‘Barcelona, 1714’: la Mediterrània és lluny de Hollywood

Barcelona, 1714 , la pel·lícula que va obrir el Barcelona Film Fest d'enguany, ja és als cinemes de Catalunya, després d'un llarg procés de producció i postproducció. Explica una història d'amor en un context extremadament suggerent: el setge de Barcelona durant la Guerra de Successió. Una història, dirigida per Anna Maria Bofarull i produïda per KaBoGa, que ha estat gravada amb actors amb un rerefons digital en 3D, mitjançant el croma, per superar la precarietat pressupostària, amb uns resultats poc afalagadors

En clau universal

Barcelona, 1714 no és una pel·lícula en clau catalana. Se situa en el marc del setge a Barcelona, i constitueix un homenatge al patiment i a la resistència dels ciutadans davant l'enemic, però no pren un biaix especialment polític. Qualsevol ciutadà, d'arreu, podria sentir-se identificat amb els habitants d'una ciutat assetjada i contínuament bombardejada per unes forces numèricament superiors. A la pel·lícula hi ha resistència, però també hi ha dubtes, traïció, interessos econòmics… El centre de la trama no se situa tant en l'epopeia col·lectiva de la ciutat de Barcelona com en les vivències d'una família de taverners, que fan la viu-viu en una situació de crisi extrema.

Barcelona 1714 5

Veu de dona

Front a la majoria de pel·lícules bèl·liques, que ofereixen el protagonisme a un personatge masculí, aquesta obra, dirigida per una dona, situa en el centre de la trama a l'Agnès, la filla d'un taverner. L'acció, doncs, no se situarà tant a les bateries artilleres, als baluards ni a les contramines, sinó als hospitals, als convents, a les obres de defensa, als prostíbuls, a la mateixa taverna… La guerra agafa doncs els seus matisos més dolorosos i perd els seus aspectes més èpics. És, bàsicament, dolor i misèria, però també violència, assetjament, por, incertesa… La protagonista d'aquest film aspira, sobretot, a fugir d'una ciutat assetjada. Una aspiració, d'altra banda, certament raonable.

Barcelona 1714 2

El croma, la solució?

El croma és una tècnica d'efectes visuals de postproducció que s'utilitza molt sovint en televisió, en videojocs… Es tracta, senzillament, de situar una pantalla blava o verda darrera els actors i després ubicar, amb postproducció digital, el fons més adequat, de tal forma que no calgui moure els protagonistes en el marc real on es desenvolupa l'acció. D'aquesta forma es pot desplaçar els protagonistes d'una producció a escenaris fantàstics o a llocs que ja no existeixen. Fins i tot les grans produccions, en els darrers anys, fan un ús sistemàtic del croma. El problema és que cal una gran qualitat tècnica per fer versemblant una pel·lícula rodada amb croma. I aquest film, que en fa un ús sistemàtic, recorre a uns escenaris i uns decorats que el fan inversemblants. Ni les vistes generals de la ciutat, ni els carrers, ni tan sols els espais tancats són creïbles. Tot té una mica d'aspecte de videojoc (sense l'acció frenètica d'aquest) o, pitjor, de decorat de pel·lícula de cinema mut. I amb tot això no aconsegueix transmetre la sensació angoixant del dantesc setge de 1714.

Barcelona 1714 3

El desastre de Barcelona, 1714

Barcelona, 1714 tria un context històric molt ric, que encaixa perfectament amb una història d'amor, i sens dubte l'encerta en triar una original perspectiva femenina. Però s'encalla, sovint, en una trama excessivament complexa, amb un munt de subtrames que no sempre es tanquen en ferm. El film compta al repartiment amb actors com Juanjo Puigcorbé, Àlex Casanovas, Miquel Sitjar o Txe Arana, i amb la col·laboració de coneguts personatges com el còmic Toni Albà, el cantant dels Pets Lluís Gavaldà o el músic de l'Elèctrica Dharma Joan Fortuny. Però això no aconsegueix salvar l'obra. Els problemes tècnics li resten credibilitat i fan que aquesta pel·lícula no pugui, en cap cas, competir amb les produccions de Hollywood, que és el que passa dia a dia a les sales de cinema. I és una pena, perquè realment, el tema donava per a un gran film. Heiko Kraft, coproductor de la pel·lícula, definia Barcelona, 1714 com "una pel·lícula de cooperació", feta gràcies al suport econòmic i a la cooperació tècnica de molta gent. Però sembla ser que la cooperació no ha estat suficient com per competir amb la gran indústria cinematogràfica.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: