Ardín Díren: ““Estudiar en escoles kurdes és una necessitat bàsica, com el pa. I el govern turc no ens en deixa obrir ni una”

Alba Spielmann

En l’assaig L’art de la ficció, James Salter afirma: “El teu país és el teu llenguatge”, i continua explicant: “Vol dir que el teu veritable país no és geogràfic sinó lingüístic, o que en realitat vius en un llenguatge que seria el teu idioma matern. La teva lleialtat vital, en contraposició a la lleialtat patriòtica, la deus al llenguatge.” Aquest país lingüístic que descriu Salter és el que es veu destruït al Kurdistan, com reflecteix el documental Her mal dibistanek (Cada casa és una escola), dirigit per Ardîn Dîren (Kozluk, Batman, 1988). Estrenat aquest 2019, el film es projecta al Festival de Cinema Kurd de Barcelona aquest desembre.

L’escola Ferzad Kemanger, a Amed (Diyarbakir), va néixer el 2013 i es va convertir en la primera d’impartir educació en kurd. Va proporcionar educació kurda per a 50 alumnes de classe preescolar, 60 estudiants de primera classe, 65 estudiants de segona i 63 estudiants de tercera, amb 18 professors. Tres anys més tard, el govern turc va fer tancar tots els centres que feien servir el kurd com a llengua escolar, cosa que va obligar les persones que volguessin mantenir l’educació en el seu idioma a fer-ho de manera clandestina.

Nationalia: La teva pel·lícula Her mal dibistanek es projecta al Festival de Cinema Kurd de Barcelona. De què tracta?

Ardîn Dîren: La meva pel·lícula tracta sobre una escola que ha estat tancada pel govern turc, de la resistència dels kurds que volen protegir la seva llengua materna i, al mateix temps, la seva identitat. Les escoles que he esmentat són les pilot; en què, per primera vegada, els infants kurds van tenir l’oportunitat d’estudiar en la seva llengua materna, de la mateixa manera que ja s’ensenyava al Kurdistan iraquià. El govern, per descomptat, no va donar suport a aquest canvi. Van veure que cada cop més gent preferia enviar els fills a les escoles primàries kurdes que als col·legis públics clàssics on l'única llengua oficial és el turc. Ho van veure com un perill de separació, de manera que van tancar totes les escoles pilot kurdes. Aquest documental explica bàsicament la història de l’opressió turca contra la llengua kurda i de la resistència del meu poble.

N: Quins van ser els interessos i les motivacions que us van conduir a fer el documental?

A. D.: Com a cineasta volia parlar d’aquest moment històric de les primeres escoles primàries kurdes que tenien suport dels municipis. Després de segles d’assimilació i opressió contra la identitat, aquestes escoles van ser productes de la revolució i van significar molt per a nosaltres. Malauradament, després de només tres anys més o menys, el govern va tancar-les, una rere l’altra. Això va ser molt injust, sobretot per als estudiants. Havien de continuar la seva educació a les cases o cafeteries, ja que no volien començar de nou a les escoles públiques turques. Tant els pares i mares com els infants van lluitar molt contra aquesta situació antidemocràtica de no poder estudiar en la llengua materna a la seva pàtria. Al segle XXI, com tots sabem, el cinema és una de les maneres més efectives de donar a conèixer al món l’opressió i la situació poc ètica que acabo d’explicar. La meva motivació és deixar que els infants kurds, que seran les nostres generacions futures, expressin la seva reivindicació. Si no se’ls permet estudiar en aquest idioma, probablement s’assimilaran en el futur: la nostra llengua materna no s’utilitzarà i ni millorarà, i així, desapareixerà. Aquesta situació em molesta molt com a kurd que no va tenir l’opció d’estudiar en la seva primera llengua: ni una sola frase durant tots els meus anys d’escolarització a Turquia!

N: Has tingut cap problema mentre feies el documental?

A. D.: Mentre filmava el documental, Amed (Diyarbakir) estava en una situació excepcional. Gairebé totes les activitats o converses en kurd van ser prohibides, una vegada més, pel govern. Vaig sentir damunt meu l’amenaça psicològica i la violència permanentment, malgrat que no em van atacar personalment. Tenia prohibit l’accés a aquesta escola, que va ser tancada pel govern. Però vam entrar-hi il·legalment per poder filmar-ne la situació d’abandonament. Aquests vídeos són crucials per a la nostra memòria col·lectiva.

N: Quina és la situació política actual a Amed?

A. D.: A Amed la vida sempre és política de moltes maneres. Als carrers i carreteres d’Amed es pot percebre fàcilment la situació política i l’opressió. Gairebé cada dia la policia entra a cases o centres per detenir kurds. La gent d’Amed, irònicament, ja hi estem acostumats, perquè aquesta possibilitat sempre hi és. (Sempre troben l’excusa perfecta per molestar-te o detenir-te.) La gent continua vivint i creant, per descomptat, sense deixar de resistir mai contra l’ocupació dels opressors.

N: Com afecta el fet de viure en una zona en conflicte sobre l'aprenentatge o la formació dels infants?

A. D.: Les guerres en curs i la presència de règims antidemocràtics sempre tenen un impacte enorme en la psicologia dels infants i la seva autoconfiança. Com que la seva llengua materna és inútil en el sistema educatiu, els alumnes kurds deixen d'estudiar després de primària. En realitat podem sentir l'efecte negatiu del conflicte en totes les etapes de la vida diària. Per exemple, després que el govern tanqués les escoles primàries pilot kurdes, van amenaçar centenars de pares i mares que es negaven a enviar els seus fills a les escoles públiques turques. Creus que els infants que veuen els tancs i la policia davant de la seva escola poden sentir-se segurs? Amb prou feines es pot trobar una situació tan brutal al món.

N: Com afecta la repressió en l’àmbit educatiu? Quina és la resposta que la ciutadania dóna a aquesta repressió?

A. D.: Quan van tancar les escoles a Amed, els estudiants juntament amb els professors van protestar. Va ser un moment terrible. Gairebé cada dia la força armada turca bloquejava les escoles amb tancs. El conflicte va ser realment molt dur llavors. Molts manifestants van ser atropellats i detinguts. La gent no estava d’acord amb el que es feia als qui protestaven, però és molt difícil manifestar-se mentre disparen a la gent pel carrer. Finalment, després de diversos atacs i amenaces, els infants es van veure obligats a abandonar l’escola. Per mi, la millor protesta va ser quan els pares i mares van obrir la porta de les seves cases i les van convertir en escola, i hi van mantenir l’educació durant un temps. Va ser un símbol de la resistència dels kurds per la llengua i la identitat, i per tant per l’existència mateixa.

N: Quina és la importància de l’educació en una situació com la que viu el Kurdistan?

A. D.: La llengua kurda i l’educació moderna al Kurdistan són crucials. Per nosaltres és important rebre una educació científica moderna i objectiva a través de la qual estiguem informats sobre la nostra història, geografia i cultura. Malauradament, avui dia a l’escola pública turca se’ns educa per ser turcs obedients que no sàpiguen res de la seva cultura. Ens han tractat com una amenaça de separatisme i, com a conseqüència, ens han sotmès a un procés d’assimilació a les escoles públiques durant cent anys. La llengua kurda encara no és oficial al Kurdistan. Turquia està a favor d’una sola llengua i una sola bandera, la llengua i la sang turques superiors, i és per això que continuen enganyant els infants kurds a les seves escoles. Aquest sistema violent s’hauria de canviar amb urgència i la nova generació hauria de tenir dret a disposar d’escoles alternatives per tal que poguessin decidir on estudiar. Els kurds com a nació tenim el dret d’aprendre i millorar la nostra llengua i també de viure amb llibertat a la nostra terra.

N: Quina és la importància de fer un documental sobre una situació com aquesta?

A. D.: La idea era mostrar l’opressió de Turquia sobre la nostra cultura. Això s’ha de saber i no s’ha d’oblidar. Cal protegir la nostra llengua i cultura. Jo, com a cineasta, em sento amb el deure d’enregistrar aquest moment d’opressió i resistència per tal que no desaparegui. Forma part de la nostra història. Crec que el cinema com a mitjà artístic hauria de tenir el seu paper en la història. A tots els opressors els encantaria ocultar les proves dels règims violents i antidemocràtics, i la nostra obligació és sempre resistir contra ells! Els documentals haurien de revelar les veritats i donar-les a conèixer al món.

N: Com veieu el futur de les escoles i de l’educació kurdes?

A. D.: Avui dia, malauradament, no tenim escoles kurdes. Encara no és legal ensenyar en kurd. En molts casos està prohibit utilitzar l’alfabet kurd. Els que estudien en kurd ho fan de manera diguem-ne subterrània. El govern obliga la gent a estudiar i aprendre només turc. Encara no tenim escoles: com podríem parlar sobre el seu futur? Si tinguéssim escoles kurdes, serien una esperança per a la nostra història i cultura. Igual que per totes les altres ètnies, per nosaltres l’educació en llengua materna també és imprescindible! Poder estudiar en escoles kurdes és una necessitat bàsica, com el pa i l’aigua. Malauradament, el govern turc no ens en deixa obrir ni una. Això és un error enorme. Els legisladors haurien de facilitar que puguem accedir a l’educació en kurd de manera urgent. No volem oblidar-nos de la nostra identitat i veure com desapareix la nostra llengua materna. Si la llengua desapareix, què és el que queda de ser una ètnia? Si una nació no té llengua, no té futur. La nostra llengua materna, el kurd, és el nostre futur.

Anar a la font – RACOCATALA.CAT

Deixa un comentari

%d bloggers like this: