Alegria independentista

Rate this post

La pasta de la que estem fets els humans és sempre la mateixa i per això ni em sorprèn trobar gent honorable dins les files de l’espanyolisme ni autèntiques arracades entre els independentistes. Les guerres dels bons contra els dolents només existeixen a les pel·lícules de bons i dolents i, en aquesta confrontació incruenta, el que es vol és, simplement, deixar de dependre de Madrid per regenerar la democràcia i la societat. Deixar de formar part d’Espanya ja que només ens hi volen pels maleïts diners, i també perquè somnien absurdament en una Espanya peninsular amb fronteres suposadament naturals, com si Portugal no hi fos. Com si l’Estat fos obra divina i perfecta. L’alegria que sento amb l’independentisme és que està fet amb una sabata i una espardenya, format per gent autèntica que sua i put i té mil defectes, i li couen alguns insults i se li escalfa la boca. Com tothom, arreu, sempre. L’alegria independentista és que no és un moviment polític de càtars, de perfectes, d’il·luminats, ni de savis, ni de gent especialment valenta ni excessivament admirable. Jo, als independentistes, els hi veig tots els defectes perquè és mirar-me a mirall i constatar que, afortunadament, encara no he caigut ni en l’arrogància ni en el complex de superioritat, el qual, com sap tothom, no és més que un complex d’inferioritat capgirat, un complex de desgraciat. Encara, afortunadament, no crec pas que la política faci millor a ningú i em conformo en que no faci a ningú pitjor. Per això tampoc no crec que els catalanistes independentistes siguin més rucs que d’altres, ni els veig especialment limitats. Ni que el fet de continuar dins d’Espanya sigui una responsabilitat imputable a la nostra imbecil·litat ni a la nostra passivitat col·lectives. És una superstició. Conec alguns andorrans i, francament, no els veig ni més llestos ni més feiners que els catalans espanyols. Conec alguns belgues, alguns nord-americans, fins i tot alguns israelians, alguns palestins, i no sabria establir cap jerarquia entre ells, els veig tan espavilats o tan poc desperts com qualsevol altre ésser humà. No, no crec que existeixi vida secreta a la lluna ni crec que hi hagi éssers humans de primera, de segona categoria i de tercera. Els éssers humans no som com el pernil dolç de la botiga.

El que sí que he de reconèixer és que tinc una certa, moderada, íntima alegria independentista en comprovar que a les escoles de Catalunya, com era previsible, no hi ha adoctrinament. Que és una calúmnia interessada per part de gent que està mirant de criminalitzar un moviment polític que no té res de criminal. Que no ha produït víctimes mortals —cosa que no es pot dir de l’espanyolisme—, que l’independentisme no és totalitari, ni xenòfob ni racista ni supremacista, com intenten demostrar falsament cada dia els espanyolistes que en fa quatre celebraven llur Dia de la Raça. Que l’independentisme no té res a veure amb el jihadisme ni amb ETA com s’ha intentat demostrar falsament, ni té, programàticament, naturalesa violenta ni pugnaç. Ni tampoc no fa imperialisme a propòsit dels Països Catalans. Ni té cap animadversió cap a la població espanyola. L’única controvèrsia establerta és amb el Govern colonialista de Madrid, la qual cosa no és el mateix. I penso ara també, alegrement, en l’afirmació segons la qual Madrid fa olor de moro. Però no és una invectiva independentista. És una frase racista del meu mestre espanyolista i arxiespanyol i molt espanyol Francisco Umbral, una frase que pertany a un determinat univers mental que no és pas, precisament, el de l’independentisme. Això del racisme nacionalista ve d’on ve i no ve pas del catalanisme, és ben curiós. Pensa el lladre vell que tots són com ell. I ja que hi som, també en diré un altre, de refrany: que cadascú carregui els seus morts. 

Anar a la font
Jordi Galves

Powered by WPeMatico

Translate »