Alfonso Guerra, el cretí reaccionari

Les recents declaracions de l’en altre temps totpoderós i també temut Alfonso Guerra assegurant que a Catalunya es persegueix al castellà com es feia amb el català durant el franquisme haurien de passar directament a l’antologia del disbarat hispànic sinó fos perquè lamentablement això és el que pensa una part de la societat espanyola després de tants i tants anys de mentides de governants i mitjans de comunicació.

Que aquesta dura diatriba del vicepresident del govern socialista durant una dècada (1982-1991) només hagi molestat a l’ampli sector sobiranista català, mentre el PSC es posava de perfil, explica el mal enorme que ha fet a la convivència lingüística una formació com Ciutadans que va fer de la guerra contra la immersió a les escoles la seva raó de ser i va atreure tota la dreta espanyolista i una part de l’esquerra d’aquí i d’allà.

Guerra no ocupa cap càrrec orgànic, però les seves opinions són escoltades i aplaudides per aquest ampli i variat conglomerat que habita sobre el paraigua del nacionalisme espanyol. Així ha estat sempre i on n’hi ha hagut, sempre en queda: per això el conviden permanentment a les televisions espanyoles, en aquest cas TVE. El seu paper al debat de l’Estatut i la seva fanfarroneria explicant sense cap pudor que en la comissió al Congrés dels Diputats que presidia se li havia passat convenientment el ribot per deixar-lo net com un patena, evidencien la fusta del personatge. Per a les noves generacions caldria fer un petit briefing sobre qui és Alfonso Guerra: en primer lloc, el germà de Juan Guerra, el germaníssim que el va acabar precipitant al buit per diferents escàndols de corrupció; en segon lloc, l’alter ego de Felipe González i home clau en l’època dels GAL, en ser el vicepresident; finalment, el martell d’aquells socialistes com Joan Reventós que van lluitar per conservar una mínima autonomia del PSC respecte al PSOE. Que Guerra fos presentat en aquella època pel sistema com a erudit i intel·lectual és una cosa que avui no deixa de produir arcades.

L’obsessió per desarborar el català i reduir-lo a una cosa marginal i folklòrica no arrenca d’ara. És en l’arrel més profunda de la incomprensió de la identitat catalana, que ha aconseguit sobreviure en condicions certament dures en molts moments de la història. I això és una cosa difícil d’entendre i d’assimilar per aquells que volen que el castellà sigui la llengua única. Dir que l’única llengua que té dificultats a Catalunya és el català és una constatació empírica fàcilment demostrable. Hi ha un retrocés social i també a l’escola. I els poders públics, lluny d’intentar posar-hi remei es desentenen del problema. Cal reivindicar l’ús públic del català una vegada s’ha comprovat que l’augment del coneixement parlat i escrit no n’és cap garantia. I caldrà repetir campanyes com les que es van fer als anys vuitanta amb la immigració. Tot això i moltes coses més necessita el català. Per això no s’ha de callar davant de personatges reaccionaris com Guerra.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.



Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: