No soc de Barcelona. He viscut a Barna, i per sort, ja no. Tampoc hi treballo des de fa uns anyets, després de molt de temps fer-ho. No anava en cotxe a la feina, era un dels ‘afortunats’ que podia desplaçar-me en transport públic.
Amb RENFE cada setmana era una aventura. Un “guaita, què fan ara”. No hi havia setmana que no hi hagués incidència. I molts cops aconseguien estar mesos sense repetir la mateixa: Fallada elèctrica, monja atropellada, cap a la via i guillotinat, descarrilament, desbordament del riu, esllavissada, inundació, neu, cotxe accidentat, tren accidentat, un cavall atrapat, vies tallades per una manifestació.
Cada setmana RENFE te la jugava. No fallava. És en la seva naturalesa, fallar. I sort que no vinc de Terres d’Ebre, allí el servei és directament com per anar a Madrid, plantar-te al despatx del ministre, arrossegar-lo de l’orella els 500 quilòmetres que hi ha de distància fins a Tortosa, pujar-lo a un tren buit, i com a ‘Speed’, si el tren s’atura abans d’arribar a Barcelona-Sants, per alguna incidència, la dinamita col·locada per tot l’aparell, explotarà. L’endemà hi hauria bandera a mig pal i funeral d’Estat a un ninot de cera, davant de l’impossibilitat de distingir què era ministre de què és, sense cap mena de dubte, tapisseria.
Continuo anant a Barcelona amb tren, és una ciutat agressiva amb els cotxes. Si detecten que ets de fora, un comú amb patinet t’envesteix i et fa descarrilar, per després aparèixer un segon, amb una ampolla de combustible biocompostable i un mocador encès, per llançar apuntant al dipòsit de benzina.
Amb tren ja queda clar que no ets de Barcelona, que arribes amb l’únic salva conduït que la Khaleesi Colau ha autoritzat als subhumans que vivim fora per visitar la ciutat. Únicament per unes hores, per expulsar CO2 i consumir aire, i gastar la moneda comestible, ‘Joansauras’. Si t’atreveixes a mirar malament un bloc de formigó o fas un comentari sobre els atacs epilèptics que patia l’idiota que ha pintat aquesta illa de l’Eixample, dos comuns sorgits del clavegueram d’on treuen els nudrients necessaris per a subsistir, se t’enduran a un Ateneu Popular Comú, on rebràs un curs de reeducació ciutadana per a ser útil al gran projecte de destrucció massiva anomenat Pla General d’Urbanisme, líderat per la intèrpret de la Khalessi, la Janet Sanz.
Aquesta distopia, de llegir-la un representant, una representant o unx representant de Barcelona en Comú, s’hauria posat més calent que quan va descobrir que podia fer servir l’oli de kalamata de Casa Ametller com a lubricant per a les seves pràctiques amb hortalisses, i evitar el màxim la fricció.
Tot això, per dir-vos que he vist aquesta postal que la regidora del Districte de Sant Martí, Sílvia Casorran, envia tota ella tan cofoia a ‘les amiguis comunis’ des de “la Catalunya profunda”. “Catalunya profunda”? Tu sí que n’ets de “profunda”.
Què és aquest menysteniment cap al país? D’on ve aquest complex de superioritat pixapí? Us penseu que són salvatges i en veritat, si fóssiu conseqüents amb el que prediqueu, des del vostre credo ecoprogre, serien l’equivalent als superhomes de Nietzsche. Gent que té el privilegi de viure al camp, allunyada de l’esclavitud del rellotge, i posseïdora d’una vida sana i natural. No us voten. No tindreu mai cap seu local allí, ni representant, perquè allò que creieu que els hi podeu oferir ja ho tenen. Creix per tot arreu i es respira aire pur.
Lamentablement, el que creix a Barcelona són lletges superilles, pintades estridents, tòxics blocs de formigó com a bolets, i el pitjor, tramvies. I es respira un aire de merda, als carrers adjacents a les superilles, perquè tot el trànsit, més i amb majors col·lapses, s’ha traslladat allí, I que la gran aposta en mobilitat d’un ajuntament al segle XXi sigui un tramvia, només vol dir una cosa, i pronunciar-la està penat legalment. Només he d’afegir que, quan descobreixin que a l’antiguitat les semideesses com Ada Colau eren transportades amb lliteres per esclaus, el taxi a Barcelona, tal com el coneixem té els seus dies comptats. I la nova estampada negra i groga, seran les joventuts de Catalunya en Comú, amb petos d’aquests colors, corrent amunt i avall per la ciutat carregant Colau, Sanz, Casorran i Pin quan la trobin tirada pels llocs. Els comuns seran els que tindran les cames més musculades.
Casorran ha marxat a la zona rural, allà on no els voten, a la ‘Tractòria’, per fer la gràcia, reivindicar els antiestètics blocs de ciment que provoquen accidents i ja han matat una persona. Però la mort, la dels altres, la dels que no són dels seus, és material humorístic de primera per Casorran. Així, la desgraciada mort de Muriel Casals es va convertir en acudit a la seva prodigiosa ment, i en comptes de guardar-lo per sopars d’amanida, tofu i postre de carabassa, va decidir compartir-lo a Internet. Tothom preocupat per la pobra Muriel, però “què hi ha del ciclista? Què ningú ha pensat en el ciclista?”. L’autèntica ‘víctima’, segons aquesta comuna, ja que va ser Casals qui va ser provocar l’accident. “Hi, hi, ha, ha. Fes-me like, Janet”
No val la pena qualificar-la com a ésser humà. Ser ella és el càstig més gros possible.
Una persona amb una mica de decència hauria esborrat el post (igual ho va fer, no ho sé). Una persona penedida s’hauria esborrat de totes les xarxes socials j hauria fet propòsit d’esmena, doncs no, “polèmica” i “Casorran” són dues paraules que ahir a les 21 hores, representaven 56 resultats a Google.
El problema és l’infantilisme que s’ha instal·lat a la política, no només als comuns, és general, malgrat que aquests s’esforcen, i ho fan molt bé, per esdevenir els més idiotes. Casorran era aquella amiga pesada de joventut, la de l’humor difícil, que toleres, perquè en certa manera, d’una manera rebuscada et fa gràcia, però un dia creixes, et talles les grenyes, i li dones dues solucions: Desaparèixer, perquè ja tens una edat i et recorda com d’idiota eres a l’adolescència; o canviar, madurar, evolucionar, deixar d’intentar ser la més graciosa, i començar a comportar-se com una adulta.
El problema, repeteixo, és l’infantilisme. El ‘peterpanisme’ de molts dels nostres representants, que no només no censuren, corregeixen o desencoratgen aquesta mena de comportaments, sinó que els incentiven. Tota la colla pessigolles de Barcelona en Comú sabia que la Casorran havia anat a “la Catalunya profunda”. Tots sabien que la Casorran en faria alguna de les seves. Atents a Instagram. A Twitter. A veure què penja. “Ha, Ha, Ha, que gran la Casorran, ho ha tornat a fer”. I el sucre en forma de “m’agrada” de la regidora Janet Sanz, a les aventures d’una urbanita a la selva, que no falti.
Una “Catalunya profunda”, que no té una xarxa de transport públic adequada, i a qui els comuns, no permeten que puguin entrar a Barcelona amb els seus cotxes si no volen ser cosits a trets de parquímetre. La Khaleessi Colau sí que es desplaça, i no amb l’ecològic drac, sinó amb mitjà de transport privat, digui’s un cotxe, quan Barcelona està confinada. Sant Feliu de Pallerols és el poble de la “Catalunya profunda” per on la Colau pixapina es passejava, mentre la Colau alcaldessa advertia a la població que no havien de sortir de Barcelona.
La política adolescent. Cap responsabilitat, zero conseqüències, només diversió i que aquella llitera reculli la Pin al xamfrà de sempre de Pere IV.
Font: Racó Català: Llegeix, pensa i opina – Read More