Adam Zagajewski: “El poeta d’avui es mou entre la màgia i les estadístiques”

La curiositat d’Adam Zagajewski, tot i els seus 74 anys, continua ben viva. Tan aviat s’interessa per l’origen d’una motxilla -“És realment antiga, o és nova imitant un model antic?”, demana- com per la sala del CaixaForum on rep la premsa. “Fa pinta que aquí s’hi fan reunions d’executius”, comenta, empetitint els ulls amb un punt d’ironia. Més endavant arribarà a somriure quan respongui a algunes de les preguntes en l’anglès meticulós que ha pogut entrenar al llarg dels anys com a professor a la Universitat de Chicago.

Autor d’una quinzena de llibres de poemes, entre els quals hi ha Terra del foc (Quaderns Crema, 2004) i Mano invisible (Acantilado, 2012), l’escriptor polonès també ha desenvolupat una trajectòria paral·lela en prosa, amb assajos com En defensa del fervor (Acantilado, 2005), llibres de memòries com En la belleza ajena (Pre-textos, 2004) i, ara, l’excel·lent dietari Una leve exageración (Acantilado, 2019) -publicat en polonès el 2011- on tan aviat explica “el profund silenci” d’on neixen alguns dels seus poemes com analitza la transformació turística de Cracòvia, ciutat on viu actualment, o explica la decadència del seu pare: paral·lelament a la pèrdua de memòria, Zagajewski es dedica a rescatar el passat familiar a Lviv, fins que després de la Segona Guerra Mundial van haver d’emigrar cap a la ciutat polonesa de Gliwice.

L’últim llibre de poemes que li hem pogut llegir aquí és Asimetría (2017), però ja en té un de nou.

Sí, l’acabo de presentar. Es diu La vida veritable. El títol ve d’un aforisme d’Emmanuel Lévinas que diu: “La vida veritable és allà, però nosaltres som aquí”. Els poemes que hi he inclòs mostren la tensió entre la vida quotidiana, fins a cert punt avorrida, i la imaginació que et permet aspirar a alguna cosa més.

¿Hi ha inclòs aquell poema que va fer fa un parell d’anys, Recomanacions per al nou govern, on diu que “la majoria de periodistes haurien de ser enviats a Madagascar” i que “caldria tancar a la presó tots els professors de llei constitucional”?

No, l’he deixat fora. És un poema satíric, evidentment, que he publicat en algunes revistes, però ja ha fet el seu recorregut. La majoria de les coses que recomano són exactament el contrari del que penso.

“Als poetes els poden deixar en pau, perquè ja ningú no els llegeix”.

La poesia no té un efecte directe en la realitat. Així i tot, sempre que dic això hi ha una anècdota que em ve al cap sobre un recital que vaig fer a Cracòvia on em vaig permetre dir, sense reflexionar-hi gaire, que la poesia “no canvia res”. Al final del recital se’m van acostar diversos espectadors i em van recriminar aquelles paraules. Em van dir que als anys 70, gràcies als meus poemes i als d’altres companys de generació, hi va haver gent que es va apuntar a l’oposició al règim. Potser els poemes no van canviar la realitat -l’estructura-, però sí que van transformar les ments d’alguns ciutadans.

Va formar part del grup Nowa Fala (Nova Onada), que va renovar la poesia al seu país, però a partir dels 80, coincidint amb la nova vida a París, els seus versos es van anar fent intimistes. Un poema com Recomanacions per al nou govern pot fer pensar en un retorn als orígens.

El govern populista actual m’irrita molt, però no crec que faci gaires poemes més com aquest. Quan vaig tornar a Cracòvia el 2002, Polònia estava en procés d’entrar a la Unió Europea. Vam passar uns anys bons, en què la democràcia millorava. Però l’actual govern es dedica a la mentida sistemàtica i a fer-se propaganda. Creia que l’empitjorament de la situació a Polònia empenyeria els poetes joves a escriure des del compromís…

Una leve exageración ajuda a construir un retrat seu que complementa el dels poemes. En un passatge explica que un professor de l’institut li va dir que seria “un bon enginyer”. No li va fer cas.

