Antònia Vicens guanya el premi Jaume Fuster

“L’escriptor ha de saber ser dona, dimoni o gos. La ploma no té sexe”, diu Antònia Vicens, que aquest dijous ha afegit a la llarga llista de reconeixements que ha tingut darrerament -el premi Nacional de Cultura de la Generalitat o el Premio Nacional de Poesía d’Espanya- el premi Jaume Fuster, que concedeix anualment, des del 2001, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Sebastià Portell, que ha glosat la guardonada, l’ha definit com a “visionària i lliure” tant en els seus llibres com en la vida quotidiana. “Ha estat una autora lluny de capelletes, lluny del poder de la metròpolis, i amb cada llibre ens ha descrit un nou paisatge”, ha recordat després d’elogiar el tractament de la sexualitat a la seva obra, la denúncia del turisme massiu i dels abusos sexuals de part de l’església.

“Sempre estic centrada en el llibre que estic fent -diu Vicens-. Sóc d’un poble on no hi havia llibres dins les cases però per sort hi havia bolígrafs. Vaig començar a escriure per viure vides que anaven més enllà del meu cos i del meu espai”. Per a l’escriptora, cal treballar amb “autenticitat” i fer servir totes les paraules, “també les que encara estan prohibides”. Vicens va créixer a Mallorca en plena postguerra: “Tota la vida he col·leccionat paraules. I ara que tinc 78 anys he de dir que les paraules m’han decebut un poc, perquè no són tan sàvies com semblen”. 

Una autora allunyada del món literari

Vicens viu actualment a Palma, però ha recordat que pot estar mesos “sense veure cap escriptor”. “He estat sempre lluny del món literari”, admet, abans de recordar que la seva visió del món literari “és una mica tètrica”. “Potser és la meva mirada que influeix: les coses no han de ser necessàriament així, perquè hi ha gent generosa”, afegeix.

Tot i que actualment és coneguda pel seu vessant poètic, que va inaugurar el 2009 amb ‘Lovely’, la trajectòria literària de Vicens va començar molt abans, a finals dels anys 60. I per la porta gran: va guanyar el premi Sant Jordi el 1967 amb ’39 graus a l’ombra’. “En aquells moments se’m va obrir Barcelona -explica-. Em vaig preguntar: «I si em quedo aquí?» Però si m’instal·lava a Barcelona, ¿quan seria jo? Vaig optar per tornar a Cala d’Or, lluny de la vida cultural. Des de llavors he fet el mateix: escriure el que volia. Mai no he volgut renunciar a la meva llibertat”. Entre les novel·les de Vicens hi ha ‘Material de fulletó’ (Moll, 1971), ‘Quilòmetres de tul per a un petit cadàver’ (Laia, 1984), ‘Ungles perfectes’ (Proa, 2007) i ‘Ànima de gos’ (Moll, 2011).

Una poeta visionària

L’escriptura de ‘Lovely’ va obrir una nova porta en la seva literatura, la de la poeta visionària. “Recordo perfectament el dia que va començar tot: va ser el 30 d’agost del 2006 -fa memòria-. Prenia el sol sota el para-sol quan em van començar a passar les imatges del llibre. Vaig posar-me a escriure. Els de casa em deien: «Avui no dinem?»”. El desllorigador creatiu va ser el tercer aniversari de la mort del pare de l’autora. “Em va tornar tot de cop, sense poder preveure-ho”, afegeix. ‘Tots els cavalls’ (LaBreu, 2017), el seu últim llibre -que ha sigut precedit de ‘Fred als ulls’ (Cafè Central, 2015) i ‘Sota el paraigua el crit’ (Lleonard Muntaner, 2013)- va arrencar d’un somni en què va veure quatre cavalls galopant. “Eren dels colors dels cavalls de l’Apocalipsi i no hi havia manera d’oblidar-los”, recorda. Va ser per aquest motiu que va escriure un cicle de quaranta poemes que es poden llegir com una narració -a estones lluminosa, d’altres pertorbadora- en què apareixen el Diable, sabates perdudes, amigues i morts estimats.

El llibre en què l’autora treballa ara “està travessat per uns quants personatges, com passava a ‘Tots els cavalls’, tot i que és un llibre molt diferent de l’anterior”. “El tinc força avançat. Ara estic en plena feina de tornar-hi i anar reescrivint-ne detalls, perquè aquella paraula humil també creï misteri. El poema ha de trascendir l’anècdota”.

Durant l’última dècada, el premi Jaume Fuster –que malauradament no té dotació econòmica– ha premiat més poetes que narradors. En el primer apartat hi ha Francesc Parcerisas (2018), Jordi Pàmias (2017), Carles Hac Mor (2016), Joan Margarit (2015), Jaume Pérez Montaner (2014) i Màrius Sampere (2010). En el segon, Isabel-Clara Simó (2013), Josep Vallverdú (2012) i Emili Teixidor (2011).

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: