Categories
ELPERIODICO.CAT - elperiodico

Molt més que cameos’

L’aparició d’un director a la seva pròpia pel·lícula cobra un matís diferent en el present. No em refereixo als cineastes que es reserven (o conceben per a ells) personatges de les seves pròpies pel·lícules, que s’adrecen a si mateixos. Es tractaria dels que hi tenen un cameo juganer, una intervenció anecdòtica però còmplice amb l’espectador, i dels que, sense arribar a ser presències essencials en aquests films, surten una miqueta més i proposen un diàleg (no menys juganer) entre el seu personatge i la seva persona. Coincideixen en el cine dues pel·lícules en què passa això últim: Tiempo’ (2021), de M. Night Shyamalan, i Annette’ (2021), de Leos Carax. En un altre moment hauria sigut simplement una casualitat curiosa. I aquestes aparicions no haurien resultat sorprenents en cap dels dos casos perquè no és la primera vegada que aquests directors surten a les seves pròpies pel·lícules. Shyamalan té cameo’ a pràcticament tots els seus films, i Carax hi apareix en alguns: recordin, sense anar més lluny, el metafòric inici de Holy Motors’ (2012), amb ell entrant en pijama en una sala de cine espectral. No obstant, aquestes intervencions agafen una dimensió diferent el 2021. En un moment en què una part important de la indústria s’ha proposat negar l’autoria, el fet que un cineasta aparegui a la seva pròpia pel·lícula sembla un recordatori apassionat i urgent que aquesta obra els pertany. A ells, no a qui l’ha pagat. A ells i, per extensió, als espectadors per a qui l’han fet (fins i tot si diuen haver-la fet només per a si mateixos). Ho siguin o no i probablement no ho siguin perquè ni Shyamalan ni Carax necessiten reivindicar-se com a autors, aquestes aparicions tenen una mica de reacció en contra de la paraula continguda, de les fitxes i els pòsters de pel·lícules que no inclouen el nom de qui les ha dirigit, d’anunciar els films com el nou d’una plataforma i no d’una persona… És com si aquests cineastes volguessin recordar-nos des de dins que les pel·lícules no són productes, que no es fan soles i tenen ànima. Que Carax es dirigeixi directament a l’espectador en el pròleg d’Annette’, i el porti de la mà a l’inici de la seva tragèdia, i que Shyamalan es reservi a Tiempo’ un personatge demiúrgic, encara revela més aquesta necessitat de les pel·lícules de mostrar la seva identitat.

Seguir leyendo….

Font: El Periódico – portada – Read More

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *