Categories
ELNACIONAL.CAT

Valentina Miozzo, la dona que ha passat el confinament sola a l’Àrtic

Tothom ha viscut el coronavirus de manera diferent. Per a molts, la pandèmia ha significat solitud o soledat. Per a altres, ha estat l’oportunitat de trobar-se amb ells mateixos i buscar aquesta mateixa soledat que s’ha fet insofrible per l’altra meitat.

Justament aquest és el cas de Valentina Miozzo, que es va mudar a l’extrem nord de Noruega, dins del Cercle Polar Àrtic, no només enmig de la pandèmia, sinó quan les nits polars duraven 24 hores. “Desembre i gener van ser dos mesos de foscor”, explica i recull la CNN. 

Miozzo, de la regió d’Emilia Romagna, al nord d’Itàlia, havia vist la seva vista trastocada per la pandèmia. Es dedicava a guia de viatges i acompanyava a italians en els seus viatges a l’estranger. “Tot estava concentrat en el turisme”, destaca. “La meva vida l’he passat viatjant, estava fora de casa uns sis mesos l’any”.

Canvi radical

Fins que va arribar la pandèmia. Com en molts altres indrets, la indústria de viatges es va frenar bruscament. Incapaç de guiar, va continuar escrivint en blogs i fent feina promocional de manera telemàtica. Però després de viure uns dels confinaments més durs del món, va arribar l’estiu del 2020, amb el virus suposadament sota control. Va ser aleshores, que va rebre una oferta per administrar una casa al Cercle Polar Àrtic i no ho va dubtar. 

“Estava espantada? No, ho vaig veure com una oportunitat per visitar llocs que potser no hauria triat mai”. I insisteix que “com que ja no podria fer la meva feina, aquesta era una manera de viatjar i viure una altra realitat, d’una manera més estàtica, segur, però en una part del món que no coneixia i que em fascinava”. 

Així, va deixar Mòdena, a Itàlia, d’uns 185.000 habitants i coneguda pels restaurants i menjars i la va canviar per Kongsfjord, de 28 habitants. “El supermercat més pròxim està a 40 quilòmetres”, explicava a la CNN. “L’hospital més pròxim està a 322 quilòmetres, i l’aeroport, òbviament, és petit i local i està a 64 quilòmetres”.

Els contrastos

“A l’hivern hi havia vents de 120km/h i gel per tot arreu, era difícil moure’s”, detalla. Els residents van al supermercat un cop cada setmana o cada dues, sempre que les carreteres estan transitables. Quan fa mal temps, no cal ni plantejar-s’ho. 

“Sabia que em dirigia a un lloc molt aïllat, m’ho havien advertit. Sabia que era extrem i sabia que estava a la tundra àrtica, però no havia estat mai a Noruega”, comenta. “Poc després de la meva arribada, també van arribar les nits polars”. Vint-i-quatre hores de negra nit durant 7 dies a la setmana. “Va ser una experiència increïble, viure dos mesos completament en la foscor. No va ser pertorbador, de fet, és més difícil viure amb la llum del dia”. 

I de la negra nit, a la llum de dia. Des de mitjans de maig fins a mitjans de juliol, el sol no es pon. “Es fa més difícil dormir”. 

La seva feina Kongsfjord va acabar fa uns dos mesos, però ha decidit quedar-se un temps més i ha llogat una casa. “Ha estat preciós ser aquí”. Pel que explica ha creat vincles forts amb els habitants de l’indret. Ja sigui per la pandèmia, l’harmonia de Kongsfjord o la seva gent. De moment, es planteja tornar a la seva feina de guia a la tardor, tot i que subratlla que “tornarà per visitar-los”.

 

 

Imatge principal: Noruega / Unsplash

Font: ElNacional.cat – Read More

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *