Abans i després, la muntanya

V an i venen de la muntanya. La busquen fins i tot quan són a casa, a través de les finestres. La volen veure i la viuen. Per als dos germans escaladors, cadascun amb la seva vida de parella o familiar, el refugi que acaben de construir als peus del Montsant és el lloc d’acollida -sempre temporal, fàcil, còmode i d’ús flexible- abans i després de l’escalada. Així ho van transmetre a l’arquitecta Núria Salvadó, amb estudi a Reus, professora de projectes de la UPC i membre del grup d’investigació Habitar de la mateixa universitat. S’havia d’adaptar als usos, a vegades, d’una sola parella; altres vegades, d’una altra parella amb dos fills; molt sovint a la coincidència de tots plegats i, en altres ocasions, sumant-hi amics de tothom. Un refugi no és un habitatge, o no ben bé. Tot i que ocasionalment en fa les funcions, respon a un programa diferent: el dels que busquen un lloc de protecció i de descans, amb l’espai i les coses justes i necessàries, i poc o res més.

La parcel·la d’aquest refugi que han anomenat Casa Closa és petita, llarga i estreta, d’uns 5 x 20 metres. A més, està situada entre mitgeres, i l’habitatge s’emplaça damunt les roques d’un penya-segat, al límit del nucli urbà de la Morera. S’imposen els desnivells, que, en comptes de ser considerats un entrebanc, en aquest cas l’arquitecta aprofita per facilitar dues experiències vitals independents però alhora prou connectades i amb els recursos compartits.

Ajustar-se al programa

Així, aquesta casa, que segons com es miri es pot entendre com un refugi o com a dos refugis, un per a cada unitat familiar, es distribueix en una mena de caixes d’intimitat i uns espais de trànsit, uns patis i algunes petites dependències de serveis per compartir. No hi ha molts dels elements habituals en moltes cases: ni un rebedor ni els passadissos no hi tenen sentit. En canvi, cadascun dels espais -un a la primera planta de 35 m 2 i un a la planta baixa de 45 m 2, que se sumen als 55 m 2 de patis, terrasses i porxos- ofereix prou flexibilitat d’ús perquè, amb un sol dormitori concebut com a tal, en aquest refugi, transformant un racó o un altre amb molta facilitat, hi puguin fer nit fins a 12 persones. Aquest era el programa vital que els propietaris requerien, i aquest és el programa al qual s’ha ajustat el projecte de Núria Salvadó.

S’hi imposa la senzillesa i la funcionalitat necessàries per a unes escapades cap a la natura que, si responen a la premissa de fer la vida fàcil, càlida i agradable, convertiran l’ocasionalitat en una buscada freqüència. Això explica la petitíssima cuina compartida, el mobiliari elemental i la climatització natural: fusta a terra i als sostres, convenientment aïllats; bloquets de Termoarcilla eco -de gran capacitat tèrmica- per construir els murs de càrrega i que deixen la seva rugositat vista, només emblanquinada, i una llar de foc de ferro com a únic element de calefacció. Tot plegat dona escalfor a l’hivern, mentre que a l’estiu les múltiples obertures als patis i la contraposició entre les façanes de ponent i de llevant afavoreixen la continuïtat entre l’espai interior i l’exterior i una sempre agraïda ventilació de cadascun dels àmbits habitables.

Van i venen de la muntanya, dèiem. El refugi és només el lloc necessari per allargar la convivència amb la natura. Per això fins i tot s’ha buscat viure la natura des de l’habitatge mateix. Protecció del fort vent de mestral, però obertura a aquesta façana de l’oest cap a les meravelloses vistes sobre el Priorat, per no perdre’s ni la Closa ni el Racó de Missa ni el grau de la Graellera. Tampoc al llevant, amb terrasseta i mirador sobre les teulades veïnes, els Boixets i la Roca de les Onze.

Lligant-ho al paisatge, no només des de l’experiència vital d’uns amants de la muntanya sinó també des de les extraordinàries oportunitats de convivència que els ofereix la casa refugi, es busca el sol. I, com destaca l’arquitecta reusenca Núria Salvadó, “amb una construcció mínima, per a la qual s’ha mantingut tot el que hi havia al vell solar (des de l’ametller fins al mur de pedra del fons de la parcel·la), a més de reutilitzar tots els elements de l’antiga casa que va caure (des de les teules fins als maons i les pedres per a l’arrebossat de la façana), aquest habitatge es pot fer servir de moltes maneres diferents”. Es tracta d’oferir un programa prou obert perquè cada estada, d’un propietari o de l’altre, d’una família o de l’altra, en solitari o amb un nombre considerable d’amics, es converteixi en una experiència diferent, senzilla, confortable, lluny de qualsevol formalitat, com a contrapunt a la residència habitual i a qualsevol atmosfera de quotidianitat.

El vell ametller, en un trànsit entre patis

De ponent a llevant, la Casa Closa transcorre entre patis que, com a espais intermedis, faciliten el trànsit entre les diverses dependències que, al marge de les connexions interiors, tenen accés independent. Des del primer pati amb porxo, a l’est, que conserva l’aire de l’entrada de les cases de poble, fins a la terrasseta que s’obre al paisatge i el sol de ponent, en aquest recorregut un espai central (el pati més íntim, el refugi del refugi) conserva el vell ametller que guarda la memòria del lloc i ofereix una visió, aquí sense vistes, del pas de les estacions.

Anar a la font – Ara.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: