Res no ens ensenya tant com viure a peu de carrer. Anar pel món, creuar-se amb gent diversa o compartir moments incerts amb desconeguts ens fa tenir els ulls i l’esperit ben oberts.
Aquests dies estem passant per un altre episodi hospitalari familiar. El meu pare ha tornat a entrar a la sala d’operacions per una intervenció d’alt risc i tot ha anat bé. Aquest ha estat el quinzè capítol quirúrgic de la seva vida dilatada gràcies als serveis mèdics públics de què encara podem gaudir. A casa som molt conscients que això té un preu incalculable. Ens sentim agraïts a la comunitat i a l’administració per haver-ho fet possible. Sabem que a tot arreu no és així i ens arriben sospites que aquí potser algun dia no serà així tampoc.
De moment, moure’s en un hospital tan enorme com el Joan XXIII de Tarragona fa impressió. Hi ha portes mecàniques que llegeixen un QR per donar accés als acompanyants i que detecten quan ja hi ha una visita i, per tant, impedeixen que n’hi passi una altra més. L’edifici és antic però tot és net. El personal que hi treballa desprenen professionalitat i cordialitat en el tracte. Tot i que hi ha espais a què només es pot accedir si ets pacient, com ara les sales d’operacions, sabem que tenen robots que assisteixen els cirurgians: el Sistema Quirúrgic Da Vinci, per exemple. El meu pare va quedar enlluernat per la sofisticació de la maquinària que va poder veure abans que el sedessin i m’ho va explicar tot just quan s’estava en la sala de recuperació postoperatòria: “Tot el que hi ha allí val una fortuna”.
Als hospitals hi anem per força. Hi passem hores doloroses i angoixants, si som pacients; interminables i tedioses, si som acompanyants. Per això, els familiars dels malalts tendim a establir fàcilment relacions de cordialitat entre nosaltres i a interessar-nos mútuament per les circumstàncies que ens hi han dut. Durant aquests dies hem escalfat alguns seients. Ens hem quedat quiets en sales d’espera sense saber gaire què havíem d’esperar. Hem parlat amb els qui també eren allí perquè els silencis en llocs tancats, apartats de l’efervescència exterior, es fan estranys. I ens hem interrogat perquè volíem saber i preguntàvem a qui fos. En una d’aquestes converses, la meva interlocutora va remarcar que un pacient que acabava de passar davant nostre duia una bata d’hospital una mica desmanegada. I se’n va exclamar: “Mira que no tenir bones bates! Com si una bata costés gaire!”. No li vaig respondre aleshores, perquè em va semblar que no era bon moment per a mítings.
La cosa em va quedar per dins, però. I ara —dos dies després del comentari— he començat a elaborar la resposta que m’hauria agradat dir-li en aquell moment. No tinc prou informació per comptar quant puja el cost dels salaris de les persones que han atès el meu pare o bé quin pressupost es necessita per mantenir en condicions adequades tot l’edifici de no sé quantes plantes; només he pogut contrastar el preu del robot Da Vinci amb el preu d’una bata hospitalària. La relació és de 2 milions d’euros (més 140.000 euros anuals de manteniment) davant dels 17 euros de la bata. Segurament calen moltes bates per a tots els pacients que s’hi estan dies i que es canvien sovint. En tot cas, queixar-se de les bates em sembla un gest execrable tenint en compte que ara mateix tenim un país que genera necessitats a un ritme vertiginós amb relació als recursos de què disposa.
De vegades, per la simple desaprovació del que diuen els altres, aprenem a donar les gràcies pel que tenim. Segons com, res no ens ensenya tant com callar i escoltar.
Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More