A casa hi havia dues tendències. La humanista, representada pel meu avi, i la tècnico-científica: el pare era professor d’enginyeria. Des de petit vaig llegir molt. Quan vaig fer 14 anys em va agafar fort amb les novel·les policíaques i el meu avi es va preocupar molt. Per sort, vaig tornar a l’altra literatura [riu].

Abans de tot això, quan tenia vuit anys, va començar a fer classes de piano. Té un poema on explica que l’instrument l’esperava en una habitació “com un depredador manso i mandrós” i que a dins seu s’hi amagava “la bola negra de la música”.

Aquest és un poema sobre la meva infantesa. Estudiava piano però no tenia prou talent per tocar, i l’aventura va acabar aviat. El meu interès real per la música va començar més endavant. Primer amb el jazz, després amb la clàssica. No va ser fins que vaig anar a estudiar a la facultat, a Cracòvia, que no vaig començar a anar a veure bons concerts.

De fet, un dels poemes del seu primer recull explica una història que va viure a l’auditori de Cracòvia.

Sí… Vostè ho sap tot, de mi! [riu] Hi ha poemes que són reaccions a coses que t’han passat o que has vist. En aquell cas vaig escriure sobre un músic que durant una actuació es va desmaiar. Se’l van haver d’emportar. Em va sorprendre perquè creia que algú que tocava música eterna no estava lligat a la materialitat de la vida. Era un pensament carregat d’innocència.

Un poeta es pot permetre perdre aquesta innocència?

De cap de les maneres. És gairebé impossible escriure poesia sense creure que la màgia existeix. Abans, si entraves al bosc hi podies trobar nimfes i fades. Ara un bosc només motiva estadístiques: quants i quins arbres hi ha, quanta fusta tenen… Encara que fa dècades que Max Weber va escriure sobre la racionalització i el desencantament de la nostra societat, hi ha alguna cosa arcaica en l’art que es manté. El poeta d’avui es mou entre la màgia i les estadístiques.

Què recorda de la seva experiència com a professor a Chicago?

Alguns dels alumnes que tenia a les classes d’escriptura creativa tenien talent per a la poesia però en canvi no llegien gaire, ni tenien una gran curiositat per la resta de les arts. Si vols escriure alguna cosa de valor has de tenir en compte les obres mestres. La comunitat de l’art és una mena d’arxipèlag que s’hauria de comunicar, i no només les arts entre si, també amb les ciències i la filosofia.

Aquell possible enginyer va estudiar filosofia i va acabar sent poeta.

Vaig preferir la literatura perquè, a diferència dels filòsofs, els escriptors no hem de crear sistemes. I, encara que perseguim el coneixement en les nostres obres, no hem de treure conclusions.

A Una leve exageración recorda sovint els seus parents morts: els avis, els tiets i els pares que van haver de marxar de la ciutat de Lviv quan vostè acabava de néixer.

Del pare n’admirava l’honestedat i integritat. També el sentit de l’humor. Poc després que morís la mare li vaig demanar que escrigués les memòries, i ho va fer. Eren correctes, però molt formals, la seva essència humana no hi apareix.

A la mare li va dedicar un poema que comença dient, en la traducció castellana de Xavier Farré: “ Acerca de mi madre no sabría decir nada ”.

Em va costar escriure sobre ella, perquè des de petit ja li veia alguns defectes. Tenia un punt esnob i vanitós que m’allunyava d’ella. Però al cap d’uns anys de la seva mort, sí, li vaig fer aquest poema.

La seva família arrossegava una gran nostàlgia: se sentien exiliats.

Fins i tot molts anys després de viure a Gliwice encara se sentien de Lviv i creien que hi tornarien. Als anys 60 i 70 hi haurien pogut anar amb visat de turista, però s’hi van negar perquè per a ells un viatge no era el retorn que buscaven. Molts anys després jo sí que hi vaig estar i vaig fer moltes fotos. Quan les vaig ensenyar al pare, ell anava identificant els carrers en un tres i no res. Encara se sabia la ciutat de memòria.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: