència.

L’economia digital permet rendibilitzar actius infrautilitzats (una habitació, un cotxe, un pàrquing) i oferir noves oportunitats d’elecció al consumidor, més ocupació i més sostenibilitat 

La llar compartida no és pas un fenomen nou. El pacte d'hospitalitat entre particulars per a oferir allotjament es remunta a la tradició celtibera. Fou adoptat pels romans sota el nom d’hospitium. Als anys seixanta del segle passat, un grup de catedràtics de Califòrnia va crear una xarxa universitària per a l'intercanvi de cases amb l'objectiu de reduir els costos de les vacances o viatges de congressos, cercant també una experiència diferent a l'hora de viatjar. En definitiva, ens trobem davant una activitat amb més de dos mil d’anys d’història que la digitalització posa ara a disposició d’un major nombre de ciutadans.

Tornant a Barcelona, els darrers anys, la demanda turística a la ciutat ha augmentat substancialment. En només sis anys, del 2010 al 2016, el nombre de visitants en allotjaments turístics ha passat de set milions a més de nou milions i el nombre de pernoctacions de catorze milions a dinou milions. Aquest increment ha coincidit amb la consolidació de plataformes com Airbnb, que han augmentat l’oferta de pernoctacions disponibles a la ciutat.

En aquest temps, l’Ajuntament s’ha centrat a aplicar mesures de contenció de l’oferta turística però també restriccions a la competència: la moratòria en la concessió de llicències d’allotjament turístic (2015), la zonificació de l’activitat a través del pla especial urbanístic d’allotjaments turístics (Peuat) i les sancions econòmiques a les plataformes de home sharing. A més, el marc legal vigent encara no distingeix entre professionals i particulars, i provoca que aquests últims hagin de suportar càrregues reguladores desproporcionades. Finalment, les restriccions aplicades pel consistori barceloní han rebut dures crítiques de les autoritats de la competència per no ajustar-se als principis de regulació econòmica eficient (necessitat, proporcionalitat i no discriminació), és a dir, per ser contràries a l'òptica de l'interès general.

Proposem als candidats a l’Ajuntament de Barcelona d’adaptar el nivell de regulació al nivell d'activitat: qui llogui una habitació algunes nits l'any no hauria d'estar subjecte a la mateixa norma que un negoci turístic

Davant d’aquesta situació, des del think tank Catalans Lliures, proposem als candidats a l’Ajuntament de Barcelona d’adaptar el nivell de regulació proporcionalment al nivell d'activitat. Algú que llogui una habitació lliure algunes nits l'any no hauria d'estar subjecte al mateix nivell de regulació que un negoci turístic que ofereix un centenar d’habitacions tot l'any. Aquesta possibilitat ja ha estat adoptada en països del nostre entorn, com França, on el lloguer per un període inferior a quatre mesos l’any no es sotmet a l’obligació de fer una declaració prèvia, i el Regne Unit, on no existeix obligació fins els 90 dies l’any.

D’altra banda, per tal de combatre les externalitats negatives del turisme —molèsties pels veïns, ús intensiu d’infraestructures, incivisme, etc.—  el govern podria incorporar un recàrrec municipal a la taxa turística (Airbnb recapta més de 23 milions d’euros a França per aquest concepte) o fins i tot valorar mecanismes de regulació dinàmica com la creació d’un mercat de drets d’arrendament de curta durada (Transferable Sharing Rights), on enlloc de determinar que durant quatre anys no s’atorga cap llicència en tal zona de la ciutat, els residents puguin comprar i vendre un nombre limitat de permisos d’arrendament turístic, nombre que es determina de manera dinàmica en funció de les particularitats de la zona.

En un país on al voltant d’un 80% dels ciutadans són propietaris d’un habitatge, l’ús de la tecnologia per a oferir un servei als visitants és una oportunitat per a generar valor social i econòmic que també es traslladi al territori i al comerç local. Incorporar restriccions injustificades sense entendre aquesta nova realitat pot suposar un fre a la innovació, la competència i la seguretat jurídica en detriment dels usuaris, consumidors i la societat en el seu conjunt. Ens cal una regulació equitativa i proporcional que fomenti la distribució dels beneficis del turisme entre tots els veïns de la ciutat. El proper alcalde o alcaldessa de Barcelona té una oportunitat única per a liderar el canvi del turisme sostenible.

Martí Jiménez és vicepresident del think tank Col·lectiu Catalans Lliures

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: