Alerten del perill que decisions paterno-filials de tribunals àrabs no siguin validades a Andorra

Si el fet que els tribunals marroquins atribueixen de manera automàtica la custòdia d’un infant a la mare en el cas d’un trencament matrimonial és considerat per la Justícia andorrana com una falta tan greu i inapropiat per a la societat i els principis rectors del Principat com que sigui motiu de no validar en tota la seva extensió una sentència d’una cort judicial de Marràqueix es corre el risc que cap resolució procedent de l’entorn àrab en relació almenys a qüestions conjugals i de mesures paterno-filials sigui reconeguda a Andorra.

Aquesta és una de les conclusions a les quals arriba un resident al Principat d’origen marroquí i els seus assessors jurídics, que durant dos anys han estat esperant l’exequàtur (validació o reconeixement, per dir-ho planerament) relatiu a una sentència de divorci davant un tribunal de Marràqueix que incorporava les mesures relatives al fill menor de la parella. Al final, només es reconeix el divorci de la parella, els dos cònjuges que la formaven al seu dia vivien al Principat tot i que es van anar a casar al Marroc. Però la sala civil del Tribunal Superior no avala les mesures relatives al menor, nascut també a Andorra tot i que ara viu amb sa mare a l’Ospitalet, en considerar-les contràries a l’ordre públic andorrà. És a dir, en considerar que no respecten allò tolerable i adequat al conjunt normatiu i social del Principat.

Hi ha presentat un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional al·legant formalment, per part del recurrent, que se li ha vulnerat el dret a la jurisdicció en el vessant a obtenir una decisió fonamentada en dret, que se li ha vulnerat el dret a poder gaudir d’un tribunal imparcial i que se li està generant una greu indefensió amb una decisió que es creu que parteix de certs prejudicis

El resident que no ha obtingut el reconeixement de la sentència -la seva exdona s’hi oposava- està extremadament sorprès amb la decisió judicial, “no l’entén”, i ha presentat un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional al·legant formalment que se li ha vulnerat el dret a la jurisdicció en el vessant a obtenir una decisió fonamentada en dret, que se li ha vulnerat el dret a poder gaudir d’un tribunal imparcial i que se li està generant una greu indefensió. I és que, i tal i com es diu en el cos del recurs, l’home troba la decisió dels tribunals “irraonable i discriminatòria”. Vaja, com si els tribunals andorrans consideressin de segona divisió els seus homòlegs marroquins, quan, dins de l’entorn magribí, són dels més avançats.

El recurs qüestiona el que es creu com una mena de despropòsit en tota regla. Parteix de considerar contrària a l’ordre públic l’atribució automàtica que es fa de la custòdia a la mare, un fet que no fa pas tant temps que passava al Principat. Però després s’intenta esbudellar la decisió de la cort de Marràqueix qüestionant des del règim de visita de què podrà gaudir el pare, al fet que no es reconeguin despeses extraordinàries o que es consideri que la pensió alimentària no és suficient. Tot plegat deixa atònit el resident, que exposa que l’acord va ser adoptat al seu dia sense oposició de cap de les dues parts i, a més, la mare de la criatura l’ha intentat executar en les dues jurisdiccions. I que, per exemple en el cas de les despeses extraordinàries, en els nou anys que té el menor mai s’ha reclamat ni un sol euro per aquell concepte.

Formalment, es retreu que ja sia per iniciativa pròpia del tribunal, ja sia a petició de la fiscalia, en l’anàlisi de contrastat de la sentència necessària per validar-la al Principat es posen qüestions sobre la taula que no sabien qüestionat quan tocava. Més encara, es lamenta que decidint si els dos-cents euros que al 2013 (en dirhams allí, és clar) es van imposar com a pensió d’aliments són o no són suficients s’entra a ‘jutjar’ el fons de l’afer causant arbitrarietat perquè no és funció d’un exequàtur avaluar si dos-cents euros són prou o un diumenge de visita és suficient.

Però la sala, recorden l’afectat i els seus assessors, ho vesteix tot sota l’aparença d’una decisió, la de la cort de Marràqueix, contrària a l’ordre públic andorrà. I aquí és quan l’home afectat més es posa les mans al cap. Primer perquè, recorda, l’infant viu en territori francès i tampoc no són els tribunals andorrans els qui hagin de manifestar-se sobre el nivell de vida en un territori aliè però, i sobretot, perquè, entén el recurrent, i ho aporta en el marc de la causa, en les mesures cautelars acordades per la Justícia andorrana sobre el mateix infant, el dret de visita del pare és més restrictiu que l’imposat pel tribunal marroquí i, a més, 200 euros de manutenció al mes no és tan estrany que ho dicti el mateix tribunal andorrà en múltiples causes.

altaveu.com

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: