Alberto Edjogo-Owono: “El fútbol uneix gent molt diversa. És l’única institució africana que ho fa”

Alberto Edjogo-Owono és un futbolista, fill de guineà i catalana, que va jugar al Sabadell, i també a la selecció nacional de Guinea Equatorial, l’Nzalang Nacional. Ara, , després de deixar l’esport professional, publica Indomable. Cuadernos del fútbol africano (ed. Panenka), un llibre en què explica la passió que se sent al continent africà per l’esport rei.

indomable Twitter @CESabadell

Twitter @CESabadell.

La seva trajectòria està vinculada a l’esport professional.

Sí, el meu pare era molt futbolero i ho va inculcar als fills. Jo vaig començar a jugar de molt jove, a l’Espanyol, com a aleví. Més tard, després d’una lesió, vaig passar a jugar al Mercantil i al Sabadell. I vaig passar pel Peralada, pel Sant Andreu, pel Granollers… El meu germà, Juvenal, que té cinc anys més que jo, encara té una trajectòria futbolística més dilatada. Va començar a l’Espanyol i va continuar al Racing, a l’Alavès, al Tenerife, al Cartagena, al Sabadell…

Però també ha tingut certs vincles amb l’escriptura.

Jo vaig estudiar administració d’empreses, però abans d’entrar a la universitat m’havia tirat el periodisme. Vaig treballar en el món de l’administració d’empreses durant algun temps, però ho vaig deixar fa poc. Ara soc comentarista i analista a Gol Televisión, treballo per Radio Marca, per L’Esportiu, i faig altres coses en aquest camp com a freelance.

El meu pare sempre m’havia parlat de les meves arrels i jo tenia inquietud per conèixer-les

Quin són els seus vincles amb el continent africà?

El meu pare és de Guinea Equatorial, va estudiar a Madrid, Dret i Economia, mentre treballava. D'allà va passar a l’Autònoma, on va conèixer la meva mare, una infermera catalana. Jo vaig néixer i créixer a Sabadell. El meu pare sempre m’havia parlat de les meves arrels i jo tenia inquietud per conèixer-les. Però jo, fins que vaig ser gran, mai no vaig anar a la Guinea. Els emigrants dels anys 70 fugien en circumstàncies adverses i més tard no volien tornar. Tenien por de quedar assenyalats per haver marxat a buscar una vida millor, mentre els altres es quedaven patint terriblement…

Com arriba al futbol africà?

Quan tenia 18 anys, i era al Granollers, la selecció de Guinea va prendre la decisió d’aprofitar el potencial dels fills de guineans que jugàvem a equips espanyols. Davant les golejades que patia l’Nzalang, la selecció nacional, van reclutar-nos a uns quants de nosaltres: al Ruslán Elá, al Sergio Barila del Nàstic, i a mi mateix. Em va arribar un emissari de la selecció de Guinea Equatorial, que em va dir que feia 5 partits que em veien jugar i que volien que anés a Guinea amb ells. I això va ser un xoc. Per a algú amb 18 anys, és molt fort. Havia fet el que tocava sempre, sense grans dubtes… Però ara tenia que prendre una decisió important que marcaria la meva vida.

Si a casa no m’haguessin donat permís per jugar a la selecció guineana, hi hagués anat igualment

Alberto Edjogo Nzalang Nacional

Va acceptar la proposta de seguida?

Em va fer un cert vertigen… Però quan he actuat impulsivament, per instint, normalment les coses m’han anat bé. Vaig dir que sí i després vaig passar a casa a demanar permís, tot i que hi hagués anat igualment. A casa va haver-hi reticències, però al final hi vaig anar. Vaig acceptar perquè és molt llaminer que als 18 anys et triïn en una selecció nacional, encara que sempre perdi. I tenia molta inquietud per conèixer les meves arrels. Crec que els fills de l’Àfrica que som a Europa i que tenim moltes més oportunitats que els que es van quedar allà, tenim la responsabilitat directa de retornar alguna cosa al continent, com ho diu Frédéric Kanouté al pròleg d’Indomable. Quan vaig dir que sí no en sabia les condicions… Però vaig acceptar.

Quan va afegir-se a la selecció guineana?

Vam començar a jugar el 2003, en un partit de tornada davant el Marroc. Al partit d’anada, sense nosaltres, havien perdut 8 a 0. A la tornada, amb els nous jugadors d’origen hispanoguineà, vam perdre 0 a 1.

En arribar a Guinea em va sorprendre molt l’alegria de la gent. Vaig entendre que l’esport, a l’Àfrica, és més que una diversió

I com va anar aquella experiència?

El viatge va ser un desastre absolut: hi havia problemes de camp, la federació no pagava l’allotjament… Tot i això vam perdre 0-1 davant el Marroc, que tenia un bon equip… I la gent va quedar molt contenta per perdre 0-1. Em va sorprendre molt l’alegria de la gent. Vaig entendre que l’esport, a l’Àfrica, és més que una diversió. Era una vàlvula d’escapament de problemes. A partir d’aquí va començar la meva aventura: jugava a les seleccions de Guinea, l’absoluta i les juvenils, i alhora jugava en equips de segona B.

Així, doncs, va interessar-se pel futbol africà arrel de jugar en una selecció africana?

Primer vaig a jugar, i després em vaig començar a preocupar pel tema. Quan vaig a Guinea, veig que el futbol és més que un esport. Després de jugar contra el Marroc, vaig jugar una eliminatòria amb el Gabon. I en les setmanes prèvies al partit, la gent m’explicava la història de les relacions de Guinea amb el Gabon. Em deia que són dos països veïns, i que hi ha territoris en disputa, una polèmica agreujada per la sospita que hi ha petroli. Acusaven Gabon d’ocupar territori guineà il·legalment. I nosaltres havíem de jugar amb ells una eliminatòria per als Jocs Olímpics. Anant a jugar, estaves fent gairebé una missió d’estat. Els guineans havien anat al Gabon, durant molts anys, a fer les pitjors feines i les pitjor pagades. I guanyar un partit al seu camp era reivindicar el paper dels guineans. Era tot un desafiament… I això em va despertar l’interès pel futbol africà. El futbol, allò que es juga al camp, és igual arreu, a Zimbabwe o al Brasil, però vaig decidir que volia explicar les coses que hi ha al voltant del futbol i que a vegades són molt diferents d'un lloc a l'altre… Sovint no hi ha veu per a aquestes coses que són enriquidores…

Estic contentíssim d’haver pres la decisió de jugar amb la selecció guineana. Però potser ho vaig fer perquè amb 18 anys, un no té por

alberto edjogo juvenal Nzalang

Se n’ha penedit d’haver-se’n anat a jugar amb l’Nzalang?

No me’n penedeixo gens, tot i que en certs moments tens reticències. El 2003 no era fàcil prendre aquesta decisió, perquè hi havia molt poca informació sobre Guinea… Tot era  opacitat… Em feia un cert vertigen, però amb 18 anys, un no té por… Ara que en tinc 35, i que la setmana que ve seré pare, potser ho pensaria de forma diferent. Però estic contentíssim d’haver pres aquella decisió.

No en parla gaire, en aquest llibre, de la seva experiència amb l’Nzalang nacional, la selecció equatoguineana. No hi ha més que explicar, o ho guarda per a una novel·la?

A dins d’aquest llibre hi ha 18 capítols i 4 són fruit de la meva experiència directa amb la selecció nacional. Hi ha bastanta teca, tot i que són vivències bastant antigues: la primera és de fa 16 anys. Però no he volgut carregar el llibre amb vivències pròpies: potser ocupen un 20 % del llibre. És la proporció que volia mantenir. He volgut posar el plat fort en experiències importants del futbol africà.

El futbol és un reflex, una miniatura de la societat

Quina diferència hi ha entre el futbol africà i l’europeu?

El futbol és un reflex, una miniatura de la societat. Quina diferència hi ha entre un govern europeu i un d'africà? Quina diferència hi ha entre estaments europeus i africans? A Europa els nens des de molt petits, si juguen a futbol, tenen una rutina, una repetició, agafen hàbits… I això fa que juguin d’una forma molt més mecànica. És estrany veure’ls fer coses fora de to. Però a un jugador de 20 anys africà no li pots demanar que sigui ordenat i disciplinat… Drogba explica que quan era petit no sabia si podria menjar cada dia… Com vols que tingués una rutina esportiva? Jo li dono molt de mèrit als jugadors que s’han criat a l'Àfrica i arriben a Europa i ho fan bé, perquè no s’han entrenat amb les rutines… Ara hi ha països africans que estan treballant bé les rutines: el Senegal, els de l’Àfrica del Nord… 

Tenen capacitat de fer això, les seleccions africanes?

Els és molt difícil, perquè les seleccions no són autosuficients econòmicament, perquè no tenen patrocinadors. Els diners depenen del govern, i quan passen pel ministre, ja ha perdut un 20%, quan passa per la federació, se’n perd un altre 20%… A la fi, queda ben poc. Hi ha una corrupció acceptada… A l’Àfrica, hi ha recursos, hi ha calés, però a l’hora de repartir-los, de treure’ls rendiment, la cosa es complica: a vegades algú es queda amb bona part del pastís. Fins que no hi hagi un canvi generacional, això no podrà avançar. En el món del futbol, Europa avança molt, tant amb recursos propis com amb els que venen de fora. França juga amb molts africans i fills d’africans… I això reflecteix les desigualtats del món… Europa pot triar entre el talent africà i l’europeu… I això fa que la diferència es faci més àmplia… Cada cop els africans estan més lluny dels europeus.

El que no fa la gent a casa, al teatre o als bars, ho fa al futbol.

Alberto Edjogo Owono al Vilafranca

A Indomable explica alguns episodis terribles, als camp de futbol africans.

El futbol desperta els instints més primitius… Potser és perquè s’associa la pilota amb la infantesa: al futbol celebres el gol del teu equip amb una alegria immensa, que no mostres públicament per res més, però també, quan es perd, pots treure els pitjors instints: els insults, o fins i tot l’agressió… El que no fa la gent a casa, al teatre o als bars, ho fa al futbol. I a molts països africans hi ha carència d’oci alternatiu al futbol… A més a més, l’estadi és un dels pocs espais on es pot reivindicar. A d’altres espais qualsevol manifestació pot acabar amb morts… Al futbol, la gent es pot alliberar. Hi ha casos flagrants, com el del partit del Mali contra Togo, o els partits d’Egipte, que explico a Indomable, en què la gent treu les reivindicacions que ja tenia al camp de futbol, on es pot cridar obertament. El futbol genera alegria, genera il·lusió, però també genera violència.

Al futbol africà no falten irregularitats, com els arbitratges “de casa”.

Al futbol africà hi ha trapelleria. I hi ha hagut sancions: s’ha suspès la lliga ghanesa per compra de partits, s’ha perseguit àrbitres… Però cal entendre tot això: l’àrbitre que va a arbitrar a Sierra Leone pot tenir ganes de complaure la gent d’allà, potser perquè la seva seguretat no és completament garantida… A Nigèria, per exemple, quan hi vam anar a jugar, ens van posar una banda de música a sota de l’hotel, i va estar tocant tota la nit, perquè no poguéssim dormir. I hi  ha moltes seleccions que viatgen amb el seu cuiner, perquè no se’n fien d’allò que els puguin servir al camp contrari. S’ha d’anar amb peus de plom. Has d’estar molt vigilant. Qualsevol preocupació és poca. Des de fa anys s’estan castigant algunes actuacions arbitrals. Es va en bona direcció, però encara falta avançar.

El futbol té un efecte balsàmic per als africans

Però a Indomable, globalment, fa una valoració positiva del futbol africà. Per què?

Potser en faig una valoració positiva perquè jo soc optimista per naturalesa. Crec que el futbol té un efecte balsàmic per als africans. Són dues hores d’aïllament. I tot el temps que la gent parla de la prèvia d’un gran partit es converteix en un factor de convivència important. Sobretot, en estats on les fronteres han tallat ètnies, famílies, costums i s’ha unit a ètnies amb costums, religions i valors diferents. El futbol ajuda a unir gent molt diversa en un objectiu comú. És l’única institució africana que ho aconsegueix. La primera associació panafricana que va englobar tot el continent i que té un objectiu comú és la Confederació Panafricana de Futbol. És el primer estament panafricà, el primer que vol fer alguna cosa en comú. El futbol ajuda a la unió, al sentiment de pertinença, a la convivència entre grups entre els que pot haver-hi antagonisme. A més a més, el futbol és una font d’inspiració i dona referents per a la gent jove (que a l’Àfrica és la gran majoria). Per això és l’esport rei, i a l’Àfrica encara més.

Malgrat tot, el futbol africà encara està en una situació molt precària. Els seus equips no arriben mai als grans trofeus. Què passa?

El Mundial de Rússia de 2018 va ser el primer mundial, des del d’Espanya del 1982, en què cap selecció africana va passar a la segona ronda. Crec que la distància entre l’Àfrica i Europa és gran, per tecnologia, per preparació d’entrenadors… Però també perquè els europeus poden triar. Això passa, per exemple, en el cas d’Ansu Fati, el jugador del Barça nascut a Bissau. En un sol dia, amb 17 anys, li han fet el passaport espanyol. És molt difícil demanar-li a algú que pot jugar en un equip europeu, que jugui en un equip africà, on tindria menys salari, menys recorregut, menys oportunitats… I això cada cop s’agreuja més. Cada cop serà més difícil que els equips africans triomfin.

A Ansu Fati, en un sol dia, amb 17 anys, li han fet el passaport espanyol

Com va començar a escriure de futbol africà?

Vaig començar amb una petita pàgina web per parlar de futbol africà, fins que el periodista Àxel Torres, em va convidar al seu programa per parlar del tema. I em vaig convertir en un habitual de programes esportius, sobretot de futbol, primer per parlar només de futbol africà, i més tard de futbol espanyol, europeu… Però sempre m’ha agradat escriure, i volia escriure alguna cosa. A la tele els temps són molt apurats, i en escriure tens més llibertat, tu manegues el temps: després ja veurem si algú vol llegir o no… I sempre he escrit. Aquest és el meu primer llibre com a autor, amb el que explico històries polítiques i socials a través del futbol. L’ha editat la revista Panenka, especialitzada en futbol. Volia publicar-ho aquí perquè jo sabia que tractarien el llibre amb molt de carinyo

Com organitza el llibre?

El llibre té 18 capítols. 4 autobiogràfics i 14 dedicats a diferents països. Alguns contenen històries molt crues, terribles, autèntics drames… D’altres parlen d’alegries… També n’hi ha que donen lliçons de vida; expliquen com el futbol ajuda a reconstruir les societats, o fins i tot a tallar guerres civils. En el primer capítol trec Nelson Mandela i explico com usa primer el rugbi i després el futbol per acabar amb l’apartheid i trencar amb la discriminació racial. Potser és el capítol més significatiu. Volia començar amb aquest capítol, perquè explica que el futbol és una eina per trencar vicis o mals comportaments.

Ha viatjat a aquests països per veure el futbol? Com segueix aquestes competicions que gairebé no ens arriben aquí?

M’he hagut de documentar en la distància, perquè he compaginat la redacció del llibre amb la meva feina. M’hauria agradat més, sincerament, passejar-me per aquests països. Ho he hagut de fer més en remot. He llegit molta bibliografia sobre l’Àfrica. He estudiat els líders revolucionaris, com Nkumah o Lumumba, però també els que eren revolucionaris i s’han corromput, com Mugabe o Gaddafi. He viatjat a París per consultar la literatura sobre l'Àfrica. I he consultat molt arxiu sobre el futbol africà.

Aquí és difícil seguir aquí el futbol africà

No deu haver estat gens fàcil.

Aquí és difícil seguir aquí el futbol africà. En canvi, a França, com que hi viuen molts descendents d’africans, les televisions distribueixen els partits africans de competicions oficials. Aquí, en canvi, és més complicat… Però cada cop arriba més futbol africà online.

El llibre té una edició preciosa.

Aquesta portada la va fer el Joan Negrescolor, que sol fer il·lustracions polítiques i que no en sap gaire, ni de futbol, ni de l’Àfrica. Però se n’ha sortit molt bé: ha conjugat tres colors, verd, groc i vermell, presents a la majoria de banderes africanes. El verd, de les arrels i de la terra, el vermell, el símbol de la sang vessada per la llibertat i el groc, símbol de la prosperitat i l’esperança… I en posició central hi col·loca la mà, el símbol del poble africà (perquè el llibre parla de com el futbol és viscut per la societat i de com la gent agafa aquesta pilota i li dona forma). Crec que en Joan ha sabut encertar el que jo volia explicar… Reivindico que el meu món, el món africà, pot fer moltes coses malgrat els obstacles que li han posat tants i tants anys… Indomable explica aquest poble, que malgrat haver patit molt i ser espoliat sistemàticament, sempre té la força per sobreposar-se.

Amb aquest llibre la gent que no distingeix entre un país africà de l’altre, pot apropar-se a la seva història, a la seva societat, a través del futbol

Com ha estat rebut Indomable?

El resultat supera les expectatives que jo tenia quan vaig començar a escriure.  A través de les xarxes socials hi ha hagut moltes reaccions. El que més m’agrada és que hi ha molta gent que em dona les gràcies per donar veu a un continent molt heterogeni, que és molt ric en moltes coses, però que no té veu. Amb aquest llibre la gent que no distingeix entre un país africà de l’altre, pot apropar-se a la seva història, a la seva societat, a través del futbol.

Foto de portada: Ràdio Sabadell.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: