Arrimadas i Carrizosa, el silenci dels predicadors de l’odi

Les recents declaracions d’Inés Arrimadas afirmant dilluns passat, després de la desfeta electoral, que se sent més reforçada que mai al capdavant de Ciutadans demostra fins a quin punt la formació taronja ha desconnectat de la realitat per passar a ser un partit en encefalograma pla. Arrimadas i el seu candidat a Catalunya, Carlos Carrizosa, han passat a ser testimonials amb els seus sis diputats i des de la desaparició de l’UCD no es recorda una autodestrucció tan gran d’un espai polític. Passar de 35 escons el 2017 i de guanyar les eleccions, a tenir-ne mitja dotzena i ocupar la setena posició dels vuit partits que han obtingut representació parlamentària no és a l’abast de qualsevol. El partit de l’odi i la crispació, de l’oposició a la llengua i al model educatiu ha trobat en Vox un os tan dur de rosegar que no ha pogut. Esclar que l’anticatalanisme té el seu espai a Catalunya després de la fractura que ha causat Cs a la societat catalana. Però també era de manual que en el moment que la ultradreta es tragués la màscara i defensés les posicions que avui encarna Santiago Abascal ben poc hi tindria a fer la dreta extrema dels Rivera, Arrimadas, Carrizosa i tants d’altres.

I aquell dia ha arribat el 14 de febrer a Catalunya, gairebé 15 anys després que entressin al Parlament, el 2006, tres diputats capitanejats per Albert Rivera. Ara Cs n’ha aconseguit sis, però amb una gran diferència: Llavors va entrar per la porta gran, alimentat pels mitjans més ultres de la capital d’Espanya, i en canvi aquest diumenge ha desaparegut pel desballestament dels retalls informatius, perquè els mateixos que el van aixecar han deixat de tenir-hi interès. Eren els ximples útils per desestabilitzar Catalunya, van complir el paper assignat i, per ambició, van desaprofitar una oportunitat que, per sort, ja no tornaran a tenir. No volien una part petita del pastís formant majories amb el PP o amb el PSOE, sinó que volien el pastís sencer. En política no hi ha dues oportunitats, i d’aspirar a la Moncloa a finals de la dècada passada amb Mariano Rajoy i Pedro Sánchez, van passar a ser un partit prescindible, desagradable, imprevisible, molest i incòmode per als qui l’havien aixecat. Les absoltes ja s’havien començat a preparar.

Ara, després de la desfeta de diumenge, Carrizosa a Catalunya i Arrimadas a Madrid s’aferren als càrrecs amb una virulència desmesurada. Cap dels dos no vol anar-se’n a casa, perquè han de pensar que a fora fa molt fred i han d’estirar el màxim possible el que tant han criticat. És com aquells autòmats que van amb el pilot automàtic, perquè no interessarà a ningú ni el que diuen, ni el que fan. La bandera de la política de l’odi i de la divisió la portaran els de Vox i ells no hi tenen res a fer. Com totes les formacions sense arrelament i creades des de dalt seran aviat un partit fantasma a Catalunya, sense seus al territori, amb la mitja dotzena de diputats que han aconseguit aquest diumenge passat, cap alcaldia en les quatre circumscripcions catalanes, un parell de centenars de regidors -en trànsit cap a Vox molts d’ells- i molt càrrec intermedi fins fa quatre dies que en poc temps serà a l’atur.

És el final, certament. A Madrid diuen que com el de la UPyD de Rosa Díez, un espai polític que a Catalunya mai no va tenir força. Pot ser. Del cel a l’infern en quinze anys. És una bona lliçó per no oblidar de com van de ràpid les coses.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: