Categories
ALATAVEU.COM - Andorra

“No em vaig posar pressió perquè mai pensava que podria guanyar”

Qui és Marc Casal i com comença al món de l’esport? Fa uns 14 anys que vaig començar a practicar curses de muntanya, amb la primera d’aquesta modalitat que es va fer a Andorra. Vaig començar amb el meu germà, els dos entrarem al mateix temps a la FAM. Tot i això, quan érem petits anàvem amb moto, sempre ens ha agradat la gasolina. Abans córrer per la muntanya no es feia, sinó que hi anàvem amb la moto i a partir de la primera cursa de muntanya ens vam iniciar en aquesta disciplina. Nosaltres ja fèiem esport abans, jugàvem a futbol, a bàsquet… Quines són les sensacions una vegada assolit el títol? La veritat és que a mi no m’ha canviat en res. Jo sé que eren els campionats del món, i des de la primera vegada he dit que hi anàvem com un equip, com un país, a representar Andorra i deixar-la en la posició més alta. Les victòries individuals és evident que són importants perquè a nivell de currículum i satisfacció personal aporten molt, però has de ser conscient que quan vas a representar al teu país el més important és el resultat del país. Deixar Andorra en una quarta posició és una cosa històrica, com també ho és que sigui el primer andorrà que sigui campió del món en una disciplina. Jo sé que són unes paraules molt gran, però no és una cosa en la qual estigui pensant tot el dia, és una victòria important, però ja està, no li dono més importància. Segueixo entrenant com abans i sóc la mateixa persona. “La pressió se la pot ficar un mateix, la gent pot esperar més de tu per a pròximes cites, però el meu objectiu per a la temporada eren els campionats del món, aquesta carrera en concret” No ho considera una pressió afegida per a pròximes curses? Això és més que res una pressió que es fica cadascú. Amb el meu germà sempre hem aconseguit bons resultats i hem donat a conèixer el nom d’Andorra en cada cursa en la qual hem participat, els resultats sempre ens han acompanyat. Hem tingut curses més bones i més dolentes, però puc recordar que vam quedar top cinc de la copa del món, top 10 durant uns quants anys i són resultats molt importants. La pressió se la pot ficar un mateix, la gent pot esperar més de tu per a pròximes cites, però el meu objectiu per a la temporada eren els campionats del món, aquesta carrera en concret. A principi de temporada jo no estava molt motivat, havia passat la Covid-19, feia molts anys que competia, la motivació no era la mateixa. Vaig plantejar-me deixar la competició en aquest nivell, però parlant amb l’entrenador, amb la federació, era una cita molt important per a Andorra i si podia assistir per ells era molt bo. Era la fita principal de la temporada, així que el que ve després ja no té la mateixa importància. El que no pots fer és pensar que perquè eres campió del món d’ultra ja vas a guanyar totes les carreres que facis, perquè en aquesta cita no hauran acudit molts corredors que són millors que jo. Jo vaig estar allà en aquell moment i vaig guanyar la cursa. Quins podrien ser els ingredients que s’han donat per a ser campió del món i per als bons resultats d’Andorra? Pot ser que aquesta falta de motivació que comentava hagi ajudat a fer que fera la cursa més tranquil? A nivell personal, tampoc em vaig posar tanta pressió perquè mai imaginava que podria guanyar. Pensàvem que podria fer una bona posició, un top cinc o un top deu. No tenia aquesta pressió i els comentaris de després de la cursa, ningú em donava per a preferit. Normalment passa, quan no tens aquesta pressió la cursa surt millor. I Andorra penso que el més important per haver aconseguit aquesta posició ha sigut la convivència, la humilitat, hem creat un equip que el meu germà i jo no recordem que mai haguéssim tingut aquesta cohesió, aquesta amistat, companyonia, ajudar-nos com a amics. Hi ha gent més jove i més veterana, els joves tenen ganes d’escoltar aprendre. La federació sempre pendent… Tot ha sigut clau per als bons resultats. “Els més veterans, el que hem de fer és intentar ajudar als joves a fer la transició, perquè en el futur puguin ser ells els campions del món” Veu un bon futur per als joves de la federació? Sí, allà hi havia alguns joves, no tots perquè alguns tenen menys edat i encara estan començant. La federació està apostant per això, és molt difícil trobar gent jove en Andorra, sobretot a nivell femení, però penso que s’està fent un bon treball. Aquests resultats ajuden, perquè els joves que han estat allà poden donar un cop de mà als que no han pogut, i també anima a fer que pensin que poden aconseguir estar en aquestes competicions. Nosaltres, els més veterans, el que hem de fer és intentar ajudar als joves a fer la transició, perquè en el futur puguin ser ells els campions del món. Tornant a la cursa, hi va haver un ball de posicions, quins són els pensaments i les sensacions que venen en aquell moment? La veritat és que jo vaig sortir conservador, era una cursa que jo no havia fet mai, no havia fet ultradistància. No són distàncies que jo hagués fet, tot i saber que m’anaven millor que les que competia de normal. Les sensacions eren molt bones, anava en el grup capdavanter i en la primera pujada vaig veure que portaven un ritme que em resultava fàcil. Veia que, entre cometes, portaven un temps lent per mi, però també pensava que no volia ser ambiciós perquè queden molts quilòmetres. De mica en mica vaig anar veient que aquell ritme em frenava, que si no aprofitava les pujades, que eren el meu punt fort respecte als rivals, a les baixades potser em deixaven enrere. Així que vaig començar al final de la primera pujada, i els deixava enrere en les pujades i em recuperaven en les baixades, però jo ja ho tenia en compte. Tot i això em vaig tòrcer el turmell dues vegades bastant fort, i pensava que no acabaria, però vaig arribar finalment, coix, però vaig arribar coix a meta. L’ultra no és la seva especialitat… Com acaba competint en aquesta modalitat? Des de fa anys corríem les curses Sky, que són entre 20 i 30 quilòmetres a la Copa del Món. Però jo era conscient, que a mi les de ultradistància m’anaven bé a nivell de la meva fisiologia i el meu rendiment. Carreres llargues amb un ritme més baix de pulsacions, m’anaven bé. Havia fet alguna aquí a Andorra, però tampoc m’hi havia dedicat i les havia preparat. En aquesta ocasió va ser tot bastant casual, l’equip d’Andorra que anàvem ens havíem de repartir per tal de puntual el màxim possible i l’entrenador em va suggerir, com que no hi havia gaires corredors per fer l’ultra, a veure si estava disposat a preparar-la. Una setmana abans vaig fer la cursa d’aquí a Andorra i la vaig guanyar, i aquesta va ser la primera prova. Perquè l’entrenador m’ho va proposar un mes abans d’aquesta cursa, i me la vaig agafar com a prova per veure com em sortia. A més, jo sabia que el més complicat era el tema de l’alimentació, has de tenir-ho molt clar i no ho havia fet mai i no ho sabia gestionar. Amb aquestes dues curses he après molt, però segurament encara em queden moltes més coses per saber. Com és la preparació per a aquest tipus de cursa? Evidentment, entrenant, amb hores. Però a mi no m’ha canviat gaire el meu entrenament que feia amb el meu germà. Fèiem sortides d’un parell d’horetes, algun dia si podíem sortíem una estona més. Però sí que és veritat que la cursa són moltes hores i ha de tenir una base, que hagis fet alguna sortida així abans del campionat. Com compagina entrenaments i feina? El meu germà i jo tenim un punt a favor que és que som els propietaris de l’hotel familiar, i ens podem organitzar molt millor que amb una feina de vuit hores. El meu germà i jo sortim a entrenar quan tenim uns horaris que sabem que no hi ha gaire feina, o quan estan els nostres pares per aquí i es poden fer càrrec, i ens ho organitzem molt bé. Sol entrenar amb el seu germà? Sempre. Al final fa molts anys que vam començar junts amb això, sempre hem tingut una relació molt estreta. Sempre hem anat a les curses junts i al final és una ajuda. No és el mateix entrenar sol que entrenar amb algú, i menys si és el teu germà. Hi ha dies que no tinc ganes i si no fos per ell no sortiria. I gràcies a això hem pogut fer moltes curses junts, com a parella i tenim resultats en carreres per equip molt maques. Córrer amb el teu germà és un al·licient i una satisfacció enorme. Els germans Casal durant una cursa Moltes vegades, la confiança entre germans pot portar que siguin els més crítics entre ells, tenen també aquesta dinàmica? És evident que sempre eres una mica crític amb l’altre, però nosaltres és una relació que hem tingut sempre molt bona, molt estreta. Sempre hi ha mals moments de discussió, de ‘pique’, però sempre hem sabut treure la part positiva. Sabem que som molt diferents, però quan hem anat a fer les carreres junts mai hem tingut problemes. És molt difícil anar a fer una carrera per equips i trobar la teva parella que s’adeqüi a tu, i a nosaltres tots aquests anys d’entrenament conjunt ens han ajudat a guanyar al rival. Si vas a una carrera amb una persona a qui coneixies, però que no tens massa relació, pots acabar discutint, en canvi el meu germà i jo hem tingut aquest punt a favor. Que puguis competir amb el teu germà i que t’hi portis bé, no hi ha preu. Com serà el procés de recuperació ara amb el turmell? Ha preparat algun tipus d’entrenament específic? Ara estic anant a fisioteràpia, però també m’hi ha agafat en aquesta setmana després de la carrera de descans i estic fent bici per força. Com que no puc córrer, estic fent bicicleta per recuperar, però per mantenir. Es tracta de recuperar després de la cursa i cuidar el turmell per recuperar-lo bé perquè sé que és un dels meus punts febles. Després de la cursa vol descansar… Com descansa un esportista? La paraula descansar de l’esportista no és la mateixa que el d’una persona normal. Nosaltres el que fem és un descans actiu. En aquest cas jo faig bicicleta, o pots sortir a la muntanya, però són sortides molt tranquil·les, surts una hora si tens ganes, sense cap entrenament al cap, o amb la família. I a nivell psicològic, com es preparen i s’afronten vuit hores de cursa? Físicament has d’estar en forma, per acabar una cursa has d’estar bé. Però en aquestes curses de llarga distància és molt important el cap, estar preparat. Jo personalment no l’entreno de cap manera, no sé si hi ha alguna manera. Però és evident que és molt important, perquè hi ha moments en què tu mateix estar avorrit, molts moments bons, però molts altres dolents i s’han de saber gestionar. Jo personalment, a la cursa d’Andorra anava molta estona sol i en molts moments pensava que m’abellia deixar de córrer, però allà vaig estar quatre o cinc hores corrent amb un parell de nois, que la concentració està molt més ficat a la cursa i el temps passa molt més ràpid. Estàs patint, però com que estàs parlant i vas amb altres corredors és més fàcil. Respecte a l’alimentació, com la va gestionar? És un tema en el qual jo no tenia experiència, així que ho vaig fer el millor que vaig poder. Vaig quedar amb una nutricionista per veure com ho podia fer i sobretot alimentant-se i bevent molt per no tenir deshidratació. Jo menjava cada mitja hora o cada una hora, perquè havia de consumir més o menys entre 80 i 100 grams d’hidrats de carboni cada hora. Anar alimentant-me i bevent beguda isotònica. Jo em preparo un pa de plàtan, que no porta tants sucres perquè si no després em fa mal a la panxa. També agafo fruits secs per canviar del dolç. “Tenint l’entorn que tenim, buscant el tipus de turisme que busquem, penso que és el moment idoni per potenciar l’esport a la muntanya” Canviant de tema… Aquest tipus d’esport, tot i que sembla que ve donat per les condicions geogràfiques del país, no estan massa en el punt de mira de la gent a Andorra… Poden ajudar aquests resultats a donar a conèixer les curses de muntanya? Penso que costa, a nivell de país, que ens falta un pas i que sigui més reconegut, i més tenint l’entorn que tenim. Hem fet una fita històrica i no crec que se li hagi donat la difusió que mereix. No és personalment perquè jo hagi aconseguit una victòria, sinó que Andorra ha quedat quart del món i quasi no se n’ha parlat. Tenint l’entorn que tenim, buscant el tipus de turisme que busquem, penso que és el moment idoni per potenciar l’esport a la muntanya. Ha comentat que s’havia plantejat deixar de competir… S’ho replanteja després d’aquesta victòria? Com es veu el futur com a esportista? És una cosa que ja porto un parell d’anys donant-li voltes, la motivació no era la mateixa que abans. Són molts anys corrent i penso que igual ja en tinc prou. Aporta beneficis, però també afecta la família, els nens es comencen a fer grans… I vols tenir temps per a altres coses. A més, també és una cosa passatgera, és un hobby i quan estàs en aquest alt nivell que té tant de desgast, fa molt temps que corres als mateixos circuits i penso que potser podria buscar coses noves que m’apassionin. Tot esportista l’edat per fer les coses que li toquen, no vull dir que això impliqui fer esportista, però potser baixar el nivell d’exigència. No vull estar una federació per estar, i no tenir un rendiment, jo penso que s’ha de tenir un compromís que jo he tingut els últims anys. També comporta una dedicació i tota una sèrie de coses per estar en alt nivell i jo vull deixar-ho en un bon sabor de boca.
Altaveu – Read More

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *