Barcelona, dos cops transcendent

Rate this post

Si l’article “Barcelona intranscendente” d’Álvaro Colomer, publicat fa uns dies a El Mundo, no apuntés cap tema important a part del que explica, el més senzill hauria estat rebatre’l partint de la seva mateixa tesi que ve a afirmar que algunes editorials exclouen Barcelona de les rutes de promoció dels seus autors internacionals perquè consideren que no surt a compte muntar actes literaris en una ciutat en la qual l’activitat política ens té a tots abduïts, preferim evitar actes col·lectius i, per falta d’alegria, hem deixat de consumir.

Seria tan senzill com, tirant d’agenda, fer la llista de totes les primeres figures literàries que al llarg dels darrers mesos sí han passat amb gran èxit de públic per aquí: Paul Auster, el passat mes de setembre, amb una cua que sortia des de l’edifici que acollia la seva conferència i arribava fins al mateix recinte de la Setmana del Llibre en Català; Chimamanda Ngozi Adichie, amb entrades exhaurides al CCCB només tres dies després del referèndum de l’1 d’octubre; Colson Whitehead pocs dies abans; Mircea Cărtărescu a mitjans de desembre a una Calders pleníssima de gent, amb una tarda de presentació i dos dies seguits, allà mateix, atenent els mitjans; James Ellroy a la BCNegra; Burhan Sönmez, a l’Ateneu; Ohram Pamuk, amb la sala plena, al CCCB; Jacques Rancière, la setmana passada, amb entrades exhaurides al Palau de la Virreina; avui, a deu dies de la seva xerrada, ja no queden entrades tampoc per veure Judith Butler; i d’aquí a un mes, tenim anunciat Ngũgĩ wa Thiong’o, també al CCCB.

Apunta, sense dir-la però, Colomer a una cosa potser no tan evident, o no discutible almenys amb només números i quantitats. Aquests dies, seguint per les xarxes les respostes que ell mateix feia a qualsevol que li demanés exemples d’allò que afirmava a l’article, no he pogut evitar reparar que tots els noms que deixava caure eren escriptors castellans. Potser Colomer els té, però a banda de Coetzee, l’exemple del qual fa servir de punt de partida per desenvolupar a l’article la seva categòrica afirmació que recupera la idea que des de fa mesos repeteixen -per no dir etziben- escriptors també castellans com Mario Vargas Llosa i Santiago Roncagliolo, que Barcelona ja no és a la primera fila de ciutats literàries, no he sabut trobar cap altre escriptor en idioma no peninsular a la seva llista de figures internacionals que, segons ell, ja no volen venir.
Tant Vargas Llosa com Roncagliolo, peruans tots dos, ploren per l’ambient literari de la Barcelona dels 70 -dels 80 a més estirar- que va ser esplèndid, sí: García Márquez, José Donoso, Cortázar, el mateix Vargas Llosa…, van triar la ciutat protegits sota l’ala de la gran agent literària que va ser Carme Balcells. En les dècades posteriors, el Grup Planeta manava, això és indiscutible. Quan dic manar, no vull dir simplement que tingués aquí les oficines, que encara les té, el que vull dir és que aquest grup, un dels més potents pel que fa a l’edició en castellà a tot el món, tenia, i encara té, grans llibreries associades: la Casa del Llibre, sense anar més lluny.

Fins ara la literatura en castellà dominava claríssimament l’ambient literari a la ciutat, això és un fet; però que això està canviant en els darrers anys, també ho és. Que la política hi tingui a veure, no diré que no; això últim, però, no li treu ni veritat al fet ni mèrits a la literatura catalana que, per fi, ha entrat en escena amb tots els honors.

Per una banda hem vist en els darrers mesos un esclat tant de negoci com popular de títols d’escriptors clàssic-moderns catalans que en les darreres dècades, tot i ser-hi, no figuraven en absolut en el panorama literari de la ciutat, i molt més ho feien en aquella Barcelona dels 70-80 que tant enyoren els dos escriptors esmentats abans. No cal que us torni a explicar fenòmens recents com els de Joan Sales, Blai Bonet, Mercè Rodoreda o, ara, la Víctor Català. El que ha passat amb títols com Incerta glòria, un dels top-sellers de la Calders (recordeu que sempre parlo de la llibreria -de la meva- estant), igual que amb La mort i la primavera, es dóna ara, per primer cop, quan no s’havia donat en totes les dècades anteriors, tot i que aquests llibres ja fa més de trenta anys que són en circulació.

Per una altra banda hi ha tot d’editorials noves que publiquen en català i es mouen en els mateixos circuits que les que publiquen en castellà; això tampoc no passava abans.

Aquella Fira de Frankfurt, amb Catalunya com a país convidat, aquella d’aquell memorable discurs del grandíssim Quim Monzó, va suposar un abans i un després en el reconeixement de la literatura catalana a escala mundial. I va suposar també l’inici d’aquest debat que, encara que no ho sembli, té molt a veure amb el que ara intento explicar aquí: què era i què no era literatura catalana. És literatura catalana només l’escrita en català? Tot i que en principi sembla que no, ja ho dic, jo crec que l’article d’Álvaro Colomer torna a posar aquest tema en primer pla.

He parlat en persona amb Colomer fa un parell de dies. Una de les coses que hem comentat és que els editors castellans es troben que la premsa, quan vénen de promoció a la ciutat, no els fa tant de cas com abans; que abans els era més fàcil col·locar-hi un article sobre el nou llibre de Pérez-Reverte, de Manuel Vilas o de Javier Marías. Que ara, potser, un autor català els hi roba l’espai.

He repassat les webs de les seccions de cultura dels principals mitjans del país i les dels mitjans de l’Estat en les seves edicions catalanes. En els darrers dies, l’Ara ha apostat per Pamuk, per Pedrolo i per Ramis; El Periódico, per Pérez-Reverte i pel festival Primera Persona (amb Simon Reynolds, Ishmael Reed i Tom Gould destacats); La Vanguardia parla de Pérez-Reverte, de Blue Jeans, de Jo Nesbø i de Pamuk; El País, de Josep Fontana, de Ramis i de Paco Camarasa; l’ABC, de Ramis, de Gibson i de Pérez-Reverte; La Razón, de Jordi Pontí (sic. Amb “o”. Un altre dia, si voleu, ja parlarem del descuit que sol marcar qualsevol menció als mitjans estatals de la cultura en català)… Efectivament, tret de Pérez-Reverte, que és un dels que sembla que no vol venir, dominen els catalans.

I és que de sobte, la literatura catalana, l’original i les traduccions, competeix amb la castellana a l’espai públic (a les presentacions) i als mitjans. I per què ho hauria de fer? Us preguntareu, quan la pregunta correcta seria: i per què no ho ha fet fins ara? Tots tenim la resposta al cap.

Crec que Colomer té part de raó quan diu que ara, els editors espanyols, pel que fa al ressò mediàtic i al poder de convocatòria a xerrades i presentacions, ho tenen més fàcil a Sevilla, a Granada, a Bilbao (de moment) i, per descomptat, a Madrid. El motiu és que ara, aquí, a Barcelona, hi tenen competència.

Em sap molt greu.

De fet, no, no em sap molt greu; crec que per fi les coses s’estan posant al seu lloc.

Anar a la font
Isabel Sucunza

Powered by WPeMatico

Translate »