Categories
RACOCATALA.CAT - Raco Català

“Si no hi ha diners, producció pròpia. Se n’ha fet. O què era el ‘club més gran de Catalunya’, el Super3?”

Segona part de l’entrevista a un treballador de TV3 (per accedir a la primera, cliqueu a sobre). Parlem de dos punts que el director de la cadena, Vicent Sanchis, va confrontar: Esports i infantil. 

“Respecte als esports, ens hauríem d’anar 30 anys enrere, quan encara teníem muscle financer per plantejar-nos sortir la FORTA i negociar pels drets del futbol. En aquella redacció, hi corrien Jaume Roures de productor, Tatxo Benet i Joan Patsy. Gent molt llesta, molt ben preparada. I com aquell qui no vol la cosa, en aquest context de poder econòmic de TV3, negociacions, sorgeix Mediapro. No m’estendre més, però és un punt molt important d’inflexió, i per mi, la zona 0, de tot el que ha vingut després”.

“Fem el salt el 2010. Josep Maria Farràs, cap d’esports, rossellista, purgador d’elements laportistes. Amb ell va morir la informació esportiva que anés més enllà del “xuta i gol”, “minut i resultat”, “renovat” i “fitxa per quatre temporades”. Adéu a les exclusives, a reveure periodisme. Érem ‘El Mundo Deportivo’ televisió. Amb ell es van plantejar fer una televisió, Esport 3. Si mires com es va anunciar la cadena, un parell d’anys després, els objectius que tenia, i mires el que és a 2021, no és que foti pena, és que algú ha pagat pel que no era. És Esport3 una cadena de referència de l’esport català? Ho dubto. Qualsevol carrusel matinal esportiu, televisió local, i per descomptat la Xarxa, fa molt més per potenciar l’esport d’aquí, i amb molta més il·lusió i amb molt menys recursos. Una vergonya”.

“Farràs va matar la redacció. Les ganes per fer periodisme. El què ha vingut després, no ha fet més que mantenir aquesta inoperància. No sé si amb Laporta, encara no n’he parlat i no ho tinc pas clar, s’ha sacsejat el panorama i s’han recuperat les ganes de viure en aquella redacció, però la tornada d’en Xavi Torres, defenestrat durant anys per Farràs, és una gran alegria. Un dels homes més apassionats que conec, que entén de futbol, li agrada, el sap explicar fugint de tòpics. Escoltar-lo és sempre un plaer per com ho fa i totes les emocions que et transmet. Tenir algú així apartat durant una dècada, és privar a l’audiència del millor que té esports”.

“Els esports ha de tornar a la senda que es va voler marcar a l’inici o s’hauria d’apostar per una “Catalunya més que un sol club”. Un país poliesportiu, on la suma de molts clubs, esports i que hauria de passar per la creació i projecció d’un ‘star system’ propi d’esportistes catalans, que són cracs, alguns mundials en les seves disciplines i que la gent més enllà dels Bou, Jornet, no coneix. L’alpinista Ferran Latorre, de qui s’ha parlat, hauria de tenir molt més protagonisme, sortir més als ‘Telenotícies’, als espais d’entreteniment, al ‘FAQS’ i tot, i en un Esport3, hauria de tenir programa propi amb les seves travessies, no discutirem ni el format, ni la periodicitat”.

“I no et parlo només de Latorre, a mi m’encantava un nedador nord-català, en Frederick Bousquet, busca’l (si ens llegeix, veurà que gràcies a ell, aquest dimarts el vam incorporar a una notícia on parlàvem de les dues nedadores catalanes que competiran als Jocs Olímpics amb França). Bousquet, un catalanet del nord, era un tità a França. Ningú el tossia a una piscina. Se n’hauria hagut de parlar molt més aquí. Tu n’has sentit parlar?”. En aquest punt li dic que “sí”, que no el tenia present ara, però per allò que el cognom era un de català afrancesat, en el seu moment de màxim apogeu, el recordo d’haver sentit al ‘Telenotícies’ i quedar-me amb com estava escrit i que era un nedador d’alt nivell”.

Hem quedo amb aquesta idea tan clara de com hauria de ser un canal d’esports. S’hauria de veure si en aquest camp, una aposta poliesportiva i tan territorial, podria reeixir. Encara que no fos així, l’interés dels reportatges, la promoció de l’esport català i la presència de tantes disciplines diferents, milloraria ostensiblement l’actual i avorrida Esport3, amb tertúlies, reportatge antics, partits en diferit i algun que altre, en directe, amb poc interès competitiu.

Personalment, crec que tot i que la quota de pantalla milloraria, crec que ara tendeix a res, el què atrau a l’audiència és el futbol i els equips que mouen masses. A l’Estat, les xifres d’aquest esport quan es pagava individualment per cada paquet, no com ara que t’abones tota una temporada i ho veus tot, indicaven que dels 20 equips participants (o 22 que els va arribar a tenir la Lliga) , només dos eren els rendibles i els que generaven tot el negoci: Barça i Madrid. A molta distància venia l’Atlético de Madrid, els dos principals clubs bascos, Atlètic Club de Bilbao i Reial Societat, i després, amb poques diferències remarcables, la resta. De fallar l’aposta multiesportiva, un Esport3 hauria de ser un BarçaTV?

Li trec l’abandonament del públic infantil i juvenil per part de TV3, i a qui el mateix director, Vicent Sanchis, dona per perdut, i en culpa en part la manca de pressupost que els impedeix competir per les grans produccions mundials amb les cadenes d’streaming. M’apunta una frase: “Si no pots comprar, inventa”. Li demano que la desenvolupi i la idea és la següent: “Com en tot a la vida, si tens necessitat d’una cosa, i no hi pots accedir, mira que tens, i com pots obtenir el més similar al que et proposis”. Després, afegeix: “Producció pròpia. Se n’ha fet. O què era el ‘club més gran de Catalunya’, el Super3? Era una idea de gent de la tele que va fidelitzar a centenars de milers de nens que es passaven la tarda mirant a veure si sortia la seva pregunta o quan era l’aniversari, el seu nom en pantalla”.

“Ara, partir d’una idea així, potser no et funcionaria. Les regles han canviat i estan tot el dia ‘amb les pantalletes’. Cert, però te’n vas a qualsevol mercat internacional de televisió, i la televisió del país més insignificant, té una programació infantil seva, feta pensant en els seus nens i joves, en el seu idioma, i allí se la miren, i dubto molt que siguin els pares els qui els hi obliguen. Ara no me la miris de vendre, perquè no m’interessa, però la idea és boníssima”.

“Després hi ha fenòmens com ‘Skam’, que estan per sobre d’aquestes produccions. Espanya, Itàlia, Anglaterra, Estats Units… És una sèrie juvenil noruega que es veu a tot el món (en vam parlar ahir, perquè també ens l’havia tret com a exemple algú que viu al país nòrdic i és de les més vistes a Netflix). Una sèrie noruega, en noruec, competint en un mercat anglosaxó, programada per tot el món i venent llicències a altres països. Amb els diners que deuen haver guanyat, desconec si hi ha algú privat pel mig, però, et compensa i tant, apostar per fer producció pròpia i teva. Projecció, prestigi i ingressos”.

“Amb els diners d’un ‘Skam’ català, doblo l’aposta. A Catalunya hi ha grans creadors i guionistes. No sé si s’ha intentat, però te’n vas a veure els germans Pastor, que treballen per les grans plataformes d’streaming i viuen a Barcelona, o en David Victori, que ha estat realitzador d”Skye Rojo’, també a Netflix i de les més vistes, i que té una pel·lícula com ‘No matarás’, imaginativa i la producció, descomptant el sou de Mario Casas, deu haver estat relativament assequible. T’hi reuneixes i els hi proposes fer una sèrie en català. No sé el catxet, ni com estaran d’enfeinats o si ja tenen un projecte que amb quatre retocs es podria reubicar a Barcelona, Vic, Girona, l’Ametlla del Vallès. Si accepten, i ho tens signat, ja pots trucar a Netflix per començar a moure l’expansió internacional. I la podran doblar, subtitular, però la ‘VO’ (versió original) en català, i a tot arreu, es veurà la marca de Televisió de Catalunya”.

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *