Milei, Dios i La Mesías’

He vist ’La Mesías’, la nova creació dels Javis, i reconec que és una peça ben construïda, amb algun estirabot, alguna mancança en el guió (moments d’inversemblança notables) i algun excés estètic peculiar, com ara fer sortir un inflable de fira amb la forma d’una església, una concessió al barroquisme marca de la casa. Tot i això, el plantejament d’una secta familiar amb altes dosis de coerció espiritual, de violència domèstica i de notori mal gust musical, amb gotes inflamades de beneiteria, funciona com un mecanisme narratiu potent, perquè beu de l’excentricitat i de la religió entesa com un espectacle per a il·luminats. No obstant això, en el final de la sèrie (que no explicaré!), hi ha una mena de gir que ens aboca a una pregunta prou seriosa. ¿I si després d’haver patit l’eufòria mística de la «Mesías», la mare que funciona com un Sant Agustí adaptat al temps, amb un passat obscur i concupiscent i amb una renovada flama interior, els dos fills grans, víctimes de la bogeria, pensessin que cal un cert lligam amb una idea transcendent que implica un abandonament dels records nefastos i, alhora, una redempció de la seva ànima ferida?

Seguir leyendo….

Font: El Periódico – portada – Read More

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *