Arnhem 1944. La gran derrota aliada per un pont massa llunyà

Rate this post

Imatge superior: Paracaigudistes britànics es rendeixen als alemanys / Wikimèdia

Agost de 1944. Els aliats havien alliberat Paris, disposaven ja d’un milió d’homes al continent europeu i des del Sena apuntaven en direcció a Bèlgica i la frontera amb Alemanya. La derrota d’alemanya i amb ella, la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa semblava a tocar. L’alt comandament aliat, sota la batuta del general Eisenhower, tenia dues tasques per fer, i havia de fer-les alhora. D’una banda, decidir els nous passos militars, de l’altra, equilibrar les lluites de poder de dos egos enfrontats, els dels generals Patton (nord-americà) i Montgomery (britànic). Aquest últim, recentment nomenat mariscal de camp.

És en aquest context militar que es va gestar l’operació Market Garden, o dit d’una altra manera, la invasió dels Països Baixos en una maniobra que havia d’alliberar el centre d’aquest país, aïllar una part de l’exèrcit alemany a la zona d’Amsterdam, Rotterdam i la Haia i franquejar el pas directe cap al cor industrial d’Alemanya a partir d’un pont crucial, el que creuava el tram baix del Rin, el Nederijn, a la ciutat d’Arnhem. Tot plegat, segons els càlculs optimistes de Montgomery permetria escurçar la guerra i qui sap, potser permetre el retorn del soldats a casa per Nadal… però no va poder ser. Aquell pont, efectivament, era massa llunyà.

L’historiador britànic Antony Beevor, el més important especialista actual de la Segona Guerra Mundial, recull a La batalla por los puentes (Crítica, 2018), tots els ets i uts d’aquesta batalla, la derrota més significativa dels aliats en la darrera fase de la contesa i posa en solfa el paper que hi va jugar en tot plegat el mariscal Montgomery, britànic com l’autor, a qui responsabilitza del fracàs de tota l’operació: “L’operació va ser un pla molt dolent des del principi i des de dalt -és a dir, des de l’alt comandament-, no n’hi ha més”.

Pont batalla arnhem wikipedia

El pont d’Arnhem durant la batalla / Wikimèdia

La qüestió, segons Beevor, és que en aquella fase de la guerra hi havia pressions per desplegar forces aerotransportades i l’alt comandament britànic va volia aprofitar l’oportunitat de liderar una missió que posaria sota el seu comandament les cèlebres divisions aerotransportades nord-americanes 101 i 82, veteranes del desembarcament de Normandia, juntament amb la 1 Divisió aerotransportada britànica, que és la que jugaria el paper més decisiu, la presa del pont d’Arnhem.

Un pla senzill però ingenu

El pla, sobre el paper, podia semblar senzill, però també molt ingenu. El llançament de tres divisions en diversos punts de la geografia neerlandesa -Eindhoven, Nimega, Arnhem- que prendrien els ponts a l’espera que una caravana mecanitzada, el XXX Cos d’Exèrcit, enllacés cada un dels ponts. Això sí, per una sola carretera i menyspreant la capacitat de reacció dels alemanys.

Ara bé, segons l’autor, Montgomery es va comportar amb “tossuderia” ignorant importants detalls sobre el terreny, entre d’altres que el XXX Cos d’Exèrcit no podria avançar fàcilment si era atacat pels flancs, que els alemanys van poder mobilitzar una quantitat no prevista de tropes que es van traslladar urgentment des de la propera Alemanya, o fins i tot que l’alegria dels neerlandesos en veure’s alliberats ralentitzaria la progressió dels tancs.

Entrada tancs aliats eindhoven batalla arnhem wikipedia

Entrada dels tancs a Eindhoven, una de les ciutats alliberades per l’operació Market Garden / Wikimèdia

La batalla, que va tenir lloc entre els dies 17 a 26 de setembre, va aconseguir un èxit limitat, l’alliberament d’una part dels Països Baixos i d’alguns centres urbans, però va suposar un cop dur als plans aliats d’accelerar la fi de la guerra. El més important però, va ser que la divisió paracaigudista britànica, juntament amb una brigada polonesa, va quedar aïllada a una distància inabastable pels tancs que els havien de socórrer i tret dels que van aconseguir fugir, la majoria, més de 6.000, es van haver de rendir. Tot plegat, al preu de més de 16.000 morts: 6.500 britànics, 4.000 nord-americans, 6.000 alemanys i un centenar de polonesos

La documentació, la clau

Amb el seu estil habitual, basat en una ingent documentació, entre les que destaquen no només les fonts oficials de tots els bàndols i els informes de la resistència, sinó també molts testimonis escrits -cartes, diaris, memòries…- dels protagonistes tant civils com uniformats, Beevor basteix una obra que recorre els prolegòmens, els moments decisius de les operacions militars així com l’escenari després de la batalla amb una vivacitat que transporta el lector al camp de batalla però que alhora fa entendre la complexitat d’una operació militar i també les pugnes entre els alts comandaments, una lluita d’egos que va dur molts soldats a la mort.

La batalla al cinema

 

Val la pena recordar que la batalla va ser portada al cinema en una gran superproducció que, a finals dels setanta i sota la direcció de Richard Attenborough reunia un elenc d’actors de primera, entre els quals Sean Connery, Michel Caine, Dirk Bogarde, James Caan, Elliott Gould, Gene Hackman, Anthony Hopkins, Ryan O’Neal, Laurence Olivier i Robert Redford. El film està basat en l’obra homònima de l’historiador Cornelius Ryan, una obra de referència per a aquesta operació que es va saldar amb la destrucció d’una divisió paracaigudista britànica i milers de presoners.

Anar a la font
Jordi Palmer

Powered by WPeMatico

Translate »