Apel·les Fenosa, l’escultor modern que bevia del món clàssic

L a Casa del Pardo, un preciós palau renaixentista del segle XVI, és l’edifici més antic i venerable del Vendrell. També és la seu de la Fundació Apel·les Fenosa, dedicada a conservar i difondre l’obra d’un escultor poc conegut pel gran públic però que, en vida, va guanyar-se l’admiració i l’estima de figures com Picasso i Tristan Tzara, entre molts altres.

Nascut a Barcelona el 1899 i mort el 1988 a París -està enterrat al cementiri de Montparnasse-, Apel·les Fenosa va ser un modern que estimava la tradició, un home del seu temps conscient de la immutabilitat de la condició humana. Segons aquells que el van tractar, el que més impressionava de Fenosa eren la seva bondat i la passió incansable, obsessiva però mai presumptuosa, que sentia per l’art de l’escultura.

Va treballar amb terra cuita i amb bronze. Temàticament, sovint va beure del món clàssic: les Metamorfosis d’Ovidi, l’ Odissea d’Homer… En ocasions, va donar una dimensió simbòlica, fins i tot al·legòrica, al seu art. Moltes de les seves escultures eren de petit format: bustos d’amics o figuretes de cos sencer, estilitzades i misterioses, que al principi eren eminentment realistes però que, amb el temps, van anar adoptant formes incitantment vegetals.

També va fer obres monumentals per encàrrec. Destaquen elCrist de l’Església de Crist Rei de Friburg, el Monument als màrtirs d’Oradour -per commemorar la matança comesa pels nazis a la vila francesa d’Oradour-sur-Glane- i el Monument a Pau Casals de Barcelona.

El museu de la Fundació exposa uns quants centenars d’obres de Fenosa. Al jardí, s’hi exhibeixen peces colossals i inoblidables. Són particularment impressionants l’ Orlando furioso, que capta l’episodi en què el personatge d’Ariosto camina amb el seu cavall mort carregat a l’esquena, i el Polifem cec, que retrata, amb una mescla infal·lible de brutalitat i de gràcia, el moment en què Ulisses, amagat sota una ovella, s’escapa de la cova del gegant Polifem després d’haver-lo deixat cec. Són dues obres mestres.

Una vida marcada per l’art i l’exili

Durant el període de formació de Fenosa, la cultura catalana va estar marcada pel Modernisme i el Noucentisme, però cap dels dos moviments va influir-lo. Segons es pot llegir al llibre Apel·les Fenosa: entre París i el Vendrell -una joia que Viena Edicions va publicar el 2017 amb textos de Josep Miquel Garcia i fotografies de Jean Marie del Moral-, Fenosa considerava que els modernistes eren decoratius mentre que els noucentistes li semblaven massa idealistes. La descoberta de la pintura i l’escultura romàniques, en canvi, sí que el va impactar.

Després d’estudiar a l’Escola d’Arts i Oficis de Barcelona, Fenosa va marxar l’any 1920 a París per no haver de fer el servei militar. A la capital francesa, de seguida va guanyar-se l’admiració i l’afecte de Picasso, que el va introduir en el seu cercle d’amics. No va tornar a Barcelona fins al 1929 per la inauguració d’una exposició individual a la Sala Parés. S’hi va quedar. Va viure amb il·lusió la proclamació de la República i amb dramatisme la Guerra Civil, durant la qual va fer tasques de protecció del patrimoni artístic. Acabada la guerra, se’n va tornar a França, exiliat.

A París, amb França ja en guerra i a punt de ser ocupada pels nazis, va rebre l’ajuda de Coco Chanel i de Jean Cocteau. Quan l’actor Jean Marais, parella de Cocteau, va ser mobilitzat, va demanar a Fenosa que fes un retrat de l’escriptor per emportar-se’l. Marais va portar a la butxaca de l’uniforme el petit bust de Cocteau fet per Fenosa durant tot el temps que va ser al front. Acabada la Segona Guerra Mundial, l’escultor es va negar a tornar a l’Espanya franquista i, amb altres exiliats catalans i espanyols, va participar en diverses iniciatives contra la dictadura de Franco. El 1957 va comprar la casa del Vendrell i, des d’aleshores, sempre hi va passar els estius.

Tot i que no va tenir mai un èxit esclatant -mai va perseguir la fama ni la glòria-, va fer exposicions arreu del món, en galeries i museus importants, i molts col·leccionistes i crítics van apreciar la seva obra, sobretot poetes. Carles Riba, Josep Carner, Salvador Espriu, Paul Éluard, Pablo Neruda, Jules Supervielle i Francis Ponge, entre d’altres, van escriure textos sobre el seu art. El seu col·leccionista més entusiasta va ser Picasso, que al llarg de la vida li va comprar prop de cent cinquanta escultures, el va ajudar sempre que va poder i li va dispensar un afecte quasi paternal. “Sense Picasso -va reconèixer Fenosa-, m’hauria mort”.

Conservar i difondre un llegat riquíssim

Josep Miquel Garcia, el director de la Fundació Apel·les Fenosa des del 2002, recorda que la Fundació es va crear el 1999 amb motiu del centenari del naixement de l’artista “amb dos objectius fonamentals: la confecció del catàleg raonat de la seva obra escultòrica i la protecció de tots els originals que conservava”. El fons de la Fundació inclou unes 2.500 escultures, uns 1.000 dibuixos i la col·lecció personal de Fenosa, amb obres de Picasso, Canaletto, Bonnard i Vieira da Silva, entre d’altres, a més de primeres edicions de bibliòfil de Petrarca, de Dant i de grans autors catalans. L’arxiu també és ric i abundant. Nicole Fenosa, gravadora i vídua de l’artista, va ser determinant perquè el museu i la fundació es fessin realitat.

Fenosa torna a estar d’actualitat perquè el Museu d’Art Modern de Tarragona ha inaugurat aquesta setmana l’exposició Ànimes palpables, amb cinc escultures i diversos dibuixos de l’artista acompanyats d’una vintena de fotografies de Jean Marie del Moral. Del Moral, fill d’exiliats republicans -mare catalana i pare andalús-, va mantenir una intensa i còmplice amistat amb Fenosa. Va fer-li milers de fotografies a ell, a les seves obres i als seus tallers de París i el Vendrell. “Aquesta és una exposició -explica Del Moral- que poques vegades es pot fer, perquè és molt poc corrent poder veure una obra acabada al costat de fotografies que en mostren el procés de creació. Les fotografies permeten veure la gestació de les obres, l’estudi en què es van fer i, sobretot, la manera de treballar i de dubtar de l’escultor”.

Després de visitar la Fundació Apel·les Fenosa, i de contemplar les obres que hi ha exposades, una pregunta assalta l’espectador: ¿és possible que un dels més grans escultors del segle XX fos català i que la immensa majoria de catalans no ho sàpiguen? 

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: