Categories
ELNACIONAL.CAT

Les dones d’Isabel Allende posen llum al terror de Xile

Els últims rajos de sol il·luminaven el Grec, quan el crit estremidor de l’Alba lligada pels canells a una corda que penjava del sostre, va esgarrifar tots els presents a l’amfiteatre. Un començament potent de La Casa de los Espíritus, l’obra dirigida per l’actual directora artística del TNC, Carme Portaceli, basada en l’aclamada novel·la de l’escriptora xilena Isabel Allende.

Ni els mosquits ni l’onada de calor que van pronosticar els meteoròlegs, van impedir que les butaques s’omplissin d’espectadors que esperàvem veure l’obra emmarcada en el Festival Grec de Barcelona, després que el coronavirus ho impedís l’any passat. I és que la història que la neboda del president Allende va escriure el 1982, va remoure estómacs i consciències de tots els allà presents. La vida de la família Trueba, protagonistes d’una trama que segueix de manera paral·lela els moviments socials i polítics que van acompanyar la història del Xile postcolonial i que acaben de manera dramàtica amb un cop d’estat i la implantació d’una dictadura ferotge.

Unes poques cadires, una taula, un piano i tres pantalles van ser l’escassa escenografia que van necessitar el repartiment de l’espectacle, que amb unes interpretacions d’escàndol van relatar una història de realisme màgic on les dones són el fil conductor. Totes tenen noms relacionats amb la llum: des de Nívea fins a Clara, passant per Blanca i Alba. Encara que el patriarca Esteban Trueba no desapareix d’escena en cap moment, és la neta Alba l’encarregada de narrar-nos la trama quan es troba el diari de la seva àvia Clara.

Dones que han patit violacions, han estat menystingudes i fins i tot torturades, però que gràcies a la seva llum són capaces de perdonar sense odi ni rancor. Com el personatge de Clara, interpretada per la catalana Carmen Conesa, que amb el seu do clarivident i actitud despreocupada, aconsegueix fer-se amb les regnes de la seva vida. Una interpretació que l’actriu va brodar lluint un vestit amb una cua quilomètrica que arrossegava per tot l’escenari, omplint-lo i buidant-lo al seu gust i aconseguint una sensació hipnòtica sobre ella. Fent semblar fàcil un personatge summament complex.

La llum dels personatges femenins contrasta amb la foscor d’alguns dels masculins. Com el del protagonista Esteban Trueba, encarnat pel barceloní Francesc Garrido, patró de ‘Les Tres Marías’, hisenda on es desenvolupa gran part de l’obra. Representa el poder econòmic i polític, així com la impunitat pròpia de qualsevol terratinent que exerceix despòticament sobre els seus treballadors, pobres camperols indígenes. Eternament enamorat de Clara, es veu colpejat per la realitat quan se li va escapant de les mans el seu poder a mesura que es fa gran. La duresa i repressió del cop d’estat que va maquinar durant el seu mandat com a senador, se li gira en contra seu afectant els seus propis fills i neta, la qual cosa el porta a redimir-se reconeixent al seu llit de mort, que “potser” es va equivocar.

En l’adaptació teatral d’Anna Maria Ricart, podem veure la realitat social i política d’un país sud-americà durant el segle XX. Castigat per fenòmens naturals com terratrèmols i la repressió feixista a causa de la irrupció del cop de les forces armades. Les tres pantalles de l’escenari ens mostraven imatges en blanc i negre d’aquests fets, alhora que els actors ens introduïen en aquestes situacions.

Després de tres hores de funció, arribem al clímax final. Assegut al meu costat, estava el meu pare, un xilè que va viure en primera persona el cop militar i que va decidir escapar del terror que vivia al seu país. Veure les imatges de Salvador Allende en aquestes pantalles i sentir part del seu últim discurs abans de la seva mort l’11 de setembre de 1973, ens va trencar d’emoció i no vam poder contenir les llàgrimes. “Sigan ustedes sabiendo que, mucho más temprano que tarde, de nuevo se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor. ¡Viva Chile! ¡Viva el pueblo! ¡Vivan los trabajadores!“.

En un final circular, l’Alba va acabar il·luminant el Grec amb paraules de perdó. L’actriu Gabriela Flores que al principi ens va fer esgarrifar, encarna aquesta dona de cabell verd que ha patit a les seves carns la repressió de la dictadura, incapaç d’odiar: “Espero que arribin temps millors, gestant a la criatura que tinc al ventre, filla de tantes violacions, o potser filla de Miguel, però sobretot filla meva”. El públic dret, va aplaudir durant diversos minuts, sense pensar en el toc de queda, una obra llarga i lenta, però necessària per a la memòria històrica d’un país sofert.

Font: ElNacional.cat – Read More

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *