Categories
RACOCATALA.CAT - Raco Català

OPINIÓ – Oriol Ibàñez: Vertebrar, una vegada més

Els seguidors d’aquesta tribuna saben que hi ha un tema que hi apareix de manera constant: la vertebració d’aquest país nostre que no apareix als mapes polítics però que és tan viu en infinitat d’àmbits de la vida.

Doncs aquesta primera quinzena de juliol podem estar ben joiosos: ni una, ni dues sinó tres mostres que afavoreixen teixir el més precís dels mapes.

Vegem-los per ordre cronològic:

5 i 6 de juliol: I cimera Illes Balears – Comunitat Valenciana

Que el nom no us espanti. La primera cita va ser aquesta cimera que va permetre a partir de diferents debats sectorials i participació d’agents diversos d’ambdós territoris enfortir estratègies comunes i lligar acords. Com tot el que se celebra en el marc de la crisi econòmica i social que ha implicat la pandèmia diversos temes són recurrents però necessaris: lluita contra el canvi climàtic, transferència de coneixement, reactivació immediata de l’economia i un canvi de model econòmic i social o afrontar reptes com la sostenibilitat o l’aposta per la diversificació.

Òbviament, dues presidències socialistes, dels respectius sucursalismes socialistes, no és un fet innocu a la cimera i idees com l’enfortiment de les perifèries davant del centralisme o el canvi de model de finançament també apareixen en la columna vertebral de la trobada. Respecte la primera el primer pas per enfortir-se és deixar-se de sentir-se i de titllar-se com a perifèria. I és que el País Valencià i les Illes Balears i Pitiüses tenen prou fortalesa social, econòmica i política per no necessitar ser perifèria de ningú. I és que aquest concepte recorda vagament aquell auto anomenat “eix de la prosperitat” que a principis dels segle XXI van vendre la Comunitat de Madrid i els dos territoris que ens ocupen avui, aleshores governats tots pel Partit Popular i submergits en una prosperitat de cartró pedra que va acabar convertint-se en una època de corrupció i balafiament de les finances públiques.

Pel que fa la segona ànims i escalf. Com en tot, sempre hi ha algú que ja ha transitat el camí i mostra a la resta què passa malgrat que mai no se’l sol tenir en compte. Catalunya ja va fer aquest itinerari amb escassos rèdits. Segurament és normal que s’hi encaparrin: l’home és l’únic animal que s’entrebanca dues vegades amb la mateixa pedra.

12 de juliol: reunió Roger Torrent – Rafa Climent

Primera trobada de la història entre els consellers dels àmbits d’empresa i treball de la Generalitat de Dalt i la de Baix que deia l’enyorat Barnils. Que després d’una quarantena d’anys d’autogovern els responsables d’un conselleria tan transcendental en un territori tan dinàmic com el nostre no s’haguessin reunit és, senzillament, una vergonya. Òbviament a la reunió s’hi van tractar amplitud de temes de vital importància en el context actual: exigir que els fons europeus arribin a la petita i mitjana empresa, incidir en la transferència tecnològica, un projecte de col·laboració en mobilitat elèctrica i, en resum, crear diferents grups de treball en àmbits d’interès per a l’economia d’ambdós territoris. A la roda de premsa posterior el representant valencià va verbalitzar una situació que fa massa temps que dura: “no podem viure d’esquena”. És així de simple: el País Valencià i Catalunya, a banda de ser veïns, tenen tantes coses en comú en l’àmbit cultural, social, econòmic en què ajuntant esforços poden ser molt més forts, ambdós, que és estúpid no aprofitar-ho.

13 de juliol: reunió Pere Aragonès – Xavier Espot

I per acabar la tríada la trobada de més rang i un altre cas greu per la poca periodicitat: la trobada entre el president de la Generalitat de Catalunya, Pere Aragonès, i el cap de govern d’Andorra, Xavier Espot.

I en aquesta, és clar, s’hi van tractar múltiples projectes transfronterers: en salut, infraestructures, medi ambient, teixit econòmic o cultura. Per sort, van acordar donar un nou impuls a la cooperació entre ambdós territoris a partir de trobades tècniques periòdiques i polítiques bianuals. I és que feia dotze anys —dotze!— que els dos màxims representants no es reunien. Una altra vergonya.

Tenim la sort que als Països Catalans no cal inventar res a fi de vertebrar-los. No cal crear coses del no res: els vincles són existents, només cal incentivar-los. Som-hi, depèn de tots!

 

 

 

 

 

 

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *