OPINIÓ – Oriol Ibàñez: Tot és mentida

L’altre dia mentre esperava el tren a l’estació van entrar uns nois joves amb la màscara al coll. Van fer una ullada a les portes per accedir a les vies i finalment es van decidir: es van colar darrere una noia que va validar, correctament, el bitllet. Just al costat d’on va passar tot això, palplantat i sense badar boca, hi havia el noi amb l’armilla indicadora que la seva feina és la d’informar els usuaris. Primer de tot vaig pensar que potser els hauria d’haver cridat l’atenció. Potser en va, però com a mínim, intentar-ho. Per colar-se i per no portar correctament posada la màscara.

En aquell moment vaig recordar una altra situació similar. Després de pujar en un autobús urbà i haver localitzar seient vaig veure com entrava un noi, validava el bitllet i seia al fons del vehicle. Tot plegat, de nou, amb la màscara al coll. Sense que el conductor li hagués dit res en entrar. Amb la meva susceptibilitat extrema respecte les mesures per evitar el contagi vaig pensar d’anar al xofer a dir-li que li cridés l’atenció. I si no feia cas fins i tot que no arrenqués (malgrat que, òbviament, no era positiu per mi) fins que no se la posés. I si calia que avisés la policia per obligar-lo a posar-se-la correctament. És cert que no ho vaig fer. Vaig imaginar que li anava a dir al conductor i que ell em deia “i jo què vols que hi faci? Els ho puc dir i ells o m’envien a pastar fang o se m’encaren.” Només cal que poseu en un cercador “agressions per demanar posar màscara” i trobareu un gavadal de notícies sobre persones a qui han agredit per, simplement, recordar l’obligació de complir les mesures sanitàries vigents a l’hora de disminuir els contagis.

Mentre pensava tot això van arribar un altre parell de joves a l’estació. Van provar de validar el bitllet que duien però els el retornava. Finalment a un li va funcionar. L’altra es va quedar amb un pam de nas a l’altra banda de les portes. La reacció vas ser fàcil. La mateixa que els anteriors: colar-se darrere d’algú que entrava després de validar correctament el seu bitllet. Una persona que com jo va veure tota aquesta situació es va escandalitzar encara més que jo i va anar a demanar explicacions al venedor de bitllets: “se us està colant tothom i no intenteu ni impedir-ho. Si jo faig el mateix tampoc no em direu res?” La resposta del venedor no va ser amb el tacte que calia esperar d’una persona que treballa de cara al públic: “soc policia jo? Què puc fer per evitar que no es colin?” Tanmateix però aquesta persona que tant es queixava i tant s’exclamava va validar correctament el seu bitllet d’una zona quan realment la seva destinació es trobava a dues zones. Tot és mentida.

L’exemple anterior, rellegint-lo, em sembla que es pot agafar per la banda “la joventut és incívica”, “no respecten res”, “això abans no passava”. Res més lluny de la realitat. Seguim.

L’altre dia un amic que viu fora i havia tornat de visita després de molts mesos ens va explicar que s’havia llevat amb símptomes semblants als del COVID. Va anar a fer-se la prova i sí, positiu. Conseqüència immediata els seus pares també positius. A partir d’aquell dia, òbviament, el grup de missatgeria instantània de la colla va ser monotemàtic: comunicat mèdic diari puntual a primera hora del matí. Un dia, però, vam anar més enllà del comunicat mèdic estricte. L’amic ens explica que el pare (recordem: positiu) es troba tan bé que fins i tot ha anat a ensenyar una plaça d’aparcament que té a la venda.

Aquí van saltar pels aires tots els filtres, protocols i conveniències. En resum, un home al voltant dels 70 anys que sabia que era positiu i, per tant, altament contagiós va citar-se amb una altra persona sense, és clar, que aquella sabés que amb qui es trobava era positiu en COVID.

I després resultarà que ens estranyem que hagi passat un any i mig de l’esclat de la pandèmia i que encara arrosseguem tot aquest llast, que posem el crit el cel perquè els governs ens restringeixen els drets fonamentals, que no hem pogut sortir del nostre municipi, de la nostra comarca, del nostre país, trobar-nos amb amics i família tants com volguéssim, tornar a casa a l’hora que ens plagués…

Aquest és el cas que a mi m’ha tocat de prop. Però si aquest va ser així. Quants han estat similars? A molts mitjans només reflecteixen els incompliments del joves. Però són els únics? No ho crec. I és que tot és mentida.

Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *