Categories
ELNACIONAL.CAT

S’anuncia un gran terratrèmol

La derrota de Pedro Sánchez a les eleccions madrilenyes suposa un primer moviment sísmic d’una cadena que només pot acabar amb el big one, el gran terratrèmol que més aviat del que pot semblar provocarà la caiguda del president del Govern espanyol i l’ascens de l’extrema dreta al poder executiu. En d’altres poders de l’Estat és obvi que ja hi és i actua en conseqüència, preparant el terreny.

Pedro Sánchez va pactar amb les esquerres no pas per voluntat sinó perquè no va tenir més remei, per una qüestió de supervivència, però des del principi ha volgut girar cap a la dreta pensant equivocadament que els poders fàctics de l’Estat, inclosa la vella guàrdia del PSOE, li acabarien perdonant les seves aliances amb partits republicans. Ha congelat el salari mínim, no ha derogat la reforma laboral del PP i ha frenat iniciatives respecte els límits als lloguers o a la llei mordassa. Actuar a la defensiva respecte dels seus adversaris li ha fet perdre la seva identitat com a referent de l’esquerra política. La prova és que malgrat l’augment de participació a la Comunitat de Madrid, en l’àmbit de les esquerres el PSOE ha perdut escons, mentre que Más Madrid i Unidas Podemos, n’han guanyat. D’això se’n diu perdre la iniciativa política.

Sánchez es troba ara atrapat en les seves contradiccions perquè, faci el que faci, li provocarà un desgast polític difícilment suportable tenint en compte que no té majoria al Congrés. Els indults, mal si els concedeix i mal si no ho fa

Sánchez es troba ara atrapat en les seves contradiccions, perquè faci el que faci li provocarà un desgast polític difícilment suportable tenint en compte que no té majoria al Congrés. Posem l’exemple més fàcil: els indults als presos polítics. Si indulta, l’ofensiva cavernària no el deixarà respirar, automàticament es convocaran eleccions a Andalusia i tornarà a perdre. I si no indulta, el suport d’Esquerra Republicana, que és imprescindible per tot el que és important de la legislatura, difícilment es podrà mantenir.

La única manera de retenir ERC a la majoria parlamentària seria facilitant el PSC la investidura o si més no l’estabilitat del Govern de Pere Aragonès. La investidura seria tan arriscada o més que els indults per al PSOE i difícilment digerible per a les bases independentistes, però una quotidianitat basada en l’intercanvi de favors parlamentaris sempre resulta més suportable. En tot cas, és una possibilitat que ha incidit aquesta setmana i gravita sobre les negociacions de JxCat amb ERC.

Òbviament el discurs socialista de cara a ERC serà que si fan caure el Govern més progressista de la història vindrà el més franquista de la democràcia. Llavors ERC haurà de reflexionar de què serveix un Govern tan progressista que no és capaç d’aturar la repressió i la persecució que, com hem vist aquests dies, continua creixent amb l’evident voluntat desestabilitzadora del búnquer judicial. I ja comença a circular dins el moviment independentista la teoria del quan pitjor, millor. Contra l’extrema dreta, com contra Franco, es lluita millor.

L’única manera de retenir ERC a la majoria parlamentària al Congrés seria facilitant el PSC l’estabilitat del Govern de Pere Aragonès, sobretot ara que els republicans es disposen a governar en minoria

El més probable és que Sánchez no s’atreveixi a fer res, confiant que amb la distribució centralitzada dels fons europeus del Pla de Recuperació faci callar les crítiques, quan és inexorable que tothom quedarà descontent i considerarà insuficient el que li atribueixin. I si Más Madrid ha superat el PSOE, el mateix pot passar a l’Aragó amb Teruel Existe; al País Valencià amb Compromís; a Galícia amb els grups nacionalistes, i a Andalusia amb la franquícia de Podemos. Pedro Sánchez se les prometia molt felices pensant que la irrupció de Vox li assegurava al PSOE el primer lloc en el rànquing. Tanmateix, ara ha quedat clar que la coalició PP-Vox torna a estar en condicions de guanyar unes eleccions generals davant d’unes esquerres esmicolades.

Malauradament, en el sistema d’”opulència comunicacional” en el qual s’han instal·lat les democràcies, la gent ja no vota pel que fan els polítics sinó pel que diuen. I Isabel Díaz Ayuso tenia un relat i el PSOE no en tenia cap. Ha passat exactament el mateix que a les presidencials dels Estats Units de 2016. Donald Trump tenia un discurs carregat de mentides, però en el de Hillary Clinton no s’entenia el que volia dir.

Si els madrilenys haguessin votat pel que ha fet Isabel Díaz Ayuso, la lideresa del Partit Popular no hauria tret ni un vot. No oblidem que a la Comunitat de Madrid hi ha hagut més morts de Covid en proporció a la seva població, malgrat la manipulació de les xifres. Al seu sistema de salut es van produir dimissions en cadena dels quadres tècnics sanitaris que no estaven disposats a assumir les barbaritats de la presidenta, però Díaz Ayuso ha sabut alimentar per primer cop el sentiment de pertinença madrileny. I ho ha fet amb un grau de cinisme aclaparador perquè ja és el súmmum que els franquistes cridin llibertat. Circula una frase atribuïda a George Orwell que se non è veroè ben trovato“Quan el feixisme arribi finalment a Occident ho farà en nom de la llibertat”. Així estem.

T’ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat

Anar a la font – ElNacional.cat

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *