Aday Benítez: “Ningú ens pot assegurar que tornarem a Primera”

Parlar d’Aday Benítez (Sentmenat, 1987) és parlar de compromís. Fa dos cursos, la Primera Divisió va trucar a la seva porta. Va ser un premi a l’esforç, a molts anys picant pedra per categories inferiors. Després d’una temporada pràcticament en blanc, impotent per no poder evitar el descens del seu Girona, Benítez està disposat a lluitar per un ascens que comença avui: els gironins s’estrenen aquest diumenge contra l’Sporting (18.30 hores, GOL).

Després de tants problemes amb les lesions, veure’l en dinàmica de grup és una de les alegries de l’estiu.

He complert un objectiu personal, perquè torno a estar disponible després d’haver passat uns mesos molt i molt dolents. He trobat petits moments per desconnectar, però ni molt menys ha estat fàcil perquè m’he passat les vacances recuperant-me, treballant sol, aguantant els dolors. Vaig haver de sentir que potser no tornaria a jugar a futbol. Els paràmetres de l’alta marcaven entre vuit i dotze mesos, i ara en porto deu. És molt temps sense estar diàriament amb els companys i és normal que encara tingui alguna molèstia. Però ara, que jugui ja és cosa de l’entrenador, perquè ho he posat tot de la meva part per estar aquí avui, ajudant l’equip. Ho necessitava, de veritat, i el que he viscut fa que ho valori tot una mica més.

¿Què li passa pel cap, quan li diuen que potser ha de renunciar a fer allò que més li agrada?

Mira, a mi em mouen tres coses: el futbol, la família i els amics. Però el més important és el futbol, això és el que em fa feliç. M’apassiona, és la meva adrenalina. Fa que m’aixequi i recordi que tinc una vida activa; sentir que me la poden prendre, que no estic decidint jo… És dur, és molt dur. Em deien que al cap de cinc mesos ja estaria corrent, i no hi havia manera. No ho entenia, no sabia què m’estava passant, no volia retirar-me. Per sort, tot això ja ha quedat enrere. Estic molt agraït al doctor Cugat i al cos mèdic del Girona, perquè tampoc van tirar la tovallola.

¿Quants cops s’ha preguntat com pot ser que l’equip baixés a Segona Divisió?

La nit de Valladolid va ser la pitjor, futbolísticament parlant, que he viscut amb el Girona. Estava a casa, i plorava, perquè em vaig adonar que potser no tornaria a jugar mai més a Primera. Quan em vaig lesionar, a l’octubre, no sabia que serien els meus últims cinc minuts a l’elit. Que no ho van ser, perquè vaig forçar l’alta per arribar a l’última jornada, a Vitòria, i jugar vint minuts. Tot i que era fictícia, no tenia el genoll en condicions.

¿Fa més ràbia perquè existeix la sensació que la permanència era qüestió de dies, que ho tenien a les mans?

Em queda el sentiment de culpa, crec que es podia haver fet alguna cosa més. No em facis dir què, perquè si ho sabés, ho hauria fet. Però ja no s’hi pot fer res, hem tornat al fang. Vaig ser el primer a assumir-ho, pensa que a mi em va tocar viure-ho tot des de fora.

Creu que l’elit li deu un any?

No, aquesta mentalitat no va amb el meu caràcter. Podria sentir-ho, perquè dels dos anys només n’he gaudit d’un al cent per cent. Però soc una persona agraïda amb tot el que hem viscut i penso que ara m’ho haig de tornar a guanyar. Puc jugar a futbol: això per si sol ja és l’hòstia, i ho faig amb el club que m’estimo. No hi ha lloc millor on estar. Per a mi no, creu-me. Per això, abans fins i tot de saber si baixaríem, ja havia decidit que em quedaria.

Afronta la sisena temporada consecutiva al Girona. De fet, ningú porta més anys que vostè al vestidor. ¿La responsabilitat és més gran?

Evidentment, tots els que fa temps que som aquí donem una miqueta més perquè ho sentim nostre. I no ens costa cap esforç, és un acte natural. Parlaves de deutes? Doncs som nosaltres que hem d’estar en deute. Hem fet història a Montilivi. No vaig arribar sent del Girona, vaig venir a la recerca d’una oportunitat i ara ja soc del Girona. Això és molt fort, eh? Però no només em passa a mi, per sort hem mantingut un bloc de futbolistes implicats amb el club: Granell, Borja, Alcalá…

¿Quin ambient es respira amb l’arribada a la banqueta de Juan Carlos Unzué?

Tal com ens va passar amb Eusebio, a qui li desitjo el millor, ens arriba una oportunitat per aprendre d’una persona que té una experiència increïble. Ha entrat amb molta força, té moltes ganes que tot funcioni. I el cos tècnic està fet a mida perquè tot vagi sobre rodes. Però el camí serà llarg i al final tot depèn dels resultats. Haurem de treballar, ser prudents i funcionar; perquè si no fem això, ens costarà.

L’únic objectiu aquest any és l’ascens a Primera Divisió. Cal recuperar el desig de fa tres temporades, quan no hi havien arribat mai i s’hi deixaven l’ànima?

Això és importantíssim, perquè venim d’un any que havia de ser il·lusionant i ja sabem com va acabar. Volem tornar a Primera, però no tenim cap certesa de si ho aconseguirem o no. Qui ens ho assegura? Ningú pot. Costa molt, un ascens. I la Segona Divisió és complicada, no serà més fàcil aquest any que cap altre. Per això et deia que s’han de valorar les petites coses. El Girona s’ha convertit en un club exemplar, i això no ho canvia el fet de pujar o baixar. Potser estarem canviant de categoria deu anys.

El Girona rep l’Sporting a Montilivi

Amb una plantilla digna de mirar als ulls a qualsevol i que té entre cella i cella recuperar el màxim nivell, els homes de Juan Carlos Unzué reben l’Sporting (18.30 h, GOL) en la jornada inaugural d’un campionat que serà duríssim. “Veig una Segona Divisió amb molts equips històrics i una gran pressió pel que han sigut. També n’hi ha de més petits que fa uns anys que hi són i senten que formen part del futbol professional, amb tots els arguments. I després hi ha els descendits de Primera, que també són casos especials, perquè tenim una mica més de pressupost però venim d’un descens i el moment és delicat perquè no saps com respondràs”, diu el tècnic.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: