Anna Puigdemont

Aquesta és la violència? Això és el terrorisme català que té atemorits els pobres espanyols instal·lats al país, aquest és el salvatge horror independentista? Sisplau. Però si no és ni una foguera de Sant Joan, però si ni tan sols és la indigència mental i material de Terra Lliure, ni gota de l’estupidesa d’aquells pobres diables, imitadors d’ETA. És molt més ridícul, és molt més sòrdid, és molt més primitiu. És molt més espanyol. Quan algú menteix el que passa és que es delata, no hi pot fer més. Per això s’atrapa abans un mentider que un coix. Hi ha coixos que no corren però volen. Quan un infant diu una mentida deixa veure el seu particular univers mental, que és el que és, infantil i previsible, fàcilment identificable. Quan algú et parla, en canvi, de plats voladors, d’energies còsmiques transmagmàtiques, d’extraterrestres reptilians i verds, del Setè Segell, de psicofonies d’ultratomba i d’altres belles estupideses, potser es pensa que t’està ensarronant. De fet no, gens; de fet, el que fa, sense adonar-se, és proporcionar-te tot un conjunt de suposicions, de prejudicis, de llocs comuns, de collonades col·lectives que retraten perfectament la retorçada psicologia del mentider. Et despulla el mentider, te’l presenta. Per mentir se n’ha de saber molt, almenys més que la majoria. Per falsificar la realitat cal ser un bon coneixedor de la vida, un veritable expert. Per vendre la Torre Eiffel cal ser més versemblant que la vida mateixa, cal una sobredosi de realitat per dissimular l’abusiva fantasia.

Victor Lustig no va vendre la Torre Eiffel una vegada, la va vendre dos cops. Com a ferralla. Per semblar creïble no només va fer-se passar per un funcionari del Govern francès disposat a desfer-se del monument, va haver de simular també que era un alt càrrec corrupte. Aleshores la víctima ja no va dubtar gens. Si demanava, a més a més, una comissió de sotamà, és que realment la cosa anava de veres i s’hi podia confiar. Enganyar no és fàcil. De fet, és molt difícil. Lustig també va arribar a enganyar Al Capone, el qual no era precisament un ingenu. I Toni Blair i José María Aznar van convèncer mig planeta que Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva amb decidida habilitat. I a mesura que l’opinió pública s’informa com vol, gràcies a internet, encara és més difícil mentir.

Tota aquesta història de Gandalf, de Lisa, de les truculentes relacions secretes entre els presidents Puigdemont i Torra són una mentida grollera, sense imaginació, sense cap mena de coneixement de la realitat, sense cap proximitat a les biografies dels difamats. Totes aquestes brames que corren, a més a més, sobre els nous presos polítics que pretenien ocupar el Parlament de Catalunya per la força de les armes són senzillament ridícules. Tothom sap que són mentida. Encara que dir-li mentidera a la policia no sigui una tasca fàcil. Podríem suposar, en un gest de gran generositat, fent un esforç, que algunes coses que s’ha publicat potser podrien ser hipotèticament certes. Podríem concedir-ho, provisionalment, que potser sí. Aleshores és quan ens fixem un detall fonamental. Bàsic. El detall és que la prepotència i el masclisme inherents de l’estafador policial imaginen, suposen, conjecturen, que la germana del president Puigdemont, la senyora Anna Puigdemont, estaria fent, segons aquest relat fabulós, feines de correu, de suport, d’enllaç. Imaginen que Anna Puigdemont deu ser una mena de Mariana Pineda, una senyora subalterna que deu brodar banderes independentistes quan té una estona lliure. Sempre a l’ombra del germà, del mascle. Que poc que coneixen la família Puigdemont. Si en realitat Anna Puigdemont hagués volgut fer política clandestina, seria el president Puigdemont qui seria avui a les seves ordres i no al revés. Seria Carles el Gran qui li faria de correu, d’enllaç amb el president Torra, seria Anna Puigdemont qui tindria el centre de la resistència independentista ben organitzat a Amer, ben endreçat. Amb un bon passadís subterrani entre la pastisseria familiar i l’estació. L’estació? Sí, és clar, l’estació de naus interestel·lars que…    

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: