Balcanització

Rate this post

La cerimònia freda i desangelada que ha servit per ungir el 131è president de la Generalitat, Joaquim Torra, dona la raó a la meva tesi que l’autonomia està morta. Les institucions que connectaven Catalunya amb Espanya necessiten un enterrador que les sepulti abans que la pudor es faci insuportable. 

Puigdemont ha respost a les pressions del seu partit fent la guerra biològica. Torra és un cavall de Troia, el leprós que Maquiavel envia a la ciutat assetjada, com va fer Cèsar Borgia per acabar amb l’exèrcit francès que intentava conquerir Nàpols, o com va fer Pere el Gran amb les mosques de Sant Narcís, quan París va plantar els seus soldats a les portes de Girona. 

Catalunya torna a la situació del 2009 amb els partits desfets i Espanya desacreditada. La justícia espanyola fa pensar cada dia més en aquella obra d’Oscar Wilde que parla del preu que tenen les comèdies sostingudes pel diable. El jutge Llarena comença a semblar Dorian Gray desesperat per amagar el seu famós retrat a les visites mentre l’estigma va tacant la bellesa original de l’obra. 

La formació de govern respon a un full de ruta autonomista, pactat amb els bascos i amb Brussel·les, que contempla un pacte per rebaixar la tensió amb Madrid i, després, deixar el jutge Llarena en evidència. El problema és que Torra no seria president sense el pòsit cultural acumulat per l’independentisme. A diferència de Pujol, la seva força està molt més connectada amb la gent que va fer les consultes que no pas amb les elits catalanes que Madrid afavoreix per controlar el poble.

Si ara es presentés un partit com Solidaritat, per exemple, trauria tranquil·lament un milió de vots. La gent que va votar a les consultes fa deu anys no tornarà a posar l’esperança en els partits que han liderat el procés, i sortiran alternatives. Com va passar el 2009, hi ha una distància enorme entre els polítics i la gent. Sense el prestigi dels partits i les institucions, la gesticulació del president no trobarà un límit que la contingui i, més que folkloritzar l’independentisme, com es pretén, desbordarà els polítics una altra vegada. 

Per ajudar, la força creixent de Ciutadans apunta cap a una balcanització d’Espanya. Jordi Cañas es pensava que podria fer l’Operació Roca sense l’estigma ètnic del vell catalanisme, però l’estructura de l’Estat no permet una altra cosa que l’espoli dels països catalans i això empeny els seus companys a fer el discurs de VOX. Enfollits per l’ambició de guanyar el PP, els nois de Ciutadans cada cop seran més percebuts com la veu dels espanyols que se senten discriminats pel simple fet de viure en un territori que encara no és prou Espanya.

L’estat espanyol vol portar el xoc democràtic amb Catalunya al camp de la identitat. Algunes llumeneres compten que l’electorat independentista és menys homogeni que no pas l’unionista, des del punt de vista lingüístic, i els traeix el subconscient. La batalla identitària és la darrera carta que li queda a Espanya per jugar, abans de desintegrar-se en un mar de violència o de ridícul. Gràcies a la follia madrilenya, els mapes mapes mapes que reivindica l’Enric Juliana s’estan tornant tan identitaris que els càrrecs de Catalunya nord i d’Occitània s’han posat d’acord per demanar l’alliberament dels presos polítics del Principat.

Anar a la font
Enric Vila

Powered by WPeMatico

Translate »