Alçar la veu per cantar als homes que viuen dempeus

Rate this post

Joaquim Forn, Josep Rull i Jordi Turull són advocats i Jordi Sànchez és politòleg. Tots quatre van demostrar, de ben joves, unes inquietuds socials que els van portar a comprometre’s amb organitzacions que defensaven l’aprofundiment de les llibertats democràtiques. Forn va liderar el 1985 la refundació de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), que va tenir una considerable influència en la democratització de les universitats catalanes; Rull també es va comprometre amb sindicats d’estudiants fins que es va incorporar a la Joventut Nacionalista, organització que va acabar liderant com a secretari general. Turull també va arribar a la JNC procedent del món de l’esplai i entitats cristianes, vinculat a Càritas i a Intermón Oxfam. Jordi Sànchez va començar el seu activisme a la Crida a la Solidaritat, aquell moviment sorgit en bona part del Casal de la Pau. Les hemeroteques recorden aquell jovenet Sànchez dirigint pels megàfons de l’aeroport del Prat el vol d’un eixam d’avions de paper reclamant l’ús del català.

Poc es podien imaginar aquells joves idealistes quan es mobilitzaven a la universitat que la seva activitat política adulta, fruit de la seva representativitat democràtica, els portaria a la presó en nom d’una democràcia increïble. Són empresonats sense judici i en situació d’indefensió, atès que els seus recursos continuen bloquejats, perquè el Tribunal Constitucional no ha estat capaç de resoldre en un any les impugnacions que el Tribunal Suprem va despatxar en poques setmanes. No és que els presos confiïn en la imparcialitat del Constitucional. Els magistrats ja van demostrar la seva parcialitat quan van admetre a tràmit i per tant van suspendre preventivament la investidura de Carles Puigdemont, malgrat el dictamen contrari del Consell d’Estat, després que, segons es va publicar llavors, la vicepresidenta del govern espanyol, Soraya Sáenz de Santamaría impartís les corresponents instruccions. Per tant, ara la qüestió no és tant que el tribunal es pronunciï a favor de la raonada reclamació dels presos, sinó que s’hi pronunciï en contra d’una vegada, perquè, almenys, la justícia europea hi pugui intervenir. És l’única esperança que queda als empresonats. Els magistrats espanyols haurien de saber que fins i tot els tribunals que van donar suport al cop d’estat del general Pinochet van ser més ràpids. Dels 5.400 recursos d’empara presentats per advocats defensors dels drets humans, 5.390 van ser rebutjats. Això sí, 40 anys després el poder judicial d’aquell país ha reconegut que “va incórrer en accions i omissions impròpies de la seva funció en haver-se negat, llevat d’aïllades però valuoses excepcions, a prestar protecció als que van reclamar una vegada i una altra la seva intervenció”.

Forn, Rull, Sànchez i Turull, en fer-se adults, van evolucionar, van assumir responsabilitats i es van moderar. De fet, tots quatre han estat el que se’n diu gent d’ordre, alguns potser massa i tot, però han mantingut la coherència amb les seves conviccions democràtiques, i per descomptat no violentes, i això és el que els ha portat a declarar-se en vaga de fam, que és l’acte de protesta més valent, més arriscat i més colpidor que no hauria de deixar dormir tranquil cap magistrat que se senti demòcrata.

Fa trenta anys que tenien vint anys, però demostren que encara tenen força, que no tenen l’ànima morta, que se senten bullir la sang, per això, avui, donades les circumstàncies, per una vegada i sense que serveixi de precedent, amb permís del cantautor, vull alçar la veu, per cantar als homes que han nascut dempeus, que viuen dempeus, i que dempeus… no fotem, han de seguir vius!!!

Anar a la font
Jordi Barbeta

Powered by WPeMatico

Translate »