En un món on la poesia ha estat expulsada del seu lloc d’honor, Philip Larkin (1922-1985) conserva un gran prestigi entre els pocs i no pas gaire feliços seguidors que encara li resten. L’últim gran poeta quintaessencialment anglès, se n’ha dit. Un dels seus poemes més coneguts és ‘Church Going’, escrit el 1954, en què explica una visita casual a una església. S’adona del desús de l’edifici, on se celebrava la continuïtat social a còpia de matrimonis, batejos i funerals; de l’abandonament de la pràctica religiosa que donava sentit a les nostres vides: “Què farem d’aquestes esglésies quan no es facin servir?”. Ja llavors veu venir un futur de catedrals servades per als turistes mentre els altres temples resten “a mercè de la pluja i les ovelles”. La seva no és la mirada del creient que lamenta la descreença, és més aviat escèptic, sinó la del qui reconeix el paper de la religió en la societat i entén que la necessitat de transcendència de l’home ultrapassa creences i rituals concrets.
Font: Edició Catalunya d’EL PAÍS – Read More – [#item_author]