Quatre gats contra els indults a Barcelona

Si la manifestació d’aquest divendres a Barcelona contra els indults tenia per objectiu escalfar la concentració de diumenge a la plaça de Colón de Madrid, es pot dir amb rotunditat que no ha servit ni per a això. Un parell de centenars de persones davant la Delegació del govern espanyol del carrer Mallorca, la presència d’Inés Arrimadas com a principal estrella política desplaçada des de Madrid, unes quantes selfies de la presidenta de Ciutadans amb els concentrats, crits de Viva Espanya, un cert desànim per la pobresa i fredor de l’acte… i poca cosa més. Cap a casa. Els temps feliços en què Arrimadas era un pol d’atracció ciutadana i mediàtica han passat conforme a la posició al Parlament, on els taronges han retrocedit de 36 a 6 escons; de ser el principal grup de la Cambra el 2017 al penúltim en l’actualitat.

Poden molts catalans votar partits espanyolistes però d’aquí a estar en contra dels indults hi ha un abisme. Serà també perquè, com reflecteixen les enquestes, la presó dels membres del Govern i de les entitats sobiranistes fa ja temps que es considera exagerada. És una pantalla que la majoria de la ciutadania catalana ha llegit com una qüestió individual i d’humanitat que és lluny, molt lluny, de resoldre el conflicte entre Catalunya i Espanya. Aquesta serà una altra pantalla juntament amb la de la llei d’amnistia i el referèndum acordat, però encara no s’hi ha arribat.

La pobra manifestació posa en relleu, encara que la concentració no era necessària per a això, dues coses: que el carril central de la societat catalana està molt allunyat d’aquestes posicions extremistes que s’han manifestat aquest divendres al carrer i que, com es comprovarà diumenge, Barcelona i Madrid són avui ciutats amb una pulsió diferent sobre el que són els drets fonamentals, la democràcia i la justícia. Mentre a Catalunya els catalans poden sortir al carrer a favor de l’amnistia, a Madrid se surt perquè els presos polítics catalans continuïn a la presó.

Dues mirades abismals sobre el mateix problema i la constatació que l’espanyolisme només és capaç de presentar-se unit contra les ànsies de llibertat dels catalans. L’anticatalanisme, que sempre ha existit però es va activar d’una manera imparable amb el canvi de segle i el segon mandat de José María Aznar, ha copat el poder espanyol i s’ha apoderat del relat. Esclar que canvien governs a través dels processos electorals, però no canvien ni el poder judicial ni el mediàtic. Sobretot, el judicial, que s’ha acabat convertint en el poder polític a Espanya per antonomàsia, controlant l’agenda política i marcant el pas de tot el rellevant que ha succeït en els últims quatre anys.

Font: ElNacional.cat – Read More

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *