Alba Dalmau: La blavor enrampant de Sara Light

Angle Editorial publica El camí dels esbarzers d’Alba Dalmau (Cardedeu, 1987), autora que ja comptava, entre d’altres, amb les novel·les Volenska (2011) i Bategant (2015), i el recull de contes Estàndards (2017), tots tres projectes destacats amb els premis Recull, Vila de l’Ametlla de Mar i Vila d’Ascó, respectivament. El camí dels esbarzers treballa amb subtilesa els sentiments extrems i les emocions tragicòmiques dels habitants de Sandville, un llogaret de l’Amèrica profunda, sorgit del no-res, lliure d’exotisme malgrat la distància i absolutament proper a un lector universal. Les misèries i les contradiccions d’una espècie humana freda, conservadora i decadent que viu sota un mateix cel sempre són idèntiques. Les abundants relacions fraternals del llibre i, en especial, en relats com “Tens gust de cantalup”, infereixen un estil narratiu digne d’esment: Alba Dalmau magnetitza el lector, l’hipnotitza a còpia de la frescor narrativa sense martingala i de detalls poètics i atmosfèrics. Els personatges que es busquen i amaguen els seus desitjos primaris o les seves projeccions utòpiques travessen els vint-i-cinc relats del llibre, creixen a mesura que avança la història i salten d’un conte a l’altre ajudant a cosir uns textos en els quals la vora no fa bosses. Alhora, Dalmau edifica una idea de poble, de connexions entre habitants, de tribu unida, de gran família que comparteix un mateix ADN perdedor. Som dins el white trash, als anys cinquanta i seixanta del segle XX, en un western situat en un no-lloc molt ben pensat, un poble inventat de Tennessee que pot ser qualsevol poble de qualsevol racó de món on “per ser moderadament feliç, era molt millor casar-se amb una noia normal i passar desapercebut”.

 L’arribada a Sandville de dos forasters, en Robert, un pintor novaiorquès amic de la Sara, i el fotògraf que col·lecciona mirades d’animals (mirades netes sense prejudicis) del darrer relat —la faula està servida—, separa les dues realitats confrontades en aquesta novel·la fraccionada a base de petites històries dins la gran crònica que és El camí dels esbarzers: el retrat d’un microcosmos que, ai las, permet el salt directe al col·lectiu, a una humanitat dual, encallada entre la tensió familiar, l’amor apedaçat, l’enveja, el racisme, l’homofòbia, el masclisme i l’agressió sexual, la pèrdua i el dolor, les pors i els desamors, la rialla escapçada per la mort sobtada. Una vida plàcida de portes cap enfora en un poble gris i tancat i el contrast amb l’afany de córrer món de l’únic personatge cosmopolita, la jove i lluminosa Sara Light —una nova Laura a la ciutat dels Sants, la dona diferent que ha sortit de la vil·la i torna de Nova York amb “perfums dolços”, “vestits escotats” i “uns ulls d’un blau elèctric irreverent”—, qui contracta una orquestra de negres per a Carnaval i els habitants queden astorats i embrutits “per aquella negritud”. Una immensa frontera, el gran abisme entre el poblet i el gran món, entre la gàbia i la llibertat, entre les mores que agafen els protagonistes (sobretot, elles) al llarg del camí i les fiblades del continent d’aquests fruits saborosos. Una dolça presó amb unes normes de convivència. Si pretens sortir del límit, et punxaràs. Queda’t en la teva vida maldestra i tot anirà bé. No vulguis destacar, malgrat que “així que el poble començava a fer-se petit darrere seu, elles se sentien cada vegada més lleugeres”. I la Sally, com Penèlope, teixeix i desteixeix la bufanda que li fa a en Glenn. I l’Emma, tranquil·la com un agradable corrent d’aire, com un record de les donzelles de Jane Austin. I la mirada d’en Kevin, que era com mirar a través d’un got de vidre ple de te verd. Bravo, Dalmau. 

El camí dels esbarzers és la cristal·lització de l’experiència d’Alba Dalmau als Estats Units i la influència dels autors que hi va descobrir, Carson McCullers o Elisabeth Strout, un imaginari decorat amb la pick-up turquesa d’en Simon, els autocars grocs que aixequen polseguera, la canícula cinematogràfica americana, aquella calor “que mirant a l’horitzó podies veure com s’ondulaven els confins de Sandville”, les Buds esclafades, Bonanza, quinqués, els llacs i les pedres planes, el chicken pot pie i el roast beef amb salsa gravy, els rifles sota el braç, les rebeques curtes i les flors silvestres a les solapes, el rock’n’roll del ball de final de curs, els cowboys amb barret d’ala ampla, els bessons pèl-rojos, les insígnies de xèrif, les pells amb tacte de “préssec blanc de Califòrnia”, els recollits copiats de Madison Avenue, Halloween, els Chevrolets negres, les dents tortes com les tombes del cementiri de Sandville, el gat que deixa de dir-se Shadow i passa a dir-se Ezequiel, com el seu amo mort. En John de l’escorxador, en Thomas de la botiga de queviures, el xèrif Spencer, l’ex barber Miles, el bar d’en Jasper i la Tess, Lindsy, l’aspirant a actriu, el doctor Lester, la senyora Knott de la merceria… Tots els habitants de Sandville són coneguts per l’ofici que fan, per la baula de la cadena que ocupen dins l’engranatge social d’una realitat impertinent, caòtica i bruta que més val obviar en pro del civisme i la perfecció imaginària de cada casa. Quan tothom dorm, la Sara Light passeja i pensa en una cort de porcs. Sort que “a Sandville no hi passava mai res”. D’aquest no-res, Alba Dalmau n’ha bastit un univers meravellós. 

Podeu llegir l'inici d'El camí dels esbarzers aquí.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: