AFIRMEM que el rosa és un color també masculí
Fins no fa gaires dècades, el color femení per excel·lència avui dia era un color associat a la masculinitat. Per tant, el tòpic que el blau és pels homes i el rosa és per les dones no és res més que un invent modern: tant les capes dels emperadors romans com les túniques dels cardenals eren d’un roig clar, per exemple, mentre que les verges, en la història de l’art, són representades vestint de blau. Tot comença a canviar al segle XVIII, quan a l’època del rococó la burgesia s’aferra al rosa i estèticament es comença a comprendre com un color elegant, símbol de delicadesa. Gràcies per liar-la, Maria Antonieta. En fi. Després, la vestimenta militar bèl·lica amb colors foscos masculinitza el blau. I més endavant, la publicitat i el màrqueting posterior a la II Guerra Mundial acaben de fer la resta.
DEFENSEM La vie en rose com a concepte, no com a himne
Veure les coses de color rosa no té res a veure amb anar pel carrer cantant La vie en rose com si fóssim Edith Piaf. Més enllà de la cançó, “La vie en rose” és una expressió francesa que remet a un concepte positiu: allò que passa quan tots els desitjos que s’anhelen es van complint d’acord amb els cànons previstos. Els anglesos, d’aquesta arenga vers l’esperança i confiança cega en el futur, en diuen “think pink”. Això té sentit quan hi ha un pla per executar allò que un vol, vaja; rifar el futur a la sort del que pugui dir una frase de Mr.Wonderful no és pensar en rosa, sinó ser pàmfil. No confondre’s. És cert, doncs, que al nostre cervell el color rosa actua com un sinònim d’optimisme, doncs? Segurament sí, per això el vi rosat és un vi optimista, ja que fa realitat allò que sembla propi de les coses només idealistes: reuneix les bones qualitats dels vins blancs i els vins negres, però no els inconvenients.
DENUNCIEM que el vi rosat no és “un vi de senyores”
Hi va haver un temps que la frase “el vi blanc, pel peix; el negre, pels homes” va fer fortuna. Per trencar aquest tipus de tòpics paleolítics, el col·lectiu Women Wine i Bodega Emina van emetre fa un any un manifest reclamant un model inclusiu entre homes i dones al món vitivinícola, ja que ni el vi rosat és només “per elles” ni la viticultura és només “una cosa de senyors”. Ho demostra precisament Emina Rosé Prestigio 2019, un vi elaborat per aquest celler castellà de la D.O. Cigales comandat per Marta Arias: un vi d’alta gamma que ronda els 14€, intens, de tons minerals i amb molt volum, resultat de la llarga maceració en fred del raïm. Guanyador del Premi Millor Rosat de l’Any als Women Wines Awards i del mateix premi de l’Asociación de Mujeres Amantes de la Cultura del Vino. No perquè agradi només a les dones, òbviament, sinó perquè està elaborat per dues dones.
CONFESSEM que la Provença [no] ens esborrona
Parlar del color rosa és parlar de les il·lusions del rosa, també. És parlar, doncs, dels camps de lavanda del sud de França, amb aquell rosa lilós imponent que mossega horitzons. També és parlar de pobles pintorescos de la vall del Roine amb façanes ataronjades que es disfressen de color salmó quan cau el vespre, com passa a Roussilhon. I, sobretot, és parlar dels vins rosés provençals, fins i delicats com un poema d’amor cortès d’algun trobador nascut entre Besiers i Niça a finals del segle XII. Château de Salle Rosé de Domaine Ott és un clar exemple de per què la Provença és la meca dels vins rosats: un rosé de manual, pàl·lid als ulls, afruitat al nas i complex a la boca. Té l’elegància dels vins que han passat temps dins una bóta de roure i la categoria d’un vi de 22€ amb un preu que espanta però una personalitat que enamora.
DECLAREM que la Conca de Barberà [no] ens fa patir
Si hi ha una cosa millor que els capvespres plàcids de la Provença són els capvespres encesos, en aquells dies que el cel sembla esclatar en un remolí de passió roent. Això són els escumosos rosats, segurament, per això la Conca de Barberà no ens fa patir gens: a les seves vinyes és on creix el Trepat, la varietat ideal per fer un gran escumós monovarietal a casa nostra. Tresor Rosé de Pere Ventura és exactament això: un cava que ronda els 17€ i tan vibrant que és fugaç però a la vegada memorable. Natural i, tanmateix, màgic. Guanyador de la medalla d’or al “Barcelona Rosé International Bubbles Awards”, obrir-lo significa estar disposat a deixar-se endur per la seva suggestió, però també tenir la certesa que la pròxima hora i mitja de temps valdrà la pena i serà un viatge rosa del qual no es desitja final.
VENEREM el rosé, el rosat, Rousseau i Rosó
Al contrari del que Dalí, Gasch i Montanyà van manifestar al seu Manifest Groc quan van “denunciar la psicologia de les noies i els nois que canten Rosó, Rosó”, diem que venerem el rosa, el vi rosé, el vi rosat i que el nostre himne és Pel teu amor, Rosó, la mítica obra mestra de la cançó catalana, escrita per Miquel Poal-Aregall i composta per Josep Ribas l’any 1922, aviat farà un segle. Cent anys després, confessem cantar-la a ple pulmó quan algú obre una ampolla de vi rosat: “llum de la meva vida, no desfacis ma il·lusió” és una lletra que cal entonar amb una copa de rosé a la mà. Per això venerem també a Rousseau, el filòsof: perquè ell va ser un dels màxims exponents del sensualisme, l’opció epistemològica contrària al realisme i segons la qual el coneixement es recolza necessàriament en les sensacions.
ALERTEM que el vi rosat apropa a la felicitat
Sabem que Pel teu amor, Rosó és un himne perquè sabem que les sensacions de cantar-lo bevent vi rosat ens apropen al coneixement de la felicitat. Aquí rau la màgia d’aquest tipus de vi digne del món de color rosa: no fa optimista l’acte de viure, sinó que el fa millor. Destapar una ampolla de rosat és posar el rellotge en pausa. És entrar a una dimensió de cotó fluix ideal però real, onírica però desperta, fantasiosa però terrenal. I és, sobretot, tenir clar que més enllà dels tòpics, el vi rosat no és diferent, sinó igual d’especial que els altres tipus de vi: una beguda que no es beu per calmar la set, sinó per avivar la set de viure.