Antònia Carré-Pons esbrava la mala llet emprant la vellesa com a tema literari

Rate this post

A mesura que el nombre de vells augmenta de forma exponencial en les societats contemporànies avançades a la nostra literatura han anat apareixent alguns textos que en parlen. I sembla que el de la vellúria és un terreny adobat per al relat literari més que no pas per a la novel·la, ja que fins ara la senectut ha estat tractada, sobretot per Quim Monzó, Sergi Pàmies i en els darrers temps per Jaume Cela. Tots ells ho han fet partint de la base literària del gènere breu i ara Antònia Carré-Pons (Terrassa, 1960) s’hi suma amb vuit peces breus aplegades pel Club Editor amb el títol de Com s’esbrava la mala llet, un llibre que no se sap ben bé si hauria de ser lectura prohibida als geriàtrics del país o si, en canvi, li obrirà les portes d’aquestes institucions per anar-hi a fer trobades literàries compartides amb els pacients. L’autora, que té la família en aquesta tessitura, explica que ‘els pares han dit que els aniran llegint als que es troben millor, que ja fa falta poder parlar de tot plegat amb una mica d’humor’.

I és que aquest punt d’humor és un dels ingredients essencials de la recepta Carré-Pons per enfrontar-se a aquest volum de relats. També hi ha una mica d’Alice Munro, el despullament en la prosa i la manca d’artificis d’alguns russos contemporanis com Dovlátov, i un punt de Fellini, a més a més dels homenatges metaliteraris marca de la casa d’una narradora pràcticament desconeguda fa set anys, però que en aquest temps ha esdevingut una autora imprescindible del nou panorama literari català a banda de la seva impecable trajectòria acadèmica en l’àmbit de la filologia catalana.

Diu que no li agrada repetir gèneres literaris i que ‘és per això que em varen sortir contes, però no hi ha cap raó ni cap voluntat d’entrar en una mena de tradició d’explicar la vellesa a través de la narració breu’. També assegura que en cap cas no hi ha un rebuig a la vellesa. ‘De fet, jo crec que el llibre parla més de la mort que d’una altra cosa i ho és perquè crec que ens han fet viure d’esquena a la mort quan això no hauria de ser així, n’hauríem de poder parlar molt més obertament’.

L’editora del Club Editor, Maria Bohigas, va explicar que ‘es produeix la feliç circumstància que Com s’esbrava la mala llet s’ha publicat a una col·lecció, El club dels novel·listes on de cada vegada hi ha més contistes i especialment contistes que només fan llibres de contes, amb la qual cosa demostrem que totes les contradiccions tenen les seves coses positives. També hem de destacar que l’Antònia és una escriptora que ha fet el camí al revés, és a dir, que ha escollit fer contes perquè ha volgut, no és dels escriptors que primer comencen fent relats i que després fan novel·la, sinó que ha triat fer aquests relats i donar vida als seus personatges humans en aquest gènere tan singular i tan complicat’.

La història de la publicació del llibre també és singular. Editora i autora es coneixien com a lectores que compartien gustos i Carré-Pons va enviar el llibre a l’editorial com una invitació a llegir, com un llibre que s’estava projectant més que no pas com un llibre acabat. ‘I el que va passar és allò que passa molt poques vegades, que és que el plaer de la lectura es va acabar imposant i em va deixar tot el temps amb la sensació de voler continuar llegint. Em vaig deixar anar i això és molt meritori en un llibre de contes i especialment en aquest, que parla d’un tema que a priori no em resulta gens agradable, però que l’Antònia explica de forma magistral’.

En el conjunt del volum hi ha dos aspectes que l’autora ha volgut destacar de forma especial, que és que els ancians ‘tenen una creativitat desbordant i sovint presenten comportaments que freguen el surrealisme’.

L’autora assegura que la realitat és una de les seves principals fonts d’inspiració a l’hora d’encarar el procés creatiu. En aquesta ocasió ‘crec que ha estat un exercici per entendre i digerir l’ictus que va patir el meu pare i que m’ha obligat a relacionar-me amb tot un seguit de circumstàncies que coneixes teòricament però que no has freqüentat i que fins i tot has mirat amb una distància molt volguda, com són les visites als geriàtrics que de sobte has de començar a fer i que et sobten perquè tenen les seves pròpies regles i les seves pròpies estructures’.

Així, a poc a poc, els vuit relats van teixint un mapa on passen moltes coses i que conflueixen a Punt de creu, la peça amb què es tanca el conjunt. ‘De fet, podria ser que això fos com una novel·la construïda a base de relats i que aquest sigui el tancament per a tota la família’, aventura Bohigas. L’autora, però, no ho veu igual. ‘Independentment de si tenen més o menys relació els uns amb els altres, el que jo he intentat és que cada un d’ells funcioni de manera correcta de forma autònoma’. El que sí que ha fet Carré-Pons és en alguns moments deixar-se sorprendre. ‘Per exemple els meus personatges ballen molt, que és una cosa que jo no faig, que faig molt malament. Però els meus pares, en canvi, sí que quedaven per anar al casal a ballar. I això és un fet que s’explica perfectament, perquè el ball és una forma de seducció molt important i per a aquest segment de població és molt important’. Al mateix temps, l’escriptora aprofita per desmuntar alguns mites sobre la sexualitat. ‘Hi ha un dels relats on hi ha relacions sexuals que a més a més resulten molt plaents. I és clar, d’això amb els pares normalment no se’n parlava, fins i tot semblava que els fills havien estat concebuts de forma immaculada’.

En definitiva, Com s’esbrava la mala llet vol ser un retrat d’aquesta població que ja ha entrat en la ‘decrepitud o senectut, segons com es miri, i per fer un retrat el que cal és abordar el conjunt sense endolcir-lo i sense menysprear-lo, tractar el tema com si fos un estat transitori de la matèria en un moment en què les persones s’aferren a la vida de forma instintiva’. He intentat tenir com a model alguns dels principals contes de l’Alice Munro, que és una influència molt directa, però és clar, per edat ella és molt més a prop dels fets que jo explico i potser per això la complexitat del seu món i la mala bava és molt més present en els seus relats’.

I és clar, en aquest univers en petit i focalitzat, apareixen figures que agafen una importància decisiva en la societat contemporània, com són els cuidadors. ‘Sigui pel que sigui la nostra gent gran està abocada a passar-hi molta estona i aquí és forçós que a més a més de les relacions familiars hi inclogui les que poden tenir les persones ancianes amb els seus cuidadors, que sempre estan marcades per dues directrius que no tenen per què ser oposades: d’una banda l’amor i de l’altra el deure moral’. Això entronca també amb un aspecte ‘que em preocupa força, que és com jutgem les accions d’aquestes persones. Per a nosaltres poden ser molt rares i fins i tot inversemblants, però hem de pensar que molts són capaços de controlar la seva vida, encara que ho fan d’una manera que ens sembla penosa, tal com ens passa sovint amb els fills adolescents’.

Carré-Pons ha descobert aquest fet amb la pròpia experiència. ‘A la residència del pare he descobert, mentre li feia companyia i també mentre observava i prenia notes per al llibre, que quan passes una frontera determinada totes les regles i inhibicions salten, i això és molt interessant’.

Així les coses, mentre esperem que alguna escriptora o escriptor s’atreveixi a fer una gran novel·la sobre la vellesa, tenim aquests excel·lents vuit relats que se sumen al corpus de textos breus que amb major o menor inquietud s’interroguen sobre un dels fenòmens socials contemporanis que, tard o d’hora, haurà de tornar a centrar l’atenció dels literats. De moment, Antònia Carré-Pons ens proposa esbravar la mala llet amb bona literatura.

Anar a la font

Powered by WPeMatico

Translate »