’50 fotografías con historia’: al Port Vell, més que fotografies

Una fotografia capta un moment, a vegades màgic. Però, què hi ha més enllà de l'escena que capta l'objectiu? Què passa després que s'hagi tirat la foto? Quina relació tenia el fotògraf amb el fotografiat? Quin impacte va tenir aquesta imatge? Tot això ho explora l'exposició 50 fotografías con historia, que es pot veure al Passeig de Colom, al costat de la Gamba de Mariscal, fins al 27 d'agost. Grans obres de fotògrafs espanyols surten de les sales d'exposicions i es mostren, en una altíssima qualitat, al bell mig del carrer. No hi falten els grans fotògrafs catalans: Joan Fontcoberta, Francesc Català-Roca, Oriol Maspons, Agustí Centelles, Joana Biarnés…

Sandra Balsells Amra Efica

Amra Efica. Sandra Balsells (1993).

Més que una imatge

La clau d'aquesta exposició és que cada imatge està vinculada a una petita història que s'explica a la cartel·la. A més a més, cada fotografia està vinculada a un codi GQ que permet accedir a informacions i materials complementaris (com fotos relacionades o biografies dels fotografiats). Perquè en realitat aquesta és una exposició, que ja s'ha mostrat a Huelva i a Còrdova, ha estat produïda per Acción Cultural Española a partir del llibre de mateix títol de José María Díaz-Maroto, publicat per Signo Editores. 50 fotografías con historia ha comptat amb la col·laboració del Port Vell, l'Ajuntament de Barcelona, l'Ajuntament de Vilassar de Dalt, la Generalitat de Catalunya i la Diputació de Barcelona.

Ricard Terre Sant Boi de Llobregat

Ricard Terré. Sant Boi de Llobregat (1958).

Històries màgiques

El 1958, a Sant Boi, Ricard Terré va fotografiar una nena molt il·lusionada amb la seva primera comunió. Quan la va revelar va constatar que la imatge resaltava l'estrabisme de la nena, però ell va voler exposar-la, amb la convicció que allò prioritari era mostrar la il·lusió de la criatura. Gràcies a aquesta fotografia, i a la intercessió del fotògraf, un metge va operar la nena que va superar el problema d'estrabisme. Aquesta és una de les històries emotives que explica l'exposició. Una història amb final feliç que contrasta amb la de la fotografia El niño de la maleta, de Juan Manuel Díaz Burgos, realitzada a la República Dominicana el 1993. Burgos va establir una certa relació amb els nens del poblat on es va fer la foto, i de tant en tant els enviava joguines. A tots, excepte al nen retratat, que va retornar a Haití, d'on eren originaris els seus pares. Anys més tard acabaria a presó.

Juan Manuel Diaz Burgos El niño de la maleta

Juan Manuel Díaz Burgos, El niño de la maleta (1993).

Els carrabiners i els astronautes

L'exposició s'obre una imatge mítica, que es també la primera a nivell cronològic: Guàrdies d'assalt al carrer Diputació, d'Agustí Centelles. És a través d'ella que també es vol reflexionar sobre la relació entre la fotografia i la veritat. A la fi, aquesta fotografia que mostra uns carrabiners disparant rere el cadàver d'un cavall, no va ser realitzada durant els combats, sinó quan aquests ja havien acabat. De fet, els carrabiners, a la imatge, disparen en direcció contrària a on havien disparat. I, malgrat tot, aquesta és potser la imatge més vista del 18 de juliol de 1936 a Barcelona. I en una reflexió sobre la veracitat de la fotografia no hi podia faltar, òbviament, algun treball de Joan Fontcuberta, l'artista que més ha treballat aquest tema. I s'hi incorpora una fotografia de la sèrie Sputnik, que documenta la vida d'un oncle de Fontcuberta, militant del PSUC, que després d'exiliar-se a la Unió Soviètica va arribar a ser astronauta rus i va participar en algunes frustrades expedicions espacials (que potser mai no van existir, com el mateix oncle comunista de Fontcuberta). També Cristina de Middel retrata  astronautes inexistents. En el seu cas és directament una recreació imaginària sobre l'únic programa espacial d'un país africà: el que va proposar Zàmbia el 1964 i que mai no va fructificar.

Cristina de Middel Afronautas

Cristina de Middel, Afronautas (2011).

Històries incompletes

El fil conductor de l'exposició és el presentar fotografies amb una història al darrera. I algunes d'elles tenen una història impressionant. D'altres històries són més forçades. Senzillament les fotos representen moments de sort, en què el fotògraf estava al lloc adequat al moment adequat (com la de Geralvo Vielva, amb el seu magnífic retrat d'una florista parisina, o el cas de Pablo Juliá que va aconseguir una fotografia del líder popular Manuel Fraga amb propaganda electoral socialista). Pel contrari, hi ha altres fotografies que són mostra de la dedicació contínua d'un fotògraf a un tema (com la de Benito Román sobre els nans que es dedicaven al toreig bufo). És el cas també de Guillermo Meneses: va anar a Cuba, s'hi va establir, i va decidir anar a fotografiar els guerrillers; va aconseguir contactar-los a la Sierra i va fer-los unes fotografies, d'una qualitat tècnica no gaire extraordinària, que li van garantir portades a la premsa més popular i uns forts ingressos. Però en aquest cas la història extraordinària, en sí, no és la història d'una imatge, sinó la d'un fotògraf.

Pablo Julia El voto de Fraga

Pablo Juliá. El voto de Fraga (1982).

Llançar la fotografia al carrer

Posar una exposició al mig d'un carrer tan cèntric com el passeig Colom és, sens dubte, un encert. Permet que l'art escapi de les sales d'exposició i entri en contacte amb tots els que passen per la zona. El bon muntatge i la gran qualitat de les fotografies animen a molts dels vianants a aturar-se i a fixar-se en unes fotografies que en d'altres espais passarien desapercebudes. Algunes de les imatges triades són, sens dubte, sensacionals. A 50 fotografías con historia hi ha amor, hi ha dolor, hi ha humor, hi ha qüestionament de l'ordre, hi ha ficció… Algunes de les imatges pronosticaven, fa anys, el que vindria (com el primer biquini d'Eivissa, fotografiat el 1953 per Oriol Maspons). D'altres imatges no en queda res de res: n'ha desaparegut el protagonista, n'ha desaparegut l'escenari… Però ens queda la fotografia, que permetrà reviure i reinventar l'escena, una i altra vegada, a tots els que tinguin l'encert de passar pel Passeig Colom aquests mesos.

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

%d bloggers like this: