Post Title

Els hopi són els habitants natius del nord-est de l’estat d’Arizona, als Estats Units. Són uns 18 mil, dels quals uns 6800 parlen la llengua hopi, llengua de la família utoasteca.

Abans no entrem en matèria, recordem que deia Sapir, un dels grans lingüistes del s. XX pertanyent al corrent relativista. De forma molt resumida deia que els mons de les diferents societats són mons diferents, no són el mateix món amb diferents etiquetes. I què volem dir amb això? Que darrere de cada paraula hi ha tota una mentalitat, una concepció cultural i que a vegades no tot és tan senzill com traduir una paraula i prou, sinó que cal entendre les connotacions culturals que hi ha darrere d’aquella paraula i que aquestes connotacions culturals poden variar de poble en poble, per molt semblants que siguin les llengües que parlen.

En català tenim que la categoria del plural s’aplica a objectes perceptivament tangibles, com podrien ser cadires o persones, com també podem aplicar el plural en cicles imaginaris com els dies, que no són perceptivament tangibles.

En català podem agrupar tant cadires com dies, és a dir podem aplicar el plural de dues maneres: amb plurals reals i amb plurals imaginaris. Podem dir deu cadires com també podem dir deu dies. Les cadires les podem agrupar físicament, per tant no cal que ens les imaginem, és un plural real. Però els dies no els podem agrupar físicament, ens els hem d’imaginar, és un plural imaginari. Podem experimentar les deu cadires però no podem experimentar deu dies, sinó que experimentem un dia, rere aquest dia en podem experimentar un altre, però no tots alhora a diferència de les cadires. Però en tot cas, si experimentem un dia, els altres 9 restants són a la nostra imaginació. Segons Whorf, un altre dels grans relativistes del qual ja n’hem parlat en aquest programa, aquest patró mental ve del fet que el català (i les altres llengües que funcionen igual) confon les dues situacions diferents i té un sol patró per a les dues situacions, la real i la imaginària. El que fem amb el plural imaginari és aplicar un patró cíclic per a cada dia, ens els imaginem com a objectes físics i així els podem agrupar i podem dir «deu dies». Aquest patró té una conseqüència cognitiva pels parlants de llengües europees els quals conceben intervals temporals com els dies, com a objectes concrets i estan (estem) disposats a experimentar el temps d’aquesta manera.

Què passa amb els hopi? Doncs que la categoria gramatical del plural sols es fa servir amb substantius referits a entitats, o sigui, a objectes tangibles. Les paraules que denoten intervals de temps pertanyen a una categoria especial de classe de paraules anomenades tensors, els quals no tenen plural. Els tensors es poden comptar, això sí, però fent servir nombres ordinals: «primer dia, segon dia, etc.». Segons Whorf, això no és com comptar peces d’un objecte, sinó que és comptar successives reaparicions de la mateixa cosa, la qual no pot conformar un grup. Per tant, en hopi no hi ha plurals imaginaris, no podem dir «deu dies».

Així en hopi el temps és comptat per dies o per nits i el compten amb nombres ordinals, el qual no segueix el mateix patró que comptar cadires, per exemple. Comptar dies, fent servir els ordinals, és com comptar reaparicions successives de la mateixa cadira, amb la qual no podem formar un grup. Ho sigui, no és una acumulació de cadires el que fem, sinó una reaparició de la mateixa cadira cada vegada que la comptem.

El cas és que en català i en altres llengües europees, els noms comptables inclouen paraules que fan referència al temps. Mentre que en hopi aquestes paraules pertanyen a una altra categoria, la dels tensors. Aquesta manera de concebre el temps tan diferent segur que té uns resultats cognitius diferents entre els parlants de hopi i la resta. Per a nosaltres el temps és tangible mentre que pels hopi, no. El fet que per a nosaltres el temps és tangible ho demostren expressions metafòriques com: estalviem temps; comprar temps; el banc del temps; el temps és diners; un temps llarg; el pes del temps; no tenir prou temps; etc.

Com hem dit, per els hopi els dies són cicles que es repeteixen. Per tant, cada dia no és diferent de l’últim amb contrast amb el que nosaltres diem: demà serà un altre dia! Els hopi emfasitzen continuïtat i persistència, enlloc de canvi.

Per tant, podríem afirmar que la concepció del temps no és igual a tot arreu, sinó que depèn de la natura de la llengua l’ús del qual s’ha desenvolupat.

 

Us ha agradat? en voleu més? Text extret del llibre del mateix autor ‘Les llengües de l’Anaconda’ de Viena Edicions:

Podeu sentir-ne l’àudio a ivoox

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *