Aparici i Ametller, dues maneres de ser botifler

Rate this post

Barcelona, 15 de setembre de 1714. James Fitz-James Stuart, duc de Berwick i cap militar dels exèrcits borbònics que havien ocupat Catalunya, decretava la liquidació de totes les institucions polítiques catalanes i la simultània creació de la Real Junta Superior de Justicia y Gobierno, que les havia de suplantar. La creació de la Real Junta, precedent de la definitiva Real Audiencia, va estar acompanyada d’un formidable desembarcament de funcionaris castellans i francesos, que no entenien la llengua i que no sabien interpretar la cultura del país; ni ganes, ni falta. Però l’operació de destrucció del sistema institucional i de l’entramat mercantil catalans no hauria estat possible sense el concurs de dos catalans, els col·laboradors necessaris, que coneixien perfectament l’edifici polític i econòmic català, des del soterrani fins a les golfes. Aparici i Ametller, que no tenien un origen aristocràtic —el refugi del partit botifler—, es convertirien sorprenentment en els dos únics catalans que exercirien un paper destacat en aquella administració.

Berwick, Patiño i Macanaz

Aparici, l’informador

La història de Josep Aparici i Fins és la del recorregut d’un personatge que a la terra del seu pare, el Pallars, anomenarien “ trescador”: un grimpaire oportunista  que convertiria el refrany castellà “Quien a buen árbol se arrima buena sombra le cobija” en la seva particular divisa personal.  Nascut a Caldes de Montbui (Vallès Oriental) l’any 1654 —dos anys després de l’acabament de la Guerra dels Segadors— en un família de blanquers (adobers de pells) originària de Tremp (Pallars Jussà), ben aviat va abandonar la condició d’hereu per fer una calculada escalada en l’administració reial del Principat. Entre 1677 i 1705, és a dir, en  la darrera etapa Habsburg i la primera etapa Borbó, va passar pels despatxos del baró de Maldà (correu major de Barcelona), d’Anton de Camporrells (procurador del duc de Cardona i ministre d’Hisenda de la monarquia hispànica) i, finalment, del tresorer general de Catalunya. Va tenir sempre amb tots una relació particularment profitosa.

Portada del Decret de Nova Planta (1717) / Enciclopèdia

Les fonts documentals no esmenten que Aparici estigués compromès amb cap bàndol l’any 1705, quan les institucions catalanes van signar amb Anglaterra el Pacte de Gènova, és a dir, la declaració de guerra al Borbó hispànic. En canvi, sí que revelen que inicialment va ser “depurat” i tot seguit va ser “rehabilitat”. Tot fa pensar que el causant del seu descrèdit hauria estat el discurs que havia pronunciat el 1701, quan el primer Borbó hispànic va obrir les Corts catalanes. Sembla que va obsequiar el Borbó amb un desplegament d’afalacs i un malbaratament d’escuma salival tan extraordinaris que el van convertir en protagonista involuntari de totes les llegendes urbanes de l’època. I seria la seva capacitat proverbial de girar-se els mitjons amb les botes xopes que el duiria de nou al seu hàbitat natural. Durant els anys de conflicte, va alternar les tasques funcionarials amb un florent negoci d’importació de cacau, sucre i tabac que no acabaria bé. Com tampoc hi van acabar, a causa dels seus impagats, els seus proveïdors i creditors.

Mapa del Principat de Catalunya, obra d’Aparici (1720) / Biblioteca Nacional de França

L’any 1713, arruïnat i perseguit per tots els creditors imaginables i inimaginables, i amb el pretext que els Tres Comuns havien votat la resistència a ultrança, va desaparèixer de Barcelona una negra nit i es va refugiar a Mataró, que ja estava en poder de l’exèrcit borbònic. Allà començaria la segona —i decisiva— part de la seva carrera. Va grimpar fins a José Patiño, superintendent borbònic de Catalunya, i va aconseguir que li encomanessin el disseny del nou model impositiu: el cadastre, una autèntica màquina d’extorsió que va tenir Catalunya sotmesa a una tributació de guerra i de càstig durant dècades. Aparici va ser l’autor d’un mapa descriptiu, que contenia informació de tota mena, demogràfica, econòmica i tributària, i que va ser el primer dibuix borbònic del Principat. No cal ni dir que els seus creditors (morts, exiliats, empresonats o represaliats) no van cobrar mai.  En canvi, Aparici no tan sols es va convertir en una figura destacada de l’administració borbònica, sinó també, i de retruc, en un comerciant amb privilegis en el nou règim.

Primera plana del Reial Cadastre de la vila de Cabra del Camp (1715) / Biblioteca Nacional de Catalunya

Ametller, el repressor

El cas de Francesc Ametller i Perer és relativament diferent. La seva carrera traça una pronunciada i treballada el·lipsi que explicaria el rigor que va esmerçar i la fredor que va manifestar en la tasca d’enderroc del sistema institucional català. Nascut a Castellar del Vallès l’any 1657 —dos anys abans del Tractat dels Pirineus, que va significar l’amputació dels comtats nord-catalans— en una família de propietaris rurals que, en el curs dels dos segles anteriors havien passat de la condició de simples pagesos lliures a la d’oligarques agraris escanyapobres, com Aparici, també va renunciar a la seva condició d’hereu —en aquest cas, hereu d’hereus— per forjar-se una carrera en l’administració de justícia del Principat. I, tot i que no s’ha localitzat cap document que acrediti que va passar per les aules de la facultat de dret, en canvi les fonts revelen que l’any 1680 —a vint-i-tres anys— exercia com a jurista del Real Consejo de Catalunya.

Divisió administrativa de Catalunya en corregiments (1781) / Institut d’Estudis Ilerdencs

En el cas de la carrera d’Ametller, l’acadèmica i la professional, hi va tenir un paper important l’oncle de la seva esposa, el totpoderós Oleguer Montserrat i Rufet, membre destacat d’una nissaga d’alts funcionaris de la corona hispànica a Catalunya. Si bé la carrera, la de debò, va començar l’any 1705 —coincidint amb els daltabaixos d’Aparici. Ametller era a Mallorca exercint com a regent de la corona. Les institucions de l’illa van secundar les del Principat i van declarar la guerra al Borbó hispànic. Ametller, des de l’ombra que li regalava la seva posició, es va dedicar a posar tots els entrebancs possibles. S’hi va esmerçar tant que l’ombra es va acabar esvaint i, de la nit al dia, Ametller va passar d’encobert a descobert. Durant un temps van circular per l’illa uns pasquins, redactats amb els rodolins tan característics de l’època, que deien literalment “A pesar de Portillo i d’Ametller, regnarà Carles III”, en referència al candidat Habsburg. Ametller acabaria com un fugitiu, fins que va aconseguir arribar a territori castellà.  

Darrer punt del Decret de Nova Planta / Universitat de Barcelona

Ametller va fer de la necessitat virtut. Es va presentar a Madrid com un incondicional súbdit del Borbó i com un damnificat de la repressió austriacista. La idea degué funcionar perquè tot seguit va obtenir el curiosíssim càrrec d’assessor jurídic d’un comandament de guerra que no respectava ni els morts. El cas és que va anar transitant pels diversos fronts de guerra fins que el 1713, en plena ocupació borbònica de Catalunya, el mateix Patiño, que havia fitxat Aparici, li va ordenar que iniciés l’estudi i la redacció de la Nova Planta catalana. En l’últim any de guerra i els cinc primers d’ocupació (1713-1720), Ametller es convertiria en l’arquitecte de l’enderroc del sistema polític i jurídic català i de la construcció del sistema repressor borbònic. I malgrat que alguns historiadors li perdonen la màcula atribuint-li el mèrit d’haver salvat el dret civil català, el cert és que seria un dels principals responsables tant de la redacció, com de la posterior posada en pràctica de la Nova Planta (1717), una acció que li valdria honors i recompenses.

Imatge principal: Felip V / Museu del Prado

Anar a la font
Marc Pons

Powered by WPeMatico

Translate »