Ansu fa història amb un Barça ple de futur

17 anys i 40 dies. Ansu Fati va escollir el millor escenari possible, el Giuseppe Meazza de Milà, per fer història amb un Barça que tanca la fase de grups recordant als rivals que vol ser protagonista a la Champions (1-2). El jove de la Masia va convertir-se en el golejador més jove de la història de la competició, superant la fita del 1997 del ghanès Peter Ofori-Quaye de l’Olympiakos, amb un gol que de pas, va significar l’eliminació de l’Inter a casa seva. Ansu Fati va necessitar tot just dos minuts per fer un gol que premiava la bona feina col·lectiva d’un equip que va ser patir, va saber jugar i va demostrar que a la Masia, hi ha molt de futur.

I això que l’afició interista va arribar al Giuseppe Meazza confiada. Un cop es fer pública l’alineació d’Ernesto Valverde, els seguidors italians preguntaven per la identitat d’alguns jugadors del Barça. Tot i les baixes de l’equip local, els milanesos ss sentien favorits, sentien que el destí era a les seves mans. Però en pocs minuts, es va passar de la calma als nervis. Als renecs, als insults, als xiulets. La versió alternativa del Barça va saber plantar els peus a la gespa de San Siro fort, sense deixar-se intimidar. Cada jugador blaugrana tenia un motiu personal per firmar una bona actuació, per reivindicar-se. Sense Messi, Piqué, Ter Stegen o Suárez, el Barça va saber jugar unit, patir unit, competir unit. El que havia de ser un passeig dels italians va acabar convertit en un thriller.

Pensant en la lliga, Valverde no va arriscar-se a perdre jugadors importants. Només Griezmann i Rakitic van jugar de sortida, en un un 5-3-2 afrancesat. Els tres centrals, Todibo, Lenglet i Umtiti, són francesos. I parlaven en francès amb el senegalès Wagüé. Vidal, Rakitic i Aleñá mantenien l’ordre al mig del camp, amb Griezmann i Carles Pérez en atac. Un sistema nou que inicialment va grinyolar una mica. De sortida, l’Inter va mossegar i el brasiler Neto, estrenant-se a la porteria blaugrana, va tenir prou feina. Umtiti, encara lent, va perdre la posició més d’un cop. I quan Lautaro tocava la pilota, l’Inter es creia millor del que era. Però un cop l’equip d’Antonio Conte es va calmar, el Barça va anar silenciant el Giuseppe Meazza cuidant la pilota, jugant amb els nervis del rival. Aleñá, atrevit, va saber trobar espais entre línies jugant al primer toc. I Rakitic, renascut i capità per un dia, va aportar la calma que no tenia el sempre guerriller Vidal, motivat per jugar a un estadi on no li perdonen el seu passat a la Juve. El primer gol a la Champions del granollerí Carles Pérez va arribar després d’una jugada col·lectiva preciosa on 9 futbolistes van passar-se la pilota, amb pausa, convertint els rivals en estàtues. I Carles Pérez, sense vertigen, va batre Handanovic convertint un partit de tràmit en una nit per recordar. Lenglet hauria pogut fer el segon encara al primer temps, però la manca de contundència catalana la va aprofitar l’Inter per empatar en una jugada aïllada en que Lautaro Martínez va guanyar la posició a Todibo, protegint la pilota fins que Lukaku la va enviar al fons de la porteria de Neto. L’Inter, que havia jugat amb foc, tornava a estar classificat, ja que al descans, el Borussia Dortmund punxava a casa amb aquest Slavia de Praga que ha donat la cara en tots els partits.

El partit era una obligació per als homes d’Antonio Conte. I una oportunitat per aquells de Valverde. El Barça havia feu els deures, l’Inter, no. Els italians tenien el darrer exàmen, i els blaugrana, una festa de final de curs on diferents jugadors van entendre que calia deixar un missatge. Un d’ells va ser Carles Pérez, qui es va entendre bastant bé amb un Griezmann solidari. El francès, enlloc d’exigir portar galons i que els companys juguessin per ell, va saber sacrificar-se guanyant pilotes, pressionant i connectant amb un Pérez sempre més ofensiu que ell.Darrera, Todibo es va batre en un duel elèctric amb Lautaro Martínez, mentre Wagué es feia un fart d’atacar la banda. Ambició i caràcter de joves que somien en un dia en que ser titulars a la Champions sigui la seva rutina.

L’Inter, tant perillós a Barcelona, s’ofegava en el seus propis dubtes. Un cop va arribar la noticia que el Borussia ja guanyava de nou, l’equip d’Antonio Conte va començar el seu particular duel contra el rellotge. A la segona part, Lukaku va perdonar dues ocasions molt clares davant un Neto efectiu sota pals. Valverde va aprofitar els nervis locals per protegir Rakitic i Griezmann, substituïts per De Jong i Luis Suárez que entrava amb la missió de marcar un gol fora de casa a la Champions més de quatre anys després de fer-ho a Roma.

Els canvis però, no van canviar la tendència d’un partit on la desesperació italiana va acabar pesant més que la determinació d’un equip que en el fons, ja es sabia classificat. Quan no et queda res més que la desesperació, trobes energia on sigui, i l’Inter va aconseguir assetjar el Barça en els darrers minuts malgrat que a la banqueta, Conte només hi trobava jugadors juvenils, com Sebastiano Esposito, de 17 anyets. Lautaro, fent mèrits davant la direcció esportiva blaugrana, que el segueix des de fa temps, va marcar dos gols, però els dos en fora de joc. Afegint pressió a un Barça que va saber defensar-se, mantenint la línia, sense trencar-se.

Valverde va deixar els darrers cinc minuts de partit per a Ansu Fati, qui va entrar per Carles Pérez per fer història. Ansu tenia poc temps, però el va saber aprofitar per batre Handanovic amb un xut creuat. Demostrant que és un jugador especial, atrevit, amb sort. Demostrant que el futur passa per ell i altres joves que han nascut per jugar partitss com aquest.e

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: