Hi ha més d'un filòsof que estaria d'acord en afirmar que la filosofia en comptes de resoldre dubtes, genera més dubtes. En un principi sembla una disciplina que no ens proporciona respostes, però no és així.
Com a totes les disciplines del saber, al llarg dels anys, la filosofia ha anat aportant llum a qüestions transcendents d'enorme profunditat. Tanmateix existeix també una visió global de la història de la filosofia en la que se'ns presenten les diferents tesis dels filòsofs com comprensions de l'existència confrontades i, a voltes, antagòniques. I aquí és on rau el debat: la filosofia com un garbuix de dubtes amb un garbuix variat de respostes o bé la filosofia com un camí vers a la resposta d'un gran nombre de dubtes que ens inquieten.
Si analitzem, més enllà de tesis, els discursos dels diferents grans filòsofs, trobem uns raonaments basats en una lògica implacable. Això, per exemple, ho trobem en filòsofs de tesis contundents com Schopenhauer o Nietzsche. I, a la vegada, trobem també una lògica aprofitable en discursos amarats d'un cristianisme empallegós, com és en el cas de Sant Agustí. Partint d'aquesta lògica, al llarg de la història de la filosofia, enmig de debats i discussions de tota mena, trobem les pistes que ens condueixen cap el camí a les preguntes que ens plantegem i també trobem els atzucacs on ens han dut determinats raonaments.
L'enlluernament de Kierkegaard o de Sartre davant la condició humana ens aporta, en un viatge del segle XIX al segle XX, una concepció de l'ésser humà complementària que ens convida a centrar el focus del coneixement en determinats aspectes significatius de l'individu.
I, de fet, es tracta d'orientar el focus de les reflexió en específics elements de les qüestions que ens amoïnen per poder anar teixint unes respostes a qüestions fonamentals de la vida.
Així doncs, la adició de més filòsofs entorn a determinats dilemes sempre acaba sumant, quan ens lliurem de prejudicis i de competències absurdes.