Addictes al ‘true crime’

L’estrena de Crims a TV3, traducció televisiva del programa homònim de Catalunya Ràdio també dirigit pel gran Carles Porta, ha posat de manifest l’esplèndid moment de forma que viu el 'true crime', gènere documental que reformula la posada en escena de la crònica negra per endinsar l’espectador a la suma d’esdeveniments, casualitats i deduccions que configuren un cas criminal i la seva resolució. És parlar del qui, del què i del com amb una narrativa hereva dels mecanismes de la ficció però jugant amb la convicció que l’espectador li dóna veracitat: ha passat, és real, i ho estem veient.

Per què ens enganxen tant les sèries o pel·lícules del 'true crime'? De les moltes respostes a aquesta pregunta n’hi ha una que serveix de síntesi: perquè ens els creiem. Sabem que hi un grau de veracitat que no trobem a la ficció. És una història “real”, per més que se’ns expliqui amb el llenguatge propi de la representació. És la fascinació per allò tangible, per allò que percebem com a autèntic i proper, davant d’allò inventat o inversemblant. Ha passat als nostres veïns i ens podria passar a nosaltres. És l’atracció pel Mal en majúscules, aquell que no encertes a explicar i que, a diferència del de ficció, no ens genera bàlsams ni refugis. Mirem sèries i pel·lícules de 'true crime' amb una barreja de terror i fruïció, perquè ens tornem addictes a la seva revelació de fets mentre ens estremim pel seu realisme i la seva proximitat. Per això Crims funciona tan bé i per això hi ha una quantitat ingent de sèries o llargmetratges documentals a les plataformes que s’han convertit en fenòmens de masses. De totes les finestres al món que ens posen setmana rere setmana, aquesta és una de les més pertorbadores. Sabem que mirar fa mal, però no podem deixar de mirar.

El seu origen es pot situar a diverses fonts d’inspiració. Des de la recreació literària de casos reals amb A sang freda de Truman Capote al capdavant fins al podcast de successos que té en Serial el seu principal exponent; des del reportatge televisiu centrat en la reconstrucció criminal fins a les pel·lícules documentals que comencen a despuntar els anys 90, com la seminal Paradise Lost. Aquesta última introdueix una variant que ha acabat sent clau per entendre l’acceptació actual del gènere: la sensació que el cas que es retrata succeeix a temps real i que l’espectador és testimoni actiu del seu desenvolupament i resolució. És aquest factor el que marca l’eclosió definitiva del 'true crime' l’any 2015, quan HBO estrena The Jinx. Aquesta sèrie sobre la figura de Robert Durst, principal sospitós en una sèrie de crims irresolts, es converteix en la primera en ser part fonamental de l’aclariment d’un cas i, de retruc, de consolidar la idea que el gènere assoleix una veritat que semblava inabastable. L’espectador, per tant, valida el gènere com mai ho havia fet i les plataformes actuen en conseqüència. Hi ha espai per a la recuperació de tot tipus de fets reals, des de crims comesos fa dècades que havien passat desapercebuts i serveixen per radiografiar les societats que els van silenciar, fins a episodis més recents que encara no han posat llum a tots els seus enigmes. Tenim històries de psicòpates famosos que ja formen part de la llegenda negra col·lectiva i també d’assassins anònims capaços d’atrocitats impensables. La llista de títols imprescindibles és llarga: Making a Murderer, The Keepers, Evil Genius, Don't F**k with Cats: Hunting An Internet Killer, The Staircase, Wild Wild Country, The Confession Killer (tots ells a Netflix), Mommy Dead and Dearest, Beware the slenderman, Los asesinatos de Cheshire, Captivated: The Trials of Pamela Smart (a HBO) o O.J. Made in America (Movistar).

el caso alcasser

I a casa nostra? Després d’experiències que han sabut començar a donar la volta al tradicional tractament tremendista dels successos locals, com Lo que la verdad esconde: El caso Asunta, les plataformes han començat també a apostar-hi en títols com Muerte en León, El caso Alcàsser o Examen de conciencia. Crims obra el miracle de mirar-se de tu a tu amb els grans títols del gènere i demostra que pot ser una línia clara de producció que atrau les grans audiències i resulta perfectament exportable. Tenim el talent, però calen els recursos. Perquè de material per fer 'true crimes' no ens en falta.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

%d bloggers like this